04.04.2018 - 22:00
Aquesta dèria programada i programàtica d’inventar-se notícies, d’escampar adjectius, preparar escenaris, aquesta brutícia estructural i constitutiva potser ens hauria pogut agafar desprevinguts, temps ha.
Potser.
Ara, però, després de tantes coses com hem viscut aquests darrers mesos, amb aquest col·lectiu créixer a clatellades i encarar-se amb la realitat crua que és la visió d’Espanya sense maquillar, podria ser que, col·lectivament també, ja n’haguéssim après.
Perquè quan els corifeus del regne (el seu ministre portaveu, algun tertulià o etcètera) van començar a fer servir l’adjectiu tumultuària per definir la concentració popular del 20 de setembre passat, tant els qui sabíem la mala jeia que gasta Espanya com els qui no ho sabíem potser vam tenir, d’entrada, la temptació de deixar-hi caure mitja rialleta. Tumultuària? I què dimoni és, això? Què s’empatollen? Bah, home, bah!
Però en aquest cas, com en tants d’altres, el nom sí que fa la cosa. L’adverbi, concretament, la fa. El mateix que tenen col·locat a l’article 544 del seu codi penal per a descriure el delicte de sedició: ‘los que, sin estar comprendidos en el delito de rebelión, se alcen pública y tumultuariamente…’ Quan el ministre espanyol de torn, per tant (i després els etcèteres que acaben de configurar la coordinació de poders que defineix el seu estat), emprava la paraulota, ho feia amb plena consciència. Per dibuixar l’escenari. Independentment de la realitat, l’escenari. Concretament, l’escenari que cobreixi millor els seus interessos.
I aquí obro un parèntesi per recordar que, oh casualitat, dins els cotxes que els guàrdies civils van deixar sols davant del Departament d’Economia, aquell 20 de setembre, hi havia armes que, oh casualitat, van quedar a l’abast de la gent, i que la dita Guàrdia Civil no va avisar, oh casualitat, fins passades més de cinc hores. I potser sóc jo que m’he despistat, però no trobo els corifeus que s’exclamen per la gravíssima negligència o per la molt més gravíssima encara intenció. Tampoc no he sentit que se’n reclamin responsabilitats. Ni res. De fet, diria que se n’ha parlat poc. Fins i tot quan, temps després, l’inefable jutge Llarena omplia l’acte de processament de supòsits imaginaris per substituir els fets que no hi havia hagut i comparava la simple manifestació amb ‘un supòsit de presa d’ostatges amb trets a l’aire’. Com qui expressés un desig.
La força de les paraules, un altre cop. Fixeu-vos-hi: hem fet manifestacions imaginatives, multitudinàries i precioses. Amb la mainada, les tietes, els avis, els hipsters, els pagesos, cadascú a la seva manera i amb les seves dèries i l’una fa un castell i l’altre una marxa de motos i si haguéssim de confegir una llista d’activitats difícilment l’acabaríem. Hem fet tot això i, finalment, un referèndum (que era, per cert i segons aquell ministre espanyol de la cosa tumultuària, ‘una quimera impossible’). Doncs bé, hem fet tot això, deia, i ara resulta que se’ns omplen les tertúlies i els articles i les conferències de premsa i les converses de paraules que no hi tenen res a veure i totes al voltant del concepte de violència. Fins i tot acabem relacionant (i sí: en aquest mateix text que llegeixes ara, sense voler-ho, ho hem fet) 20 de setembre amb armes, amb trets. Quan no n’hi va haver. No-n-hi-va-ha-ver.
Aquest seria, de fet, l’escenari en el qual l’estat espanyol se sentiria còmode, i el que barroerament malda per construir. Per justificar les seves actuacions. No és que sigui demofòbic i venjatiu ni que impedeixi l’expressió democràtica de la gent, ni que persegueixi urnes ni que colpegi les persones que reclamen votar: és que ha d’aturar una espiral de violència.
N’hem vistes i sentides de molt grosses, darrerament: els mitjans de comunicació espanyolistes parlen a cor de ‘kale borroka separatista’, s’inventen notícies i, com que no hi ha imatges que il·lustrin les seves invencions, impúdicament hi col·loquen actes violents dels ultres… espanyolistes (un atac de hooligans feixistoides a Vitòria o l’assalt contra la manifestació del 9 d’Octubre a València i ja tenen la foto d’això que diuen que fem a Barcelona: qui no té vergonya no la troba a faltar). Al seu costat, els partits del 155 s’apressen a farcir declaracions i conferències de premsa de condemnes ampul·loses a la violència que imaginen, com si es tractés d’una emergència real. I així, entre tots, aplanen el camí per a la repressió que deriva de la causa general. Com si a còpia de repetir la cantarella de l’escenari que desitgen poguessin fer-lo realitat.
En fi. Aquest estat ferit, venjatiu i al·lèrgic a la democràcia ho prova i ho provarà. És la seva aposta. Nosaltres, per plantar-li cara, i superar-lo, hem de fer, com fins ara, això que tant el treu de polleguera: no deixar-nos emmarcar en el seu esquema, desbordar-lo i recordar-li que no, que això que vol no li ho donarem.
(No sé si ho he llegit en alguna banda, si m’ho invento o ho repesco o d’on ho trec, però l’altre dia pensava en cent mil, dues-centes mil persones, avançant, el 15 d’abril, a Barcelona, en silenci. I pot ser ràbia, i també solemnitat.)
