Això també és violència

No hi ha cap mena de dubte que l’estat és l’enemic principal de la diversitat lingüística. Hi ha unes 6.000 llengües al món i uns 200 estats. La major part dels estats del món són, doncs, multilingües, tot i que és molt habitual que hi hagi un grup lingüístic dominant que intenti de totes les maneres, més violentes o menys, que la seva llengua sigui l’hegemònica, l’única. Mitjançant l’escola, les lleis, els mitjans de comunicació; amb estigmatització, amb discursos d’odi, amb repressió i violència.

També el mercat, de la mà dels estats, va en contra de la diversitat lingüística. Si voleu que els vostres fills vegin films i dibuixos en català, haureu de fer un esforç suplementari; potser haureu de fer sortir els vostres fills abans de l’escola per poder arribar a la sessió de les 16.00 i, així i tot, no sempre us en sortireu. A les plataformes (Netflix, HBO, Prime…) el català és residual o del tot absent. Hi ha tot un seguit de productes audiovisuals doblats en català amb diners públics que, malgrat tot, no són presents a les grans plataformes. Les companyies de telefonia o d’uns altres serveis tampoc no tenen majoritàriament servei en català. Ni tan sols els algoritmes d’internet ens són propicis, ja que prioritzen grans audiències i, per tant, grans llengües. Tot això, passa amb el català i amb la major part de llengües del món, les no oficials, les subordinades. El govern espanyol, el 2020, va aprovar 61 normes que establien l’obligatorietat del castellà en diversos àmbits (com recull Plataforma per la llengua). En qüestió de llengua, realment podem triar?

Tot i que la situació de la diversitat lingüística del món és desesperada, amb previsions que auguren la mort del 90% de les llengües del món les dècades vinents, no hi ha conscienciació al carrer sobre aquest desastre. L’ecologisme i el feminisme han esdevingut reivindicacions àmpliament compartides dins la societat, sobretot entre els joves. Aquestes dues lluites fins i tot conflueixen en l’ecofeminisme. Però les llengües queden sempre fora de les reivindicacions.

De fet, l’amenaça sobre la diversitat lingüística conflueix també amb l’ecologia. Moltes llengües s’extingiran pel canvi climàtic, perquè els parlants hauran d’abandonar el seu territori i es disgregaran en una comunitat més gran. A molts llocs continua aplicant-se la lògica utilitarista sobre els recursos naturals que du el planeta al col·lapse. Bolsonaro, al Brasil, destrueix l’Amazònia, un espai natural únic, alhora que pressiona els grups indígenes perquè abandonin el seu hàbitat. L’ecologia i la defensa de la diversitat lingüística tenen molts elements en comú, i també comparteixen enemics: sovint defensar ecosistemes és defensar llengües. Fins i tot s’han generat conceptes com ara emergència lingüística i sostenibilitat lingüística (Decàleg del GELA), en analogia amb conceptes de l’ecologisme. En algunes llengües, d’una altra banda, hi ha codificats coneixements sobre fauna i flora, i sobre els seus usos; en alguns casos es tracta d’espècies no classificades per la ciència occidental. També pràctiques sobre el medi (sobre la caça o la pesca, per exemple) que regulen pràctiques sostenibles. Quan desapareixen les llengües es perden tots aquests coneixements.

Dins la lluita feminista i LGTBI es denuncien desigualtats, discriminacions, violències, i es reivindica la diversitat. Però a la manifestació del 8 de Març la majoria de pancartes i eslògans són en castellà (algunes, en anglès). Es reclama respecte per la diversitat sexual, però no es té en compte la diversitat lingüística. També a les protestes per l’empresonament de Pablo Hasel i en defensa de la llibertat d’expressió predominava el castellà. Però aquesta llibertat té molt a veure també amb la llengua que parlem. Hi ha llocs al món on empresonen gent per parlar la seva llengua o defensar-la. El 2018, per exemple, un tibetà defensor dels drets lingüístics dels tibetans va ser acusat de “separatisme” i condemnat a cinc anys de presó; havia aparegut en un vídeo del New York Times parlant sobre la importància que els nens tibetans estudiïn en la seva llengua. Molts parlants de llengües subordinades també s’autocensuren per evitar problemes. O us adreçaríeu a un guàrdia civil en català amb tota la tranquil·litat? Malgrat tot, no hi ha consciència que es tracta d’una lluita justa, necessària i urgent, que cal afegir-la a l’agenda de les reivindicacions del segle XXI per la justícia social i la igualtat.

Té sentit denunciar injustícies mentre n’emparem unes altres? A quina banda ens volem situar? A la dels estats i el mercat, que limiten els nostres drets lingüístics, que ens volen gregaris, desarmats, homogenis, objectes, consumidors? O a la dels parlants de llengües no hegemòniques, que resisteixen tot i els atacs a què es veuen sotmesos?

Jo em situo clarament al costat de tots els nens que han rebut violència a l’escola per parlar la seva llengua. Un dels sistemes repressius més cruel consisteix a donar un objecte concret a un alumne quan és enxampat parlant la seva llengua. Aquest alumne, quan caci un company en la mateixa falta, li podrà passar l’objecte. Així durant tota la jornada escolar. L’alumne que es queda amb l’objecte al final de la jornada rep un càstig. Aquesta pràctica està testimoniada al segle XX a diversos llocs del món: a França (on s’anomena le symbol), per exemple, a Catalunya Nord i a colònies africanes; al Regne Unit, a Gal·les; a Espanya, per exemple, al País Basc i a Mallorca, etc.

Al costat dels infants portats a internats, separats de les seves famílies perquè no els transmetessin la llengua ni la cultura. Aquesta pràctica s’ha dut a terme a diversos llocs del món, com ara Austràlia amb les comunitats aborígens. Les conseqüències per als infants, les famílies i les comunitats van ser devastadores; es parla de stolen generations (‘generacions robades’).

Al costat dels tres estudiants de Bangladeix que van morir a trets en defensa de la llengua bengalí el 21 de febrer de 1952. Tot i que el bengalí era la llengua de la major part de la població a Bengala Oriental, l’actual Bangladeix (pertanyent al Paquistan en aquell moment), l’urdú era l’única llengua oficial. El 1999 la UNESCO va declarar el 21 de febrer com a Dia Internacional de la Llengua Materna en commemoració d’aquests fets.

Al costat dels nens tibetans, que han vist com la seva llengua desapareixia del sistema educatiu a favor del mandarí, en un context d’atacs envers la llengua i la cultura tibetanes, i de repressió (desapareguts, empresonats) per part de l’estat xinès. Al costat dels dos responsables d’educació uigurs condemnats a mort per l’estat xinès per haver publicat llibres en llengua uigur que “fomenten el separatisme”.

Al costat de les comunitats indígenes arreu del món, per exemple a l’Amazònia, que veuen amenaçat el seu entorn, la seva manera de viure, la seva identitat lingüística i cultural, i fins i tot la seva supervivència, per culpa del canvi climàtic, de la desforestació, de l’explotació estatal o il·legal del seu territori (els garimpeiros al Brasil).

Al costat de totes les persones que són insultades i humiliades per parlar la seva llengua. Com passa constantment a persones que parlen català en centres sanitaris o en interaccions amb policies o guàrdies civils.

Al costat de totes les persones que reben discriminació lingüística, de totes les comunitats que intenten revitalitzar les seves llengües, amb voluntarisme, amb imaginació, amb dolor per tot allò que podrien perdre o que ja han perdut. Al costat dels darrers parlants de llengües, de la seva solitud, del seu sofriment, del món de significats que han vist desaparèixer.

Això també és violència.

El 96% de la població mundial parla el 4% de les llengües del món, és a dir, unes 240 llengües. I, és clar, el 4% de la població mundial parla el 96% de les aproximadament 6.000 llengües del món. Estem en una situació de desigualtat exorbitant quant a nombre de parlants i amb una amenaça extrema de la diversitat lingüística mundial.

Hem d’evitar les llengües hegemòniques, en la mesura que sigui possible. Practicar el multilingüisme, per exemple, amb les llengües romàniques. Proveu amb l’aragonès, per començar, amb els noticiaris de Jorge Pueyo o mireu-vos aquest vídeo d’un creador de continguts en occità. Potenciar la figura del traductor i l’intèrpret, una font de llocs de treball per a persones plurilingües. Hem d’avançar cap a intercanvis més igualitaris, en què una part no hagi d’adaptar-se a la llengua de l’altra (sovint monolingüe), amb menys competència, amb inseguretat, amb menys varietat de vocabulari. Actualment tampoc no es garanteix la igualtat d’oportunitats, perquè no tothom té les mateixes possibilitats d’accedir a l’ensenyament de segones llengües. Es tracta de relacions de poder, tinguem-ho clar.

Els parlants de llengües minoritzades, subordinades, amenaçades, les han de reivindicar amb força, parlar-les sense vergonya, amb naturalitat, s’han d’empoderar. Els parlants de llengües hegemòniques han de decidir no fer el joc als poders homogeneïtzadors, als que ens volen iguals fins i tot en la llengua, als que volen silenciar la nostra veu. Necessitem la seva solidaritat, a partir de la conscienciació sobre la situació d’emergència i sobre els drets lingüístics, uns drets que no es respecten en moltes comunitats.

Aquí cal parlar i defensar el català, l’aranès i la llengua de signes catalana (LSC). Les tres llengües pròpies del país són llengües subordinades i amenaçades; també el caló, present a Catalunya des de fa més de tres segles. Arreu, cal parlar i defensar el quítxua, l’amazic, el tibetà, l’asturià, el gal·lès… Francament, no trobo res més subversiu que parlar català, parlar les llengües subordinades, minoritzades, maltractades, estigmatitzades, prohibides. Parlar en les llengües en què no ens volen sentir, les llengües que els molesten, que combaten, que marginen, que volen silenciades.

Mònica Barrieras és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)