Això no és un article sobre Oriol Junqueras

Ho hem repetit moltes vegades. L’acord amb l’estat és impossible perquè el govern espanyol no l’acceptarà mai. Mani qui mani, l’estat sempre estarà en contra que els catalans decideixin ser independents si així ho volen. L’experiència ens ensenya que els governs de l’estat espanyol incompleixen els acords sistemàticament. Els governs espanyols no diuen mai que sí, i quan diuen que sí a alguna cosa sempre acaben enganyant, perquè és el que han fet sempre. Per tant, negociar amb l’estat espanyol no té cap sentit, perquè no és de fiar. La independència és una necessitat, perquè si no, mai tindrem l’oportunitat de negociar-hi d’igual a igual.

M’haureu de perdonar la trampa, perquè de bon començament havia d’haver posat cada frase del paràgraf anterior entre cometes i dit que aquestes són les paraules d’Oriol Junqueras en llibertat. Un patchwork de declaracions que molts podríem recitar de memòria, perquè si una cosa té el vice-president, com a professor que va ser, és que coneix l’eficàcia didàctica de repetir i insistir en els conceptes clau. Per això, els qui encara recordem el seu discurs torrencial, a voltes esperançat, a voltes desesperat, però sempre en un mateix sentit, ens sobta encara més que la lliçó hagi pogut canviar tan ràpidament, i no ho dic només per la presó. Perquè si el líder segrestat no passa la prova de l’hemeroteca, tampoc no la superen els dirigents del seu entorn diguem-ne lliure, si és que la reculada autonomista es pot considerar fruit de la plena voluntat. Però d’això ja en parlarem al final.

El que més dol de la #maleïdahemeroteca del vice-president és pensar què hi deu haver darrere que sigui tan bèstia, tan summament bèstia, per haver pogut doblegar conviccions tan fermes com les que sostenia en llibertat. Conviccions d’historiador, és a dir, amb base històrica, que ens advertien reiteradament del tarannà granític de Castella, un tarannà absolutament coherent amb l’acte de revenja del qual és víctima, arrabassat dels seus nanos petits i família tota –la humanitat se la reserven per a la Manada– pel dret penal de l’enemic. L’home que volia la independència per a ser també, deia, el millor veí possible per a Espanya. L’home que ara s’ha de sentir dir de traïdor en amunt des del corredor d’un quart de segle de presó, en un aquelarre de retrets que en aquesta columna no ens hi trobareu, avís a navegants, perquè si una cosa no ens dona la gana de perdre, entre tant que hem perdut en aquest camí, és el respecte pels qui es troben presos d’una injustícia cruel i intolerable.

En una entrevista del 2012, Junqueras es definia en una insòlita tercera persona com algú ‘que en les seves llistes municipals hi porta el president de la penya del Barça, el vice-president de la penya del Madrid, el president de la penya sardanista, el president de la Peña de Amigos del Flamenco […]. Per tant, Oriol Junqueras és una persona que suma amb pràcticament tothom…’ Aquesta afirmació última també és d’ell, en un petit brot d’immodèstia que segurament es podia permetre, per alguna cosa era i continua essent el polític català més ben puntuat a les enquestes. Vet aquí el valor de la peça que ha capturat per a si el Regne d’Espanya, i justament quan el partit que encapçala començava a obrir forats incipients en alguns feus metropolitans. Doncs té: tocat i enfonsat.

Molts catalans que coneixen bé l’ànima de l’estat espanyol expliquen un fet diferencial que aclareix moltes coses: a Madrid –el concepte, no la ciutat– no poden concebre que el moviment independentista pugui venir ‘de baix’ per una simple qüestió de mentalitat, i és que la típicament castellana només entén de jerarquies, cúpules, ‘cabecillas’ i líders absoluts. En el cas català, messies àvids de poder que fan anar la massa acrítica per on els convé. I d’aquí no els mous, perquè allò que no cap al cap, no es pot pensar. Recordem quan tenien Mas com el pastor del ramat indepe (alguns cartells electorals no contribuïen a la pedagogia, cert), o quan parlen de ‘dirigents’ de la CUP, o de ‘cúpules’ dels CDR, uns acudits que només fan riure aquí. Doncs des d’aquesta manera de veure el món, és fàcil pensar que si un líder canvia el seu discurs, també canviarà la visió dels corderets que arrossega. I bé, Junqueras és el cap del partit independentista que sempre guanya a les enquestes, a falta de l’altra peça major que li va passar davant el 21-D i que, malgrat que no han pogut caçar-lo en aigües internacionals, a efectes pràctics ja el consideren desactivat.

Dèiem al títol que aquest no és un article sobre Oriol Junqueras i ens hem d’explicar: perquè ja sabem el paper estratègic que té Esquerra per a l’estat espanyol, i ja sabem què li està oferint la cúpula en correspondència, des de les cadires i des de la presó. Però si és cert que l’independentisme ve de baix –si més no, als de baix no ens ho han d’explicar–, alguns observadors benpensants tenim interès per a saber com respondrà el conjunt de bases, simpatitzants i resta de votants d’aquell programa electoral que es comprometia, copio i enganxo: ‘Treballar per fer efectiu el reconeixement del dret a l’autodeterminació exercit pel poble de Catalunya al referèndum de l’1 d’octubre’, un punt fulminat per la nova consigna, copio i enganxo: ‘Aixecarem la bandera del diàleg per fer possible una negociació. Tenim com a objectiu prioritari fer inevitable el referèndum.’

Sí, alguns observadors tenim curiositat sincera per a saber com hi respondrà la gent de baix del partit, la que el viu però no en viu. Aquest gruix de gent a qui ara es demana d’acatar la reculada en nom d’un ‘realisme’ que ha de substituir el realisme anterior: el de quan ser realista era assumir allò que diu el primer paràgraf d’aquest article. Però bé, si el pla és tornar a posar el cronòmetre a zero, ens sobrarà temps per a saber-ho.