Ajuts directes: el més calent és a l’aigüera

El dia 13 del mes passat, quan el BOE va publicar finalment el paquet d’ajuts directes per valor d’11.000 milions d’euros, els representants dels més afectats es van afanyar a dir que, ja que la xifra era clarament insuficient i que els diners arribaven amb tant retard, almenys que hi hagués el màxim d’agilitat i urgència a repartir-los. De moment, sabem que a Catalunya vindran 993 milions dels 5.000 a repartir entre totes les comunitats autònomes (llevat de les Illes Balears i les Canàries, que van a part). A partir d’aquí, res més. O sí, que les patronals i els representants dels autònoms van protestar d’una manera absolutament justificada pels sectors d’activitat (codis de la CNAE) que s’incloïen en les ajudes i els que no. Per què una empresa de lloguer de vehicles sí i una de lloguer de bicicletes no? Totes dues són afectades per la manca de turisme… Per què tanta comèdia si l’Agència Tributària sap perfectament qui ha perdut més del 30% del negoci? Per què no es fa arribar a tots els que es trobin en aquesta situació?

El clam va ser tan gran que, en pocs dies, la vice-presidenta tercera del govern espanyol i ministra d’Afers Econòmics i Transformació Digital, Nadia Calviño, va obrir la porta a fer ‘ajusts’ en la llista de negocis beneficiaris. I ho va fer, en un lloc tan curiós com és Telecinco, al programa de l’Ana Rosa. El fet cert és que la titular d’un dels ministeris que han de gestionar les ajudes directes va dir que el govern espanyol vol gestionar bé els diners públics i que arribin a les empreses que ho necessiten. “Si cal fer cap ajust, es farà”, va assegurar la ministra. I, efectivament, avui ha dit des de Lanzarote que demà, en la modificació del decret, el seu govern inclourà la possibilitat que les comunitats autònomes puguin ajudar més sectors que els prevists i que empreses que el 2019 haguessin registrat pèrdues a causa de “circumstàncies excepcionals”, puguin obtenir aquests ajuts. Crec que no seria tan complicat per a tots ni causaria tanta controvèrsia aplicar allò que he dit al paràgraf anterior. Però sembla que ens agradi embolicar les coses.

I, dins d’aquesta complicació, el baròmetre dels gestors administratius de l’abril publicava divendres passat que, segons l’enquesta que fan als col·legiats de tot l’estat espanyol, arribaven a la conclusió que el 21% de les pimes necessitaven acollir-se a les ajudes directes. No obstant això, a un 43% d’aquestes empreses no els serà possible, perquè no estan al dia en els pagaments a Hisenda i a la Seguretat Social, requisits necessaris per a obtenir ajudes directes. Al curiós sentit de la urgència que té l’administració, cal afegir-hi un sentit de l’empatia amb els contribuents encara més curiós. Faig meves les paraules d’enuig del president del Consell General de Col·legis de Gestors, Fernando Santiago, quan es demana: “Per què els nostres dirigents no aconsegueixen entendre els greus problemes financers que la crisi sanitària origina als negocis? I que quan passa això, la primera cosa que cal deixar de pagar són els deutes amb Hisenda i la Seguretat Social i després els préstecs, perquè es vol mantenir l’activitat i pagar als treballadors, si és que encara queda una mica de liquiditat.”

És així. Si tot anés bé, no caldrien ajuts. Aquesta manca d’empatia es va demostrant també en els préstecs ICO que es van començar a concedir el mes d’abril de l’any passat, amb un any de carència i tres de venciment. Ara s’acaba l’any de carència i els qui per l’allargament de la pandèmia no hagin pogut generar ingressos tenen el dret d’allargar un any més la carència, sense cap cost addicional. “El banc no s’hi pot negar”, em diu Enric Rius, assessor fiscal de la CECOT. Sí que pot haver-hi cost si, a més, se’n vol allargar el venciment, passant de tres anys a cinc, per exemple. Si es fa aquest pas, l’ICO cobrarà una comissió al banc, que repercutirà en el client. “El cost final dependrà de diversos factors i cal analitzar cada cas”, em comenta.

Però vet aquí que tampoc no tothom podrà demanar l’extensió de la carència. Segons el baròmetre dels gestors administratius, resulta que el 23% de les pimes que tenen un ICO no podran acollir-se a aquestes mesures d’ampliació de la carència o de l’amortització que va aprovar el govern espanyol el mes de novembre passat. Això és així, arran dels impagaments de més de noranta dies enfront d’entitats financeres. És a dir, una de les condicions per a poder ampliar els terminis de carència i amortització dels préstecs ICO és no estar en mora. Sembla increïble que l’administració no sigui conscient que les pimes i autònoms passen un calvari, que els falta liquiditat i, en conseqüència, no poden satisfer els seus compromisos financers. “Realment, la poca flexibilitat de les administracions es palesa en casos com aquest. Sembla que pensin que l’entorn que tenim sigui el natural i la mora vingui de la mala fe o mala gestió del client, i no a causa d’haver de tenir tancat el negoci, obligat, precisament, per qui redacta els decrets. És una paradoxa total i incomprensible”, em comenta Enric Rius.

Per cert, que, sobre aquest punt, Rius recorda que hi ha 3.000 milions en el paquet d’ajuts directes per a permetre la conversió de part de l’aval públic en transferències a les empreses i autònoms més afectats per la crisi que compleixin els requisits establerts. Així mateix, el decret introdueix un codi de bones pràctiques, el contingut del qual s’aprovarà mitjançant acord de consell de ministres espanyol, que podrà ser subscrit per les entitats financeres per facilitar una resposta adequada del sector financer, per reforçar la solvència empresarial i garantir la liquiditat amb vista al futur. Doncs bé, del codi, no n’hi ha res de res, encara, però l’assessor de la CECOT recorda a qui vulgui optar als diners d’aquest fons concret que un requisit és que hagi sol·licitat abans la moratòria de la carència del préstec ICO. Sense aquest pas, no hi podrà entrar. Quant al codi, ja ho veurem. La burocràcia i la manca de flexibilitat, se’ns mengen fins i tot en els moments de més urgència. Ho pagarem car…