28.04.2022 - 21:50
Ahir, per primera vegada d’ençà de la moció de censura contra Mariano Rajoy, els tres partits independentistes catalans van votar units al parlament espanyol contra el govern del país veí. Això que durant tant de temps tanta gent reclamava ja ha passat i hem pogut veure els diputats d’ERC, Junts i la CUP per primera volta votant units a Madrid, amb la intenció de tombar una llei del govern socialista i castigar l’executiu. A efectes pràctics, al final no va passar res, perquè el PDECat i Bildu van salvar el coll de Pedro Sánchez. Però el gest, i sobretot el fet que s’hagen escaigut finalment les circumstàncies per a fer possible aquest gest, crec que no és cap fet menor, que es puga negligir així com així.
M’explique. Allò que em sembla remarcable i interessant és que, malgrat tot, finalment ha acabat havent-hi unes circumstàncies que han possibilitat aquesta unanimitat i que, per tant, han apartat els tres partits –i molt particularment Esquerra Republicana– del seguidisme i la subordinació als socialistes espanyols que s’anava practicant del 2018 ençà.
I dic que això em sembla important perquè amb els anys he après a creure més en la força que naix de les circumstàncies que no pas en la voluntat de les persones. El fabulós Martí Luter de Lucien Febvre, potser el millor llibre que he llegit en la meua vida, ho explica d’una manera insuperable, en aquella escena en què el pare de la reforma confessa al seu amic Mathesius que canviarà el món actuant “com un cavall cec que no sap on el mena el seu amo”. I no podré oblidar mai el meu estupor quan vaig veure caure el mur de Berlín i encara més quan em vaig adonar que havia passat per un error del cap de premsa del govern de la RDA, pressionat –pobre home– com estava per les circumstàncies que feia mesos que canviaven el seu país.
La prova és que, durant tots aquests anys, no ha servit de res la crida constant i insistent a la unitat de l’independentisme, però, en canvi, heus ací que l’espionatge amb el programari Pegasus ho ha aconseguit. I per què?
Moltes voltes hem dit, i de vegades semblava que ho dèiem gairebé ritualment, que en aquest país el Primer d’Octubre ho havia canviat tot i per sempre. Fins i tot en els moments més foscs i difícils d’aquests darrers cinc anys, la certesa que això és així a mi, com a mínim a mi, m’ha servit per a mantenir la calma i la confiança en la victòria. Perquè he estat i sóc conscient que tot allò que vam fer aleshores i les circumstàncies que aquells dies vam projectar cap al futur tenen i tindran durant dècades un impacte estructural prou gran per a acabar arrossegant i passant per damunt fins i tot de les voluntats personals o els interessos de partit.
El Catalangate i l’enorme crisi que desencadena, per exemple, no es pot explicar si no és perquè vam fer el 9-N i la Via Catalana, perquè Junts pel Sí va guanyar, perquè vam fer el referèndum d’autodeterminació i vam proclamar la independència, per la manera com vam reaccionar a les condemnes del Suprem i a l’exili i pel que el Tsunami Democràtic va demostrar que érem capaços de fer.
I parle d’això i us propose de mirar això: en definitiva, són les conseqüències de tot allò que vam fer en aquell moment que reverberen ara –fins i tot en el supòsit que els polítics no ho entenguen o no ho vulguen entendre. I contra aquesta força imparable de la història, el voluntarisme dels polítics professionals hi té poca cosa a fer. La prova? Doncs heus-los ací votant tots junts, votant que no i votant amb la voluntat de fer mal a Pedro Sánchez…
