Ajuntaments sense festa: a propòsit del 12-O

Amb els fets de Badalona comprovem una vegada més com d’una acció simbòlica se’n desprèn un conflicte eminentment mediàtic. L’obertura de l’ajuntament badaloní a les consultes ciutadanes –que no als tràmits- dóna prou material per enviar els seus responsables polítics a declarar donada l’obligatorietat de la festivitat del 12 d’octubre. En realitat no estem davant d’una desobediència, sinó d’un pols discursiu desobedient al qual jo dono suport. Precisem una mica:

1. Que hi hagi càrrecs electes treballant en dies festius és força normal. Potser les autoritats judicials no ho saben, però un dels “inconvenients” d’esdevenir càrrec electe és que el calendari de festes sovint comporta més feina que descans. Gran quantitat d’esdeveniments es desenvolupen en dies de festa, als quals moltes vegades els regidors hi fan cap seguint llur funció de representativitat institucional i democràtica. En síntesi, que representants electes treballin un 12 d’octubre no és una excepcionalitat. I que aquesta presència en el lloc de treball s’amenitzi amb un discurs contrari a la celebració del 12 d’octubre, se circumscriu a una simple qüestió de llibertat d’expressió.
2. Molts ajuntaments del país, sobretot els més grans de 10.000 habitants, estan tècnicament “oberts” les 24 hores els 365 dies l’any. Les policies locals cobreixen per torns la relació amb la ciutadania en les hores i els dies en que les oficines estan tancades. Si bé és cert que hi ha dies inhàbils per a tràmits, és fals que un ajuntament tanqui completament la paradeta. A la pràctica, doncs, el gruix més significatiu dels municipis catalans no tanca mai.
3. Hi ha moments en que determinats esdeveniments fan que molt personal dels ajuntaments surtin a treballar un dia de festa. En aquest país, durant aquest darrer 12 d’octubre, ajuntaments com el de Vilassar de Mar o el de Cabrils, es van fer un tip de treballar degut a l’aiguat que es concentrà en terres maresmenques, com és prou sabut. Les inclemències, les emergències i altres excepcionalitats fan dels municipis espais permanents d’alerta quotidiana.
4. I més encara, quotidianament, la tasca de la majoria de càrrecs electes i de totes les alcaldies del país és despatxar temes contínuament a peu de carrer, sigui o no diumenge, 12 d’octubre, 1 de novembre o Sant Esteve. Totes les alcaldies, sobretot les de poblacions de dimensions petites i mitjanes, saben que sortir de casa a comprar el pa pot comportar força temps i esmorzars familiars en retard, pel simple fet d’haver de respondre una diversitat d’inputs ciutadans del trajecte de casa a la fleca, dins la fleca mateixa, i a la tornada cap a casa. El concepte “despatxar” per a una alcaldia no té una vinculació pràctica amb una clau, una porta i un despatx. En conseqüència, moltes alcaldies vàrem treballar el 12 d’octubre. N’estic segur que fins i tot entre aquestes n’hi havia de les que defensen fer festa en data tan assenyalada.

En resum, jo sóc contrari a la celebració del 12 d’octubre per respecte a les comunitats originàries americanes que van ser subjugades per la colonització i sotmeses a processos d’aculturació. També ho sóc perquè no em sento espanyol: que si m’hi sentís, però, tampoc em seria grata la celebració. Molts ajuntaments anem fent el 12 d’octubre. Per regla general, aprofitem per fer una mica de feina de despatx, i els que som pares i mares mirem d’omplir el dia amb la canalla que sí que fan festa. Sense dramatitzar. Que d’una postura simbòlica protagonitzada aquest cop pel govern de l’Ajuntament de Badalona hàgim hagut de transitar cap a possibles imputacions penals, és penós i un espectacle de sainet mediàtic. I no em deixa de sorprendre l’absoluta manca de sentit de proporcionalitat de l’estat, que surt en tromba sobre el més petit indici de dissidència. Continua l’espectacle.