09.08.2024 - 21:40
L’avantatge d’haver viscut un esdeveniment polític abans, fa dècades, és que poques coses et poden sorprendre, ja. Però, sobretot, que pots fer paral·lelismes que ajuden a entendre molt millor les coses que passen avui.
La referència concreta que vull explicar avui lamente no poder-la documentar com caldria i com intente de fer habitualment. La recorde en la substància, però no puc assegurar qui n’era el protagonista. Tanmateix, estic segur que algun subscriptor podrà ajudar-nos a concretar. He cercat als llibres i a la xarxa, però no en trobe la referència exacta ni el moment. Em sap greu.
Em referesc a aquell punt de la transició espanyola en què l’esquerra que més tard es convertí en oficial i en part del sistema ja es va sentir prou forta per a tancar-la i deixar-ne fora els disconformes. No puc recordar si va ser Alfonso Guerra o Santiago Carrillo, però un dels dos va dir “a la meua esquerra és cosa de la Guàrdia Civil“.
La frase va marcar un abans i un després. La transició havia començat amb un autèntic esclat de llibertat en tots els camps imaginables, sota el símbol de la ruptura democràtica –probablement aquells pocs mesos primers van ser el moment més feliç de la nostra vida. Es tractava de trencar amb el franquisme, posar fi a la monarquia i reconfigurar la vida de la gent respectant l’existència de diverses nacions a l’estat espanyol. I tot semblava possible. Tothom, fins i tot el PSOE i la dreta no franquista, reclamava el dret d’autodeterminació dels Països Catalans, o la nacionalització de sectors clau de l’economia, o la despenalització del divorci i l’avortament, per dir coses ben diverses. I tots ens consideràvem part d’un mateix moviment, units per una complicitat bàsica.
Ja era evident que això no era ben bé real –hi ha una anècdota deliciosa de Joan Fuster, quan assisteix a un concert de Raimon a Madrid i torna a Sueca esgarrifat de la fauna “democràtica” que s’hi troba. Però encara, encara, els franquistes semblaven ser una sola cosa i tots els altres menjàvem a banda.
Fins que el règim en va cooptar alguns.
A partir d’un moment determinat, el PSOE, sobretot, es va dedicar a matar els socialismes nacionals –Ernest Lluch va destruir ell tot solet el PSPV i el PSC, per exemple– i a convertir tot allò que hi havia més a l’esquerra en un problema, efectivament, d’ordre públic. I per a resoldre aquest problema d’ordre públic s’acceptava amb entusiasme de fer servir les eines del franquisme. Anarquistes, comunistes diversos, revolucionaris en general i sobretot independentistes vam passar a ser perseguits.
Insistisc que no recorde si la frase, brutal i definitòria, va ser pronunciada per Alfonso Guerra o si va ser el darrer intent de Santiago Carrillo de mantenir-se dins la centralitat. Però no oblide el moment i encara menys l’impacte que em va causar veure com, d’avui per a demà, gent que havien estat “companys” passaven a apuntar-nos amb el dit, a callar davant la repressió o fins i tot a incitar-la. No és just d’oblidar, en definitiva, que la cosa va acabar amb l’assassinat de dissidents polítics i el seu enterrament en calç viva, ordenats des de la Moncloa per un president del PSOE.
Ara el paral·lelisme. Escoltant com el conseller Elena convertia ahir una compareixença informativa del cos dels Mossos d’Esquadra en un míting de partit, em va venir al cap la frase en qüestió. Perquè és evident que Elena pretenia de convertir el president Puigdemont en un perill públic “cosa de la Guàrdia Civil”. I potser en vista d’això s’entenen millor avui les dues accions especialment estranyes que la policia de Catalunya va fer ahir: l’una, l’operació Gàbia; i l’altra, l’ús de gas pebre.
L’operació Gàbia era simplement absurda, en termes tècnics. Puigdemont va deixar el lloc de la concentració més d’una hora abans que es decretàs la tal operació. La cosa més normal, doncs, és que fos molt lluny de Barcelona. Però, i si servia de propaganda: una mesura antiterrorista no identificaria el 130è president com un element perillós davant la població?
Quant al gas pebre, emprar-lo fou completament injustificat, però és evident que l’excepcionalitat pretenia espantar la gent que protestava. I segurament servir d’advertiment sobre allò que podria passar d’ara endavant.
Quan els Mossos van incorporar el gas pebre al seu arsenal, el setembre del 2019, hi va haver una enorme polèmica. I la qui aleshores era cap de la Comissaria Superior de Coordinació Central dels Mossos, Cristina Manresa, va explicar que es faria servir tan sols en casos molt excepcionals i d’evident perill per als agents, “com a últim recurs davant manifestants molt violents i per mantenir la distància”. Com a últim recurs, va dir. I la realitat és que, pràcticament, no se n’ha fet ús en tots aquests anys, malgrat haver-hi hagut situacions infinitament més perilloses per als Mossos que la de despús-ahir. És difícil de no pensar, doncs, que si s’ha fet servir ara, en part, és una manera de marcar la línia a partir de la qual “és cosa de la Guàrdia Civil”.
I hi ha dos detalls finals, que no vull deixar-me al tinter.
El primer és recordar que si durant la transició es va poder fer una operació com aquesta va ser perquè molta gent va trigar molts anys a entendre que el PSOE no era el partit que deia ser. I perquè la dissidència a eliminar era tota d’allò que se’n diu extrema esquerra –cosa que ara és molt diferent. Perquè ara, si volen tenir èxit, hauran de fulminar no tan sols la CUP, ben assentada i impossible d’assimilar, i els moviments d’extrema esquerra, sinó també l’ANC, moltíssima gent normal i corrent, moderada i que no té res d’extremista i Junts –o una bona part de Junts, incloent-hi, com és ben evident, el president Puigdemont. I això, a diferència dels anys setanta, sense tenir cap referent presentable que els puga ajudar a l’engany. Perquè el PSOE d’avui no ho és.
Per això, i aquest és el segon detall, tota aquesta operació cal emmarcar-la en el pacte entre el PSC i Esquerra –que sí que podria ser encara per a alguns un referent independentista.
PS1. L’editorial d’ahir (“I, políticament, de què ha servit això de Puigdemont?”) va circular moltíssim per WhatsApp. Tan sols vull recordar que els continguts de VilaWeb els podeu seguir amb molta comoditat si teniu el nostre canal de WhatsApp, i ací us expliquem com fer-ho.
PS2. La representació del Tractat d’Almisrà ha estat, de fa quatre dècades, un esdeveniment important al sud del País Valencià, un factor de conscienciació popular de milers i milers de persones. Però enguany no es podrà fer pel desinterès de la Generalitat Valenciana, en mans del PP. N’hem parlat, de tot plegat, amb els organitzadors.
