Això no ho veuràs a la televisió

Quan el magnat tecnològic Elon Musk va comprar Twitter, la plataforma de difusió política més influent del món, va entrar-hi de cara. Crític amb el periodisme tradicional, per dir-ho suau, dues de les seues primeres reestructuracions van ser relaxar-hi la moderació dels continguts d’odi i desinformació i modificar el sistema de verificació de periodistes, noms propis i organitzacions –el famós “tic” blau–, de manera que qualsevol usuari pogués obtenir el segell de “verificat” pagant una quota. Sempre en defensa de la llibertat d’expressió, també va restituir-hi els comptes que havien estat blocats pels seus continguts ofensius, conspiratoris o desinformatius, i entre aquests, el del seu amic i presidenciable Donald Trump, vetat per incitar a la violència i a l’assalt del Capitoli. I res, que la setmana passada, després d’haver convertit X en un canal particular de propaganda electoral, Musk celebrava el triomf del seu candidat adreçant al món un anunci: “Ara, els mitjans de comunicació sou valtros.”

“You are the media now”, en l’idioma original, podria ser el lema de l’era que tal dia en vam dir de la postveritat. Té un eco de culminació d’una feina feta, de colofó d’aquesta tendència en què la informació lenta i contrastada cotitza a la baixa davant de les emocions, creences i opinions personals. Som en un temps en què tot allò que demana temps passa a l’engròs per la trituradora del descrèdit: l’ofici del periodisme, les polítiques transformadores, la democràcia mateix. El fet de tindre accés a qualsevol succés del món en temps real, amb un gest tan banal com treure’ns el mòbil de la butxaca, ens genera la il·lusió que estar informats és això, que per fi som cara a cara amb LA VERITAT, i que els vells mitjans d’informació ja no seran mai més un obstacle entre aquesta i naltros, mai més l’eina de manipulació del populatxo que han estat històricament.

Si fos una pel·lícula, l’anunci “you are the media now” tindria èpica i tot: la imatge d’un assalt massiu a les teles i els diaris del món, el poble emportant-se’n les càmeres, les enregistradores i les carxofes logotipades per saltar al carrer a explicar-nos LA VERITAT pelada, sense filtres, de primera mà, d’ull que mira a ull que veu. I bé, al final de la pel·lícula què ha passat? Doncs que aquella promesa de llibertat d’expressió, d’informació en cru, ara sí que sí, només el poble salva el poble, avui té cara de tiktoker, de youtuber, d’instagramer amb les neurones justes i milions de seguidors. Influenciadors percebuts com a informadors fiables per a un públic més ampli del que no poden aspirar la majoria de mitjans convencionals, líders multitudinaris d’opinió que l’únic codi deontològic que coneixen és deure’s als seus patrocinadors.

I és clar que avui qualsevol de naltros pot esgarrapar cinc minuts de notorietat a les xarxes socials, però per a mantenir-se en aquesta primera línia d’atenció calen uns recursos que les democràtiques xarxes –qui s’ho havia d’imaginar– no reserven a tothom. En aquest aspecte, la tragèdia del País Valencià ens n’ha proporcionat exemples dignes de tesi doctoral. Mentre que a priori tots els usuaris de xarxes tenien les mateixes possibilitats de difondre el seu testimoni –“ara, els mitjans de comunicació sou valtros”–, només uns quants tenien i tenen la capacitat d’impactar en milers de receptors de cop i d’arrossegar una fidelitat equiparable a la d’una gran capçalera periodística. Així, aquest “vosaltres” tan prometedor acaba reduït a uns perfils molt determinats i que resulten al servei d’uns interessos concrets, una cosa que no s’havia vist mai, escolti, una rabiosa novetat.

Encara que els vells no els seguim, els segueixen els nostres fills. Encara que no en sabéssim res abans, els seus noms ens arriben pels mitjans periodístics que els van a remolc i han de fer la feina física i intel·lectual de contrastar les seues “notícies”. Boles com la dels centenars de morts de l’aparcament de Bonaire o les del túnel entre Alfafar i Benetússer; conspiranoies sobre radars meteorològics que poden provocar la gota freda artificialment o sobre l’enderroc de preses a la conca del Xúquer que han afavorit les inundacions fatals. Mentides amb cames llargues i que encara corren, “veritats alternatives” amb centenars de milions de visualitzacions, fabricades amb tot detall amb àudios, vídeos, maquetes, difoses i reverberades per fatxa-bros i paraperiodistes amb molta bandereta d’Espanya i molt de temps lliure, que vol dir amb les factures pagades.

No, a les xarxes de la llibertat d’expressió no tothom tenim les mateixes possibilitats de fer viral la “nostra” veritat, i per motius diversos. Rescato aquest testimoni de Pere Àlvaro, cocreador del pòdcast La comoditat valenciana, sobre els voluntaris altruistes i els disfressats en missió especial sobre el terreny: “Tu hi vas amb els teus col·legues i veïns com pots, compres menjar i desinfectant amb els teus diners, remous cel i terra per a trobar un parell de botes d’aigua del 46, fas en dos hores un trajecte de 15 quilòmetres i l’Espanyabola [plataforma ultraespanyolista] va en camió i equip de gravació professional, dessuadores noves de trinca, banderes d’Espanya a la camioneta, fent reels i tiktoks, tot a Youtube, acompanyats de tradwifes i influencers ‘apolítics’ […]. La majoria de nosaltres només treia el telèfon de la butxaca per a mirar l’hora i el grup de voluntaris del WhatsApp.”

Si per una banda les xarxes socials han estat clau per a mobilitzar jovent amb esperit de servei, també han permès que un exèrcit de ninots s’hagin servit de la catàstrofe per a fer créixer els seus “likes”: “Això no ho veuràs a la televisió”, “El que no t’ensenyen els mitjans“, “El que no volen que sàpigues”, i pam, qui no hi ha caigut hi caurà, sigui per convicció o per curiositat. Pinso del bo per als algorismes que potencien les interaccions a tant el quilo, tant li fum si les susciten certeses o falsedats, i que les premien amb encara més visibilitat. En aquest estat de les coses, com comprendran els periodistes, el lema “ara, els mitjans de comunicació sou valtros” em fa la mateixa il·lusió que si diguessin “ara, valtros sou els meteoròlegs” en la imminència d’una gota freda o “ara, valtros sou els callistes” davant d’un peu amb gangrena.