Això sí que fa por

Dos trajectes de tren diaris de quaranta-cinc minuts poden fer molt profit. Com que la gent parla sense manies de les seves coses en veu alta i, en alguns casos, bramant, t’acabes assabentant de moltes coses sense voler-ho. Sóc dels qui es posen música per poder-se concentrar en la lectura quan hi ha algú que brama. Però aquell dia no vaig poder evitar d’empassar-me una conversa entre dues senyores que tenien els cinquanta anys al sarró.

L’una explicava a l’altra que les deu plagues d’Egipte caurien sense pietat damunt els catalans si s’aventuraven a tastar la llibertat. Que si ens quedaríem sense l’euro –’i tu has vist mai un país sense monedes?’, li deia–, que si ningú no cobraria pensions mai més –’l’única solució serà anar a viure en territori espanyol’–, que si molta gent es quedaria sense feina perquè ningú no voldria invertir a Catalunya, que si no podríem sortir a l’estranger perquè es tancarien les fronteres per manca d’acords amb altres estats… En va arribar a dir moltes i totes de memòria. Us puc assegurar que no llegia cap paper, aquella senyora tan simpàtica.

Vés a saber d’on ho havia tret, tot allò. Vaig acabar pensant que devia ser militant d’algun partit d’aquests que es preocupen tant per allò que realment interessa a la gent. Evidentment, no m’hi vaig ficar. No hauria gosat contradir-la, si ella ho veia tan clar. Però em va preocupar de comprovar el grau de penetració que poden tenir les mentides, els rumors i les intoxicacions. No deixaré mai de consultar l’extraordinari llibre de Marc Argemí, ‘Rumors en guerra‘ (Acontravent, 2013).

Fa poc algú m’explicava que la delegació local del PSC del seu poble feia visites constants als asils, casals d’avis i centres d’atenció a discapacitats per explicar algunes d’aquestes deu plagues que arribaran si no fem bondat. Les pensions! Atacar la baula més dèbil de la societat. Quin fàstic! Espantar els més vulnerables.

L’estratègia de la por pot tenir eficàcia. No la podem menystenir. Amb tot, vaig llegir fa poc que gairebé la meitat de la població de l’estat espanyol viuria en risc de pobresa quan s’hagués sortit de la crisi. I que actualment la meitat dels treballadors de l’estat cobren menys de mil euros mensuals; i que una de cada tres llars tenen moltes dificultats per a arribar a final de mes; i que quaranta mil famílies van ser desallotjades de casa seva per impagament de la hipoteca o del lloguer; i que en més de set-centes mil llars no hi entra ni un sol ingrés. I que són més de sis milions els ciutadans que ja viuen en situació de pobresa extrema.

I que el nombre de desocupats a l’estat espanyol és el 22,2%, mentre que a França és el 10,4% i a Itàlia és el 12%, a Alemanya el 4,8% i a Dinamarca el 6,2%. O que a Romania és del 6,8% i a Noruega el 4,5%. I si ens fixem en els joves, la desocupació és del 49,6% a l’estat espanyol. Res! Una miqueta més que a Alemanya (7,2%), Àustria i Dinamarca (10,1%). O a una certa distància de la mitjana de la Unió Europea (20,7%).

Caram! Quina por que fa això de marxar d’un estat amb aquestes perspectives de futur, oi? Qui caram voldria marxar d’un lloc tan acollidor? Però si és un estat que respecta i promou la diversitat cultural i lingüística, que preserva la més estricta separació de poders, que és el sentinella de la democràcia i de la participació dels ciutadans en la presa de decisions. Un estat que persegueix la corrupció fins a les últimes conseqüències i ple de polítics responsables i ben preparats. Un estat que no té una excessiva despesa militar, encara menys quan hi ha urgència social per una crisi econòmica devastadora.

Si es tracta d’avaluar què ens fa més por, aviat acabarem, amics unionistes. M’estimo mil vegades més la incertesa de l’aventura que no una mort segura per asfíxia. I deixeu-me corregir allò que alguns repeteixen tan sovint. No hem perdut la por. Sabem on és la foscor. I hem descobert la sortida de la cova.