25.01.2018 - 22:00
|
Actualització: 26.01.2018 - 07:31
És evident que la constatació que Carles Puigdemont seria ratificat com a president de la Generalitat pel parlament de la tretzena legislatura ha desfermat el pànic a Madrid. Fins a tal punt que el govern del PP ha hagut de fer un pas més en la direcció de supressió de les llibertats, en el camí d’implantar la dictadura: ha intentat prohibir que el president del parlament opte per presentar un candidat. La interferència –brutalment il·legítima, segons que ha reconegut el Consell d’Estat, ni més ni menys–, ha arribat ja a aquest extrem tan desmesurat. I tot això per què?
No és una qüestió de personalismes, com alguns sostenen alegrement, sinó de legitimitats. Ahir em va sorprendre molt sentir la portaveu dels comuns parlant d’aquesta decisió com si fos un joc personal entre Puigdemont i Sáenz, aprofundint la teoria abonada per alguns dels periodistes del règim, segons la qual el president de la Generalitat només mira per ell i és un obstacle per a Catalunya. Ara cal traure les urpes del PP de les institucions, deia la senyora Alamany poèticament. Com si doblegar-se a acceptar allò que diu l’ós que té les urpes –per continuar amb la imatge que ella usava– fos garantia de res.
I, naturalment, això no és qüestió de personalismes. Despús-ahir ho explicava gràficament en una entrevista en aquest diari Joan B. Culla, un home que fa setmanes hauria preferit que Puigdemont fes un pas al costat, però que ara comprova que cada vegada que creix la pressió de l’estat es fa més i més difícil d’acceptar que això puga passar. Ara la investidura de Puigdemont ha deixat de ser un gest polític cap a un diputat, el dirigent d’un partit o el cap d’un moviment, si és que mai ho havia estat. I ha passat a ser una qüestió de principis. Fins i tot de dignitat, si volen portar el debat a aquest terreny.
Perquè ara ja no hi ha en joc acceptar o no que el candidat Puigdemont puga ser votat. Ara hi ha en joc acceptar o no que el Parlament de Catalunya existeix i que els ciutadans de Catalunya poden decidir, a partir del vot expressat en unes eleccions. És a dir, el principi bàsic de qualsevol democràcia.
La maniobra de Soraya Sáenz, en aquest sentit, il·lumina totes les coses que han passat aquests mesos, sobretot el gran intent de dissimulació del govern espanyol, amb la voluntat d’amagar que el colp d’estat del 20 de setembre va ser un colp d’estat. Per dissimular que això va ser així i que això va passar a l’Europa del 2017, el govern espanyol va haver d’acceptar de fer unes eleccions que volia –i esperava– tenir molt controlades, les del 21-D. Ho va fer pensant, de primer, que els partits independentistes no s’hi presentarien. Però es va equivocar. Va pensar, després, que els partits independentistes no guanyarien. Però es va equivocar. I va pensar, finalment, que els partits independentistes no serien capaços de mantenir la legitimitat del 27-S, del primer d’octubre i de la proclamació de la República. I es va tornar a equivocar.
Es va tornar a equivocar confiant que Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP no es posarien d’acord, pensant que els polítics triats per ocupar els càrrecs de responsabilitat tindrien més por de la presó que no pas decència i esperant que el president legítim del país es cansàs i acceptàs dòcilment la teoria que era una nosa. I quan res d’això no ha passat i ja no queden sinó dies perquè el món veja amb els seus ulls que Catalunya va reafirmar el 21-D allò que ells havien volgut matar amb el colp d’estat, aleshores és quan s’han trobat forçats a apujar l’aposta i violar de manera més escandalosa i tot les pròpies lleis, les seues, per impedir el funcionament normal d’una democràcia homologable. I això ja els ha petat a la cara.
Ací és on som. El govern espanyol ha declarat que acudirà al Constitucional malgrat la bufetada del Consell d’Estat. Així que ara el parlament ha de decidir què fa i estic segur que sabrà trobar la manera de convertir la ratificació del president Puigdemont en un gran pas endavant. Perquè no s’explicaria de cap manera una altra cosa, només possible si un dels tres partits es despenja del projecte republicà o fa figa. I perquè, en definitiva, el pànic del govern espanyol acaba de posar-nos a tots en una nova situació de l’estil del primer d’octubre, però a una setmana vista, només. Despullant completament la intenció real i no confessable del PP i dels seus aliats, el PSC i Ciutadans. Que és posar fi a l’autonomia política de Catalunya, però d’una manera que siga presentable i acceptable davant la resta dels socis europeus –és a dir ‘que se consiga el efecto sin que se note el cuidado’.
L’alternativa, per tant, és ben clara. I el seu pànic, creixent després del dictamen del Consell d’Estat, és el símptoma –difícil de discutir– que, malgrat tots els errors i tots els problemes, ho anem fent bé. Tan bé que abans de la investidura i tot els hem obligat a arribar fins allà on no volien arribar i els hem tornat a deixar en fals. Amb les vergonyes ben visibles.
