Això és una feina i les feines es paguen

Els que ens dediquem al món del llibre (oh no, un altre article sobre el gremi) i treballem per compte propi (oh sí, un altre article sobre autònoms) estem avesats a fer un tetris de factures cada mes per acabar tenint un sou més o menys acceptable (oh no, oh sí, no és una exclusiva del nostre gremi, ja ho sé).

Les nostres feines les podríem dividir entre les que fem asseguts davant de l’ordinador i les que ens fan sortir de casa. Les primeres ja hem aconseguit que ens les paguin, més o menys, només ens cal acabar de fer que ens les paguin bé, que no sempre passa, i puntualment, que segons com també falla. Ara, les de fora de casa, sovint sembla que més que feines siguin maneres que tenen els altres, altruiiiiistes com són, de fer-te sortir al carrer a escampar la boira, perquè, pobra de tu, necessites aquesta mena d’empentes per abandonar el cau i l’ordinador, obsessionada com estàs per guanyar-te la vida anant a la teva. I, és clar, aquestes segones no te les paguen, i no és només que no te les paguin, és que ni tan sols t’ho diuen, que no te les paguen, ho has de preguntar tu, i ho preguntes amb la sensació d’acabar-te de calçar un passamuntanyes al cap per entrar en un banc a buidar-ne la caixa forta: “que pagueu alguna cosa?”. I et diuen que no, que no hi ha pressupost, però que vendran els teus llibres, que serà promoció, que vindrà molta gent, que els nens són molt macos, que a la mestra li fa molta il·lusió, que és un club de lectura molt actiu, o qualsevol altre caramelet per fer-te sentir encara més miserable per haver demanat de cobrar per una feina que et farà el favor de fer-te sortir de casa, rata de cau llibresc que no veus mai la llum del sol.

(Ara he de demanar perdó als meus col·legues autònoms del llibre perquè començaré a dir tot d’obvietats que ells ja se saben del dret i del revés. Som-hi.)

Si no hi ha pressupost i l’activitat la vols fer tant sí com no, persona-que-em-demanes-que-surti-de-casa, si us plau, digues-m’ho d’entrada, perquè (oh, sorpresa), sí que en faig de coses gratis, sí que surto de casa per zero euros, però (alerta) ho decideixo jo, això, no tu.

Si decideixo venir tot i que no em paguis, persona-que-em-demanes-que-surti-de-casa, sàpigues que entre venir, fer l’activitat i tornar perdré pel cap baix tres hores de feina que no em pagarà ningú perquè els autònoms si no treballem no cobrem, i com que estaré treballant per tu de franc, no en veuré ni cinc, d’aquelles com a mínim tres hores que passaré lluny del meu cau.

Si vinc de franc, també hi perdo diners perquè em pagaré jo la benzina o el bitllet de tren o metro, si creus que com a mínim això m’ho pots pagar, seria ideal. Si no, una ampolleta d’aigua, un cafè, algun detallet perquè jo senti que valores el meu esforç aniria bé, que sóc humana.

Pot ser que em paguis, persona-que-em-demanes-que-surti-de-casa, però que em paguis poc. I ara faré allò tan lleig de parlar de xifres: si m’has de pagar menys de dos-cents euros (bruts!) deixem-ho córrer, no vinc, o vinc de franc i em convides a dinar, fer una factura per una misèria no surt a compte, sobretot si després em trobo pagant-ne els impostos abans de cobrar-la o fent tot de tràmits amb bancs i seguretat social perquè em demanes un munt de paperassa abans de fer-me la miserable transferència. El tetris mensual ja és prou complicat sense tu, no hi afegeixis més llenya, gràcies.

Si llegint els dos-cents euros del paràgraf anterior t’has escandalitzat perquè demano massa per sortir de casa, calcula que són mínim tres hores, calcula que pagaré metro o tren o benzina i aparcament, que l’activitat a més me l’hauré de preparar, i després resta’n els impostos. Si un cop fet això continues sense entendre-ho, l’enhorabona, no has patit mai per arribar a final de mes, tant de bo no se’t giri mai aquesta truita.

Si llegint els dos-cents euros del paràgraf anterior a l’anterior t’has escandalitzat perquè demano poc per sortir de casa, gràcies, perquè és ben bé això: fas sortir l’escriptora de casa, li demanes que vingui al teu centre/llibreria/biblioteca, tu cobres el teu sou, tothom que és allà cobra menys ella, i ella és el centre de l’acte, sense ella no és que no hi hagi acte, és que no hi ha llibre, però és ella qui ha de demanar si li paguen alguna cosa com qui pidola tocant i cantant grans èxits de Shakira amb l’ukulele al metro, i és ella qui s’ha de sentir dir que li pagaran poc o gens o tard o en espècies, i encara haurà de donar les gràcies perquè l’han feta sortir de casa.

Per descomptat, per sort, per fortuna, per principis i per un munt de coses més, hi ha gent que ja ho ha entès, tot això, i és per aquesta gent per qui ens desvivim els autònoms del món del llibre. Però encara n’hi ha molta més que continua convençuda que una escriptora va per les escoles, les biblioteques i els centres cívics del país de franc i ni els passa pel cap que hagi de voler cobrar i a sobre cobrar bé per la feina que fa. És que no ho consideren feina, ens ho posen a la carpeta de lleure, perquè com que ens ho passem bé. No descarto, el pròxim cop que em demanin d’anar a Vilatorçada de Campdenaps a fer un taller de com s’escriuen llibres per a nens en cinc passos i dos matins, de presentar-m’hi amb unes ulleres de pam, cara d’anar a picar pedra, samarreta suada, sabates enfangades i una caixa d’eines, i presentar un pressupost escrit amb mala lletra abans de posar-me mans a l’obra.

Persona-que-em-demanes-que-surti-de-casa, que tant si m’ho passo bé com si no, això és una feina i les feines es paguen.