Parlem i parlem… mentre Madrid s’ho mira de lluny

“Amb les dades de contagis d’avui no s’haurien de permetre les excepcions que el govern havia previst per a Nadal. És a dir, poder compartir taula amb deu persones de dues bombolles diferents i ampliar la mobilitat nocturna fins a dos quarts de dues de la matinada.” Amb aquesta contundència s’ha expressat el cap de medicina preventiva i epidemiologia de l’Hospital Clínic, Antoni Trilla, avui al matí a RAC1. Tenim també una petició, en aquest cas adreçada a la societat, d’una cinquantena de professionals sanitaris dels hospitals Vall d’Hebron, Clínic, del Mar i Sant Pau perquè la gent es prengui seriosament les recomanacions sanitàries de les autoritats. En un comunicat publicat aquesta mitjanit, diuen que s’han de fer sacrificis perquè l’impacte d’una hipotètica tercera onada sigui mínim.

Els metges catalans són partidaris d’un confinament dur, com s’ha fet a Alemanya, perquè els indicadors emprats per mesurar l’evolució de la pandèmia són dolents i empitjoren. Fan la seva feina i saben què necessiten per a fer-la bé. La dicotomia entre salut i economia ha quedat clara, en teoria, i des de fa mesos s’ha dit que és falsa. Sense salut no hi ha economia. Però és lògic que als qui pateixen les conseqüències dels tancaments, els resulti difícil d’acceptar. Els restaurants i bars continuen essent els establiments que més crítiques reben dels sanitaris, com a punts de contagi. El sector n’està ben tip i ha engegat una campanya publicitària amb gent molt coneguda, en què anuncien que menjar al restaurant és més segur que no pas menjar a casa.

Però el fet és que els restaurants avui són tancats a la Gran Bretanya, a França, a Alemanya… com a punts d’interacció del personal més fàcils de tallar. Tanmateix, hi ha una diferència cabdal amb els altres països –amb Alemanya, per exemple. He llegit queixes de professionals del ram alemanys, que ben segur que aquí no es farien si tinguessin la situació que tenen allà. És clar, em refereixo als ajuts directes generosos que reben en compensació pel tancament, mentre que aquí són senzillament una misèria, quan arriben.

Sobre això, fa ben poc el catedràtic d’economia Xavier Sala i Martín deia que s’havien d’haver fet els deures quan les coses anaven bé per poder gastar ara com fa Alemanya, que ajudarà els autònoms amb 11.000 milions d’euros mensuals. Per això criticava que aquí s’havia obligat a tancar les empreses sense donar-los ajudes econòmiques. “Cada cop que anem obrint i tancant espais, anem identificant els factors de risc. Sembla que els gimnasos no són la gran font de risc, ni tampoc la cultura. Si és veritat que són els restaurants, destinem diners només als restaurants i mantinguem-los vius fins que els deixem tornar a obrir.”

Es així. Aquí parlem i parlem, però els ajuts no arriben… Aquest vespre, per exemple, sobre la taula del govern hi ha la possibilitat de tornar a implantar restriccions a la restauració. Però aquestes restriccions ara sembla que no serien el tancament de bars i restaurants, sinó més aviat una mena d’intervenció quirúrgica que els faria tancar entre àpats. Sobre la taula, a més, hi ha la idea de mantenir el confinament municipal i, pel que fa al dispositiu per a les festes, també sembla que es revisaran les modificacions del confinament nocturn per Nadal i per Cap d’Any. Amb tot aquest desori, no cal dir que alguns sectors, sobretot els restauradors, treuen foc pels queixals, perquè no saben quina serà la decisió final del govern, quan falta només una setmana per Nadal. I s’hi juguen molt, en aquesta situació, que ja fa nou mesos que dura. Només cal mirar què passa amb els concursos de creditors exprés.

Precisament aquest matí, he rebut un estudi d’Informa D & B en què s’arriba a la conclusió que gairebé el 70% dels concursos iniciats en els sectors d’hoteleria i educació han implicat el tancament del negoci. L’ús de concursos exprés ha augmentat des que començà la crisi sanitària. El concurs exprés és una modalitat de concurs de creditors per a empreses que no tenen cap mena de béns per a liquidar o no tenen patrimoni. En aquests casos es fa una declaració de concurs i tot seguit s’arriba a una conclusió. Amb aquest procediment, el concurs deixa de ser una possibilitat per a ajudar empreses amb dificultats i esdevé senzillament una opció barata de tancament ràpid.

No voldria ser a la pell del govern, perquè la decisió que té a les mans és molt difícil i, sigui quina sigui, rebrà crítiques ferotges del sector de la salut o dels afectats per les restriccions. Els ajuts directes, que d’ençà del començament de la pandèmia s’han demanat i que haurien d’haver arribat ja fa temps, continuen desapareguts. I, mentrestant, Madrid s’ho mira de lluny.