25.09.2019 - 21:50
|
Actualització: 26.09.2019 - 09:14
De fa unes quantes hores, i en resposta a les detencions dels nou ciutadans atrapats en la ràtzia de la Guardia Civil, és perceptible al carrer un altre aire, un to incipientment diferent que ja va més enllà de la simple resistència a l’autoritarisme, de la defensa dels presos i exiliats que tan ocupats ens ha tingut fins ara.
Per mi, és evident que les detencions de nou persones acusades de formar part dels CDR han catapultat un seguit de respostes significatives. Ho han estat el gruix i l’estil de les concentracions que s’han fet a tot el país, començant per Sabadell. Ho va ser el repic de cassoles que va esclatar dimarts, convocat tan sols en quatre hores, i que va retornar el so de la protesta i la solidaritat a moltíssims dels nostres carrers i places. Ho han estat les manifestacions i concentracions espontànies, com la que va unir milers de persones a Tarragona o la d’ahir a Vilanova i la Geltrú, que van girar el pas per encarar-se a la Guardia Civil i els ultres provocadors.
La sensació que molta gent em fa arribar és que hem tornat. Jo crec que no ens n’havíem anat mai, però entenc què volen dir i ho compartesc. Perquè sóc conscient que molta gent, des de l’espontaneïtat de les concentracions i en l’espontaneïtat de les concentracions, ha recuperat emocions i sentiments que alguns havien renunciat a tornar a sentir. I en vol més.
Entenc que per a alguns, per a aquells que es van sentir més ofesos i enganyats l’octubre del 2017, ara tot siga poc. Hi ha un sector de l’independentisme que no vol res més que la instauració de la república independent i que ha decidit de desconfiar de tot, dels polítics, de les associacions, dels periodistes, dels opinants, del tweetaires, de tot. Són aquesta gent que parlen de quedar-se a casa fins que no ‘fem alguna cosa seriosa de debò’ i que per això mateix critiquen agrament reaccions com el repic d’atuells, que consideren folclòriques o això que ara en diuen ‘lliristes’.
Crec que la desconfiança d’aquest sector és un preu just per tot allò que va passar, per allò que ells van sentir. I ho respecte. Però alhora crec que perden una ocasió de refer-se i de contribuir a fer que les coses aquesta vegada siguen diferents. Salvador Clarà explicava ahir millor que no ho podria fer mai jo què va sentir quan tornà de repicar estris al balcó: ‘Surts al balcó i veus com s’obren persianes i surten veïns a l’altra punta del carrer i compartiu uns valors, i es genera complicitat, llibertat i consciència.’ És això efectivament: ixes al balcó a picar i, a mesura que veus que s’il·luminen finestres, que creix el brogit i que comencen a sonar els clàxons dels cotxes, et sent poderós com a poble. Poderós i capaç de tornar-ho a intentar tot.
D’això es tracta i és ací on jo veig el canvi significatiu. Dos anys després, aquestes darreres hores sembla que, de baix estant, finalment, torna a pujar aquella força que durant la dècada ha convertit la dòcil autonomia catalana en el problema més gran que Espanya pot imaginar. Alguns la sentim amb una intensitat que esperàvem impacients i amb moltes ganes que cresca i cresca de pressa. Entenc que uns altres no la senten o es neguen a sentir-la. Però la qüestió és saber si podem fer que aquesta onada cresca fins al punt de trencar els dics de la política, tal com ja va passar el 2009 a Arenys de Munt, el 2010 i el 2012 als carrers de Barcelona, el 2014 a les urnes de la consulta, el 2015 al parlament i el 2017 amb l’esclat de l’octubre republicà. I si el coratge i la lucidesa que no vàrem arribar a tenir aleshores ara, en aquesta nova avinentesa, es fan presents.
Aquesta serà una tardor decisiva, com s’ha vist d’ençà de l’Onze de Setembre. Fa uns dies, des d’Hong Kong, us explicava que, ara que fa cinc anys que la Xina hi desfermà la repressió més gran, el moviment democràtic hi ha tornat, de sobte, inesperadament, empès per una espurna secundària i demostrant estar més preparat, més fort, més conscient d’allò que té davant, més resilient i més endurit que mai. Perquè un problema polític d’un abast major no desapareix sota la repressió sinó que, a tot estirar, es congela.
Això mateix, el retorn a la primera línia del conflicte, pot ser això que comença a passar ara mateix, ja, al nostre Principat. Per això els dies i les setmanes vinents, més enllà de què facen o deixen de fer els partits polítics, seran tan decisius. Perquè la gent té a l’abast de decidir que ha arribat l’hora de tornar-ho a fer, si cal fent-ho diferent. I si és així cada acció serà un trampolí i cada persona, vós mateix, jo, un esglaó.
PS. Hi ha unes quantes entrevistes a VilaWeb, avui, de molt pes. Amb el portaveu d’Alerta Solidària que ha assumit la defensa dels detinguts dilluns, Xavier Pellicer, amb el director de l’editorial Comanegra, Joan Sala, denunciat per un sindicat de policies per la publicació del còmic On és l’Estel·la? i amb el catedràtic de sociologia Joan Estruch, que acaba de publicar les seues memòries i no dubta a qualificar el sistema a la universitat de corrupte. Us recomane també els articles d’opinió de Núria Cadenes (amb el seu explícit ‘ells no han canviat però nosaltres sí’) i Roger Cassany, que treuen punta molt ben treta del darrer episodi repressiu.
Núria Cadenes, per cert, participarà dimecres vinent en un acte per a subscriptors de VilaWeb, que es podrà veure en vídeo i que hem titulat ‘La repressió espanyola, una constant de les nostres vides’. Ella va passar quatre anys en presó, fins que va ser alliberada el 1992, just després de la ràtzia de Garzón. En aquesta va caure i va ser torturat Ramon Piqué, que també ens acompanyarà en l’acte. Acte que completarem amb la presència de Tamara Carrasco.
