02.07.2023 - 21:40
|
Actualització: 02.07.2023 - 22:01
“El rebuig de la classe política, de la dreta i de l’esquerra i dels sindicats i el nivell de desafiament i malfiança envers els mitjans i els experts, envers ‘les explicacions que vénen de dalt’ arriba a nivells que no s’havien vist mai. Però, contràriament a allò que esperaven els ‘professionals de la revolta social’, el fenomen no s’ha transformat en ‘el gran dia’. Entre les classes populars, el fracàs constant de l’esquerra a l’esquerra de l’esquerra prova que ja no es deixen enganyar. Contra aquesta situació, les classes populars s’han embarcat en un llarg procés de desafiliació política i cultural. […] Ja no esperen que arribe ‘l’home providencial’ que les salvarà. Ja no esperen que arribe ‘el gran dia’ fruit d’una aliança hipotètica de classe entre la petita burgesia progressista i ‘el poble’. De les banlieues fins a la França perifèrica, el conjunt de les classes populars es va alliberant de tot un sistema de representació política, sindical i mediàtica […] i, després d’unes quantes dècades de precarització, ja no reconeixen cap legitimitat ni cap superioritat moral a la classe política, mediàtica o universitària. […] Aquesta ‘contrasocietat’ no és el fruit de cap ideologia ni de cap nou projecte dissenyat de dalt estant, sinó de la constatació dels límits del model. Contràriament a allò que pensa la classe dominant, és la vida i no pas les idees allò que mou el món.”
Disculpeu-me que haja començat l’editorial d’avui amb aquesta llarga cita, extreta d’uns quants paràgrafs del llibre de Christophe Guilluy Le crépuscule de la France d’en haut. Ja us havia recomanat fa temps dues obres clau d’aquest geògraf que fa decennis que aporta una mirada sorprenentment aguda sobre la degradació de l’estat francès i la crisi civil en què es troba abocat, crisi que, com hem tornat a veure aquests darrers dies, no para de créixer. Guilluy explica i demostra amb unes dades molt ben triades l’emergència d’una “nova burgesia” que es defineix ella mateixa d’esquerres i que intenta de retenir el control de les grans ciutats, apoderar-se de l’estat per atorgar-se unes rendes econòmiques privilegiades que no es poden obtenir amb el rendiment del treball i expulsar les classes populars cap a la perifèria. I branda, per a assegurar-se la dominació social, missatges moralment superiors, especialment una perversió manipuladora i simplificadora de l’antifeixisme.
Però això que tan agudament ens descriu Guilluy no és França i prou. També ens descriu bona part d’Europa i molt en concret el nostre país, i encara més clarament Barcelona –la “metropolinització” és un dels conceptes clau que ell fa servir i no és, per tant, sorprenent que això siga així.
Aviat farà una setmana que bona part de l’estat francès, sobretot a les grans ciutats, viu una rebel·lió vital que, efectivament, els “professionals de la revolta social” no poden reconduir ni poden encaixar en les seues tesis, i a penes poden explicar. La politòloga Myriam Benraad ha avisat amb molt d’encert en el seu llibre Géopolitique de la colère que si fa trenta anys la fi de la política de blocs i la globalització eren percebudes arreu com un moviment positiu i alliberador, avui en canvi la població en contempla les conseqüències amb una barreja explosiva d’ira i còlera que pot fer esclatar el món tal com el coneixem. La globalització, diu Benraad, és devorada per la ràbia popular que naix dels seus resultats, perquè hi ha un augment innegable de les desigualtats socials al primer món –no solament entre la gent que no treballa i viu del suport social i els nou-rics que se serveixen del pressupost públic, sinó entre la gent que treballa i aquests nou-rics. Fa anys era impensable de tenir una feina i no poder viure decentment. Avui podem tenir feina i no arribar a final de mes, mentre observem que, al nostre voltant, hi ha gent que viuen com reis a costa de l’erari públic. Fa anys era impensable que una parella jove que tenia dues feines no pogués establir-se pel seu compte en un pis o una casa. Avui no ho és, i ho sabem tots.
En aquestes condicions, això que passa a l’estat francès s’anirà repetint de manera constant i n’acabarà passant alguna de molt grossa. Especialment, en la mesura que una de les reaccions a aquest estat de coses siga, com és el cas, la utilització cada vegada més brutal de la policia contra la població.
Tenim davant, això és cert, esclats molt violents, desorganitzats i desideologitzats, que s’adormen, aparentment, al cap de pocs dies. Però també veiem com cada volta es repeteixen en cicles més curts. Ara, al juny, aquesta violència s’ha desfermat pel cruel assassinat de Nahel M., però al març vam veure escenes semblants per la llei de la jubilació i la manera com Macron l’havia feta aprovar. I abans la violència havia esclatat arreu amb els Jupetins Grocs, s’havia manifestat contra el certificat covid o per la reescriptura de la llei de seguretat, arran de l’assassinat d’Adama Traoré o de la mort de dos joves electrocutats, dos joves musulmans que fugien de la policia.
No és, per tant, un fenomen aïllat. És allò que Guilluy anomena “la desafiliació”. Un procés complex de decepció, de tristesa, de ràbia i de còlera per les promeses incomplertes i per la inoperància de la classe política, que origina un rebuig total i absolut del sistema político-mediàtic i les normes d’aquest sistema, que ja no es pot reconduir. Un rebuig que no és gaire lluny d’això que es manifesta al nostre país en les campanyes per l’abstenció, pel càstig electoral a tots, sense matisos ni distincions entre els uns i els altres. Que és per aquesta raó que els missatges d’aquests darrers dies, tan esverats i neguitosos, de “la nova burgesia independentista” –si em permeteu l’abús de calcar el concepte de Guilluy–, sembla que cauen en sac foradat entre els qui ja han decidit de fer el pas.
PS. En les respostes a l’editorial de divendres, un subscriptor, Ramon Isern, em demanava per què entrevistàvem Martín Blanco i no pas Sílvia Orriols i demanava que ho explicàs als lectors. Ho faig. Martín Blanco l’hem entrevistat perquè és el cap de llista del PP a les eleccions espanyoles d’aquest mes i ja hem començat a entrevistar els dirigents de les formacions polítiques parlamentàries –també hem entrevistat Míriam Nogueras, per exemple. Aquestes setmanes vinents, com fem sempre que hi ha processos electorals, mirarem d’entrevistar el màxim de dirigents polítics del màxim de formacions que es presenten a les eleccions, cosa que no fa en aquest cas el partit de Sílvia Orriols. Amb tot, sempre hem deixat clar que no entrevistarem representants de l’extrema dreta –en aquestes eleccions, concretament, això afecta Vox–, per les raons que el Consell de la Informació de Catalunya explica de manera molt ben raonada en aquesta reflexió que va fer pública la setmana passada.
