07.12.2018 - 21:50
Dies enrere, llegia un escrit en què l’autor, arran de les crítiques que se solen fer a les persones que han assumit una responsabilitat política de govern, es demanava si nosaltres havíem fet la nostra feina. I responia que no: ‘Nosaltres vam fallar més que no pas ells. […] Els polítics electes van complir la paraula d’organitzar un referèndum i declarar la independència després. Per a sorpresa de molts, això van fer. I tal dia com avui, la immensa majoria dels membres d’aquell govern valent els tenim o tancats a la presó o a l’exili.’
Atesa la greu situació que vivim a Catalunya, em ve també a la memòria la coneguda frase pronunciada pel malaurat John F. Kennedy: ‘Don’t ask what your country can do for you, but what you can do for your country’. (‘No et demanis què pot fer el teu país per tu, sinó què pots fer tu pel teu país.’)
Per això, em proposo de fer algunes reflexions i alguns comentaris sobre la manera com entenc que nosaltres (totes i tots) podem ajudar a fer realitat la tan desitjada República catalana al servei de les persones, i que, a la vegada, respecti els sistemes naturals.
Els humans, per sobreviure, necessitem alimentar-nos, respirar, beure i aixopluc i feina dignes. A més a més, si volem viure bé, necessitem disposar d’energia, perquè qualsevol activitat que fem avui, des que ens llevem fins que anem a dormir, requereix energia. La societat en què vivim estaria paralitzada sense energia. Perquè tot rutlli sense fer malbé els sistemes ecològics, que són la base sobre la qual floreix la vida, hem de parar atenció a la manera com ens alimentem, què mengem, com i què respirem, com i què bevem, com vivim i on, com treballem i quina feina fem, de quina energia disposem i com la fem servir i on van els diners que esmercem quan comprem els béns i serveis i a qui beneficien aquests diners.
Per una altra banda, fixeu-vos que, des de fa algunes dècades, el sistema dominant ja no ens considera pas això que som: persones. Ens ha posat una llufa i ens diu que som ‘consumidores’. Sí, ens fa ‘consumidores’ de tota mena de béns i serveis que la societat basada en un sistema de producció industrialista-productivista-consumista posa a la nostra disposició (sempre que tinguem diners per a comprar-los, és clar). Un sistema que practica un extractivisme ecocida (destarota els sistemes naturals) i culturicida (destrueix cultures), que malbarata els béns comuns per convertir-los en riquesa monetària, la qual se l’apropia una ínfima minoria de la societat que en reparteix les engrunes a la resta.
I moltes vegades, amb les nostres accions quotidianes ajudem a reproduir aquest sistema injust i insolidari. Aquesta mena de ‘desenvolupament’, de ‘progrés’, ens ha anat fent estranys a la nostra terra i aquesta estranyesa ha estat interioritzada per moltes persones que conformen la nostra societat. En una frase del film Matrix es deia ben clarament: ‘Has de comprendre que la majoria d’aquestes persones són encara part del sistema i que això les converteix en els nostres enemics. Has de comprendre que la majoria de la gent no està preparada per ser desconnectada. I molts d’ells són tan inerts, tan desesperadament dependents del sistema, que lluitaran per protegir-lo.’
Què podem fer? Primer de tot, sortir de la bombolla i despertar a la realitat, tot adonant-nos de quins són, i on, els sistemes de domini que ens tenen tenallats i que ens impedeixen d’actuar. En segon lloc, practicar la resistència enfront de tots els sistemes de domini. I en tercer lloc, innovar en les relacions personals i entre les persones i els sistemes naturals.
No hi ha receptes màgiques per a construir una república del segle XXI que estigui al servei de les persones i que respecti els sistemes naturals.
Però podríem començar per demanar-nos: què mengem i on ens proveïm de menjar? Quin aire respirem? Quina aigua bevem? On fem vida? On treballem? On tenim els estalvis? Quina energia fem servir? On van els nostres diners quan ens proveïm de béns i serveis? La resposta a aquestes preguntes ens farà veure si les nostres accions entorpeixen el camí cap a la República catalana, tot mantenint les estructures de poder que ens paralitzen, o fan planer el camí cap a una República del segle XXI.
És evident que la República catalana no es podrà basar solament en els principis republicans de segles passats: llibertat, igualtat i fraternitat. Els desafiaments que tenim davant al segle XXI són immensos: dels ecològics (canvi climàtic, pèrdua de biodiversitat, destarotament de molts cicles ecològics bàsics, etc.) als socials (creixents desigualtats, distribució injusta de la riquesa, apropiació en poquíssimes mans dels béns comuns, etc.). Molts d’aquests desafiaments no existien quan van néixer les repúbliques heretades del passat i que avui coneixem.
Com que una gran part de la població de Catalunya manifesta la voluntat d’autodeterminar-se políticament, comença a ser hora que les persones ens anem autodeterminant a escala personal, perquè sense una massa crítica de persones que s’hagi autodeterminat personalment, serà molt difícil d’arribar a autodeterminar-nos com a poble. I això vol dir decidir-se a respondre a les preguntes que s’exposaven més amunt, de manera que la resposta que hi donem i la pràctica ajudin a fer néixer i créixer la República que volem.
Podríem sintetitzar-ho tot plegat amb aquella dita ancestral: ‘Si no fas allò que penses, acabes pensant allò que fas.’ Posem-la en pràctica, doncs, tot autodeterminant-nos i arrenglerant allò que fem amb allò que pensem. De ben segur que, d’aquesta manera, contribuirem a fer realitat una República del segle XXI en pau amb la natura i en pau amb les cultures.
