Això

Un poema d’Albert Balasch, del Quadern del frau (Edicions 61, 2016), m’empeny a dir alguna cosa del poc que puc dir de les guerres més pròximes, la d’Ucraïna des de fa un any i mig a Europa, i la del Llevant des de fa set dies aquest dissabte. “Això”, el poema:

“Això,
que està molt malament,
està passant.
I això
que està passant
i està molt malament,
està passant
molt lentament
al teu davant.”

Poc que puc dir de les guerres si no les he vistes més que per la tele i en format sovint vertical de mòbil, que no s’hi veu res. Algú hauria de dir a les cadenes que accepten aquests vídeos, que no paguen i que els estalvien corresponsals, que haurien de valorar més els vídeos horitzontals i fer-ho córrer, a veure si així el personal es converteix en un bon enviat especial (!?) i filma a la mesura dels ulls humans, que si la tele és horitzontal és per això. Ni així puc veure les guerres, si és que veure encara continua volent dir creure, que no és ni de lluny el cas contemporani, com a mínim des de la meitat del segle passat.

Però, com el poeta Balasch, “mut i sense deixar de dir”, aquesta és la feina per als periodistes i els escriptors, dir, dir, des de la mudesa i tot.

Els muts són al capdavall els que parlen, endins del dins i des de dintre del dins cap a fora. Més que la resta dels humans, muts són els morts de les guerres. No les podran contar. Ara, són poetes? Per mi, sí.

La poesia tràgica del món la diuen els cadàvers de les guerres, dones, homes i criatures que no tornaran i els que sí que hi tornaran: supervivents per a tothom, sovint morts en vida per a ells mateixos i els seus.

Una altra veu m’acompanya aquí mateix, la d’Italo Calvino, que no va parar mai de dir, i mira que en va passar, de temporades de mudesa des de la guerra del 1945. Va néixer un 15 d’octubre de fa cent anys. Gràcies a la cultura necrofílica que emmarca el món contemporani i les dates assenyalades convingudes pel comerç politicastre de la cultura, ara se’n torna i se’n tornarà a parlar. A fe que és prou eloqüent que la cultura vagi al ritme de la mort dels seus artistes. Se celebren centenaris del naixement per recordar així que els beneficiats són morts i ben morts. La necrofília se sol acompanyar d’un altre efecte no menys necrofílic: els centenaris acaben sent un segon funeral, s’hi fan tantes històries –events, en diuen, i la paraula sembla que s’hi quedarà– que el públic en queda tip, de l’artista. Ben segur que en l’oceà desconegut els artistes es fan un fart de riure, dels nostres rituals funeraris.

Una bona novetat calviniana és el recull de contes L’últim és el corb (Comanegra), llibre de biografia interessantíssima. Calvino el va publicar a vint-i-cinc anys, el 1949. Vint anys després el va reendreçar de dalt a baix i hi va fer substitucions significatives, que el van fer més innovador. I el 1976 se’n desdiu, de les innovacions, i torna a l’ordre original, amb esmenes de llengua i estil incorporades al llarg dels anys de reedicions. Un bon llibre, per primer cop en català.

Em direu que me n’he anat lluny de les guerres en una finta muda. Fins a un cert punt, no és així. Calvino també va ser un guerriller, un partisà, a la seva guerra, un notable dissident després del rumb del comunisme rus a partir de la invasió d’Hongria el 1956 i un escriptor que sempre va tenir present la comunitat lectora, el fet que l’escriptura i la lectura van lligades, en una experiència col·lectiva que recull capes i capes d’escriptures i lectures precedents. També això –l’“Això” de Balasch– es perd en les guerres, les capes i capes de sentit que fan la cultura.

I això és l’infern també. Acabo amb Les ciutats invisibles (Empúries, 1985), el llibre seu que més valorava Calvino, i el punt final que hi escriu justament sobre l’infern, en paraules del traductor, Francesc Sales, que diu Marco Polo:

“L’infern dels vius no és una cosa que serà; n’hi ha un, és aquell que existeix ja aquí, l’infern que habitem cada dia, que formem quan estem junts. Hi ha dues maneres per no patir-lo. La primera és fàcil per a molts: acceptar l’infern i fer-se part d’ell fins al punt de no veure’l més. La segona és perillosa i exigeix atenció i aprenentatge continuats: cercar i saber reconèixer qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer-lo durar, i donar-li espai.”

Això, així estem. En l’“Això” de Balasch i en l’“Això” de l’endreça de Rodoreda que fa de pòrtic al Quadern del frau: “Té, això i això i això. I ara prou.” Si fem durar l’infern o cerquem i sabem reconèixer “qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer-lo durar, i donar-li espai”. Una opció perillosa, que exigeix atenció i aprenentatge. Ho viuen i hi moren a Ucraïna i al Llevant mediterrani. Això, així estem. “Té, això i això i això. I ara prou.”