Això són nervis, nena

És matemàtica simple i no cal dedicar-hi ni un minut: si els vacunats del Principat entressin a les UCI en la proporció que hi entren els no vacunats, en necessitaríem dues mil unitats, quatre vegades més que no pas ara. Ho recordava un investigador de la UPC en aquesta mena de carrusel de la covid en què s’ha convertit el programa de ràdio líder a Catalunya. A falta de saber si la variant òmicron veurà o no les UCI, la vacuna ha fet el fet, ha salvat innombrables vides i el 5G, de moment, encara ens l’hem de pagar.

A banda d’això, en una realitat paral·lela, hi ha aquest rum-rum d’unes pesades que diuen que tenen alteracions del cicle menstrual des que s’han vacunat. Encara no sabem si són moltes o poques sobre el total, però sí que sabem que són prou perquè finalment s’hagin emprès els estudis corresponents (lo món al revés, però ja hi estem acostumades). Doncs un dels primers estudis a fer públics els seus resultats diu que aquests canvis són petits i temporals, així que de moment no cal que s’amoïnin les histèriques que fa mesos que sagnen massa, o massa poc, o que han deixat de sagnar, o que han tornat a sagnar després de la menopausa. Calma, senyores, pot ser qualsevol cosa. I que no se’ns emocionin els antivacunes i companyia: les dones amb covid persistent també han reportat desajustos en la mateixa línia.

En tot cas, els antivacunes totals o parcials no han desaprofitat l’ocasió d’apropiar-se d’aquestes queixes femenines, que fins i tot els ultres de les banderetes s’han vestit un moment d’aliats feministes, tot per la causa –sigui quina sigui la causa, que tampoc no hi perdrem cap minut. Però ai, tant de bo el menysteniment del cicle menstrual com a variable fos només una fissura d’una conspiració mundial, una badada fruit de les presses d’uns malèfics investigadors venuts a les farmacèutiques, una prova que les forces del mal ens estan inoculant un compost experimental per controlar la humanitat, mua-ha-ha. Però no tindrem aquesta sort: el menysteniment del cicle menstrual –vital– de les dones entra dins de la normalitat més anodina: és estructural amb vacuna o sense, amb pandèmia o sense, amb conspiració o sense, i té tota la història darrere, la de la ciència en general i la de la medicina en particular.

A l’espera de més estudis oficials, extraoficialment tenim moltes dones que viuen la mateixa pel·lícula de sempre, avui en versió pandèmica, i demà ja es veurà. Després de patir en silenci el desgavell dels seus calendaris, quan han buscat respostes en els professionals, aquests els han dit d’entrada que segurament és estrès, allò que a les nostres mares i àvies els deien que eren nervis i que ha servit per a espolsar de les consultes tantes generacions de dones adolorides. Fins i tot a la famosa llevadora pionera dels sondatges sobre vacunes i menstruació, quan va explicar el seu cas als col·legues, aquests li van dir que allò no era símptoma de res, que no sortia en cap llista, i que devia ser per una altra cosa. Com ens sona, la resposta.

El cicle menstrual és sensible a l’estrès, què ens han d’explicar. Però tu pots estar a l’època més relaxada de la teua vida i tot i així i trobar-te algú amb bata blanca que atribueixi un teu dolor a l’estrès. Posa-hi un mal d’esquena, un mareig, mal de cap, una regla que no para, una que es para sense motiu, una rebrincada de turmell; abans de res: t’has de tranquil·litzar, nena. La doctora Carme Valls, experta en medicina amb perspectiva de gènere, explica aquest exemple: en una primera consulta, una dona té un 25%-30% més de probabilitats que li receptin ansiolítics o antidepressius en comptes que li investiguin d’on li ve el mal, mentre que un home, amb els mateixos símptomes, sortirà del metge amb una citació per a fer-se més proves. Tot sembla indicar –i ja no parla la doctora, sinó la pacient que us escriu– que les dones no som de fiar per a la ciència, bàsicament, goso afirmar, perquè no s’ha molestat mai a conèixer-nos bé.

És clar: una alteració reportada pels hòmens, éssers lineals, i per tant previsibles per a altres hòmens, és presa més seriosament que si la reporten dones, éssers cíclics, ciclotímics, que figura que avui estan així i demà aixà, que amb tant de canvi no en pots fer cabal. Pastilleta, i avall. Sort tenim de les doctores que han començat a investigar-nos com a éssers absoluts, amb la nostra normalitat com a norma. Sort de les que estudien la lògica dels nostres cicles, la quotidianitat de la meitat de la població a la qual ha restat cega la medicina patriarcal, quan no ens l’ha diagnosticada com a trastorn mental.

No estem sobreactuant, no ens estem inventant símptomes, no estem boges. No és esoterisme, no és bruixeria, es tracta dels nostres cicles hormonals. Tot just fa quatre dies que les nostres científiques ens ajuden a enderrocar tota aquesta propaganda tòxica que res no ens ha d’impedir de fer el que fan els hòmens, perpetuant-los com a model universal. Una propaganda basada a ribotar-nos la pròpia naturalesa per encaixar en allò que no serem mai, que ni convé que ho siguem mai, ja és hora de dir-ho. Com si els nostres vaivens hormonals no fossin inevitables com les onades del mar.

Que les queixes sobre la regla arran de les vacunes, o arran de la covid persistent (més persistent en dones, també), no ens portin a mirar el dit en lloc de la lluna: allò que ens afecta, que ens amoïna, que ens altera la vida, ens fa acudir a les consultes, i no obtenir-ne respostes mèdiques també ens afecta, ens amoïna i ens altera la vida. És un peix que es mossega la cua, i que, a partir de l’agreujant de la pandèmia, promet que rebentarà totes les estadístiques.

Si es tracta de donar oxigen a una xarxa de salut congestionada, diagnosticar correctament les dones, com a usuàries recurrents de l’atenció primària, ha de ser una prioritat. Escoltar i creure’s les dones, tractar-les com les adultes que són, com les coneixedores del seu cos que són, és un deute històric que acumula interessos, després de tants anys de fugir d’estudi amb la cançoneta dels nervis i de l’estrès. Ja em perdonareu la generalització binària, però sort en té l’Univers que ens costi tan poc de plorar –no per cap feblesa ni debilitat, com encara s’insisteix a fer creure, sinó per la prolactina, toca’t la figa–: perquè si ens agafés per descarregar la ràbia a base de testosterònics cops de puny a les parets, el món tal com el coneixem s’hauria ensorrat fa molt de temps.