“Això és un delicte?”: tots els arguments amb què volen condemnar Laura Borràs

“Senyor Boye, li demano que no encari la fiscal”, ha dit Jesús María Barrientos quan ja feia una estona que Teresa Duerto enfilava el seu informe final per demanar al tribunal la condemna per prevaricació i falsedat documental contra Laura Borràs. El jutge ha interromput el seu discurs per cridar l’atenció de Boye, que seia a la dreta de la fiscal, i estava lleugerament inclinat per a poder mirar la fiscal mentre la sentia parlar. L’advocat s’ha sorprès, i ha mirat d’explicar que era fins i tot una qüestió de bona educació, de tenir de cara la persona a qui escolta. Però Barrientos, molt sec, li ha dit que mirés endavant. “Molt bé, doncs mirem endavant, com a la mili”, ha remugat Boye. Ha estat una mostra més de l’animadversió del jutge envers l’advocat de Laura Borràs, amb qui ha anat topant durant tot el judici. Però també ha estat una manera d’indicar la importància d’allò que deia la fiscal. Perquè Barrientos se l’ha escoltada amb molta atenció, com si prengués nota dels arguments jurídics amb què podria condemnar Borràs.

La responsabilitat de Borràs

L’informe de Teresa Duerto ha estat molt contundent, i no s’ha deixat de tractar cap dels arguments exculpatoris que Borràs va desplegar dilluns durant la seva declaració. L’ha acusada de voler descarregar la seva responsabilitat en els funcionaris de la ILC amb qui va treballar i que en aquest judici la van incriminar, l’ex-responsable de contractació Assumpta Pagespetit i el seu substitut, Roger Espar. Tots dos van declarar en el judici que havien avisat Borràs que no es podien fer tots aquells contractes menors, que allò podia ser fragmentació i que calia mirar l’opció de fer-los negociats, però que no en va fer cabal. “Pagespetit i Espar sempre han dit el mateix, i tenen credibilitat”, ha dit la fiscal Duerto. “Ells tramitaven els expedients, però era la senyora Borràs qui decidia l’adjudicatari, qui justificava la feina i ordenava els pagaments.”

La fiscal diu que Borràs ja tenia pensat i parlat amb Herrero d’encarregar-li el projecte de gran envergadura de renovar el portal de les lletres catalanes abans de la primera reunió de la junta de govern de la ILC en què va participar com a directora. És a dir, d’entrada diu que hi havia una premeditació i una concertació entre tots dos perquè això fos així. Però, segons Duerto, la responsable principal era Borràs, per la seva condició de directora i perquè ella era l’experta, la que definia els conceptes dels contractes i els expedients.

Però si aquests dos funcionaris la van advertir, tal com van declarar en el judici, que no es podien fragmentar contractes d’aquella manera, i si veien que allò podia ser cap irregularitat o cap delicte, per què no ho van denunciar? És cert que ho van compartir amb la intervenció delegada de la Generalitat, que va fer un informe amb recomanacions per evitar que hi hagués tanta contractació menor, perquè hi veien un risc de fragmentació de contractes. Però no hi va haver denúncia, no van anar més enllà. I aquest és un dels arguments de Boye per a desacreditar la causa, que ni els funcionaris, ni la interventora delegada de la Generalitat ni el cap de contractació de Cultura, Joan Muñoz, no presentessin cap denúncia.

I Duerto ho ha justificat per la por que podrien tenir a l’hora de denunciar la directora de la ILC. “Potser si la llei sobre els alertadors hagués existit aleshores, haurien sentit suport per alertar irregularitats de superiors, i es limitaven a tramitar.” I diferia també amb Boye sobre la condició de superior jeràrquica de Borràs. “Tenia la consideració de màxima responsable de la gestió ordinària, la seva funció era dirigir tots els serveis. I una de les feines era coordinar i supervisar els subordinats. I no pot descarregar la responsabilitat en els subordinats. I no podia dir que no ho podia saber, perquè la van alertar”, ha declarat la fiscal.

La defensa de Borràs ha anat repetint que aquests contractes es van fer amb Herrero perquè era el màxim expert en aquest àmbit, el de la literatura digital, i que va acabar fent la feina de manera excel·lent, i a un preu i amb uns terminis més raonables que no si ho haguessin fet al CTTI. I que va encarregar aquests projectes a Isaías Herrero per la seva expertesa i qualitat, i que va fer la feina a un preu molt ajustat. Però la fiscal ha capgirat aquest argument perquè, segons que ha dit, no consta en cap expedient dels divuit que s’han examinat en aquest judici que li adjudiquessin cap projecte per aquesta raó. “Si hagués estat així, s’hauria hagut de justificar. Per què es demanaven tres pressuposts diferents, aleshores? Si ell era l’única persona que ho podia fer, per què es demanaven més pressuposts?”

Deia Boye, en la seva intervenció posterior, que si ho feien així, si s’aportaven aquests altres pressuposts comparsa, era perquè Assumpta Pagespetit ho exigia, per més que no fos un requisit legal per als contractes menors, sinó una recomanació de la Generalitat, que hi hagués més opcions per a poder triar el pressupost més avantatjós. En tot cas, la fiscal es demanava per què les al·legacions que Borràs va presentar el 2014 a les observacions que havia fet la interventora de la Generalitat sobre l’excés de contractes menors deien que les adjudicacions es van fer a diversos proveïdors: “Per què va dir que eren tasques diferenciades i dutes a terme per professionals de diferents especialitats? Els van enganyar.”

Perquè al darrere sempre hi havia Herrero, fos ell explícitament o rere el nom suplantat d’unes altres cooperatives o empreses, o mitjançant la participació del tercer encausat, Andreu Pujol. Borràs deia dilluns que va fer unes al·legacions a l’informe de la interventora del 2014 que van ser acceptades, i que els anys posteriors no hi va haver informes amb advertiments sobre possible fragmentació. Per la fiscal, l’explicació és que la Intervenció de la Generalitat no podia saber en aquell moment que darrere aquells contractes hi havia Herrero, perquè li amagaven, perquè s’amagava rere uns altres suposats adjudicataris.

I tot plegat es feia amb el coneixement i la participació de Borràs, segons l’acusació de la fiscalia. I segons es desprèn dels correus electrònics amb Isaías Herrero, impugnats com a prova documental per part de la defensa de Borràs, que denuncia que es van obtenir de manera irregular, sense autorització judicial i sense que ni els Mossos ni la Guàrdia Civil en conservessin la preceptiva cadena de custòdia perquè poguessin tenir validesa. La fiscal Duerto ha llegit en veu alta alguns d’aquests correus que Borràs enviava a Herrero per demostrar que sabia que els pressuposts que es presentaven eren falsos. Com a mostra, un correu del 18 de juliol de 2014: “Fins ara m’has passat els conceptes, però no els pressupostos i entenc que esperes que els faci jo i no dono l’abast. Pensa que per a cada pressupost teu (els 4) n’he de fer 3 més. Amb tipografies i formats diferents. No he pogut fer-ho perquè cada dia tinc una feinada de can tirirín. […] El Roger ha de tramitar-ho dilluns. Intentaré fer-ho perquè pugui engegar-ho a primera hora.”

Sobre els correus, ni Boye ni Elbal ni Borràs no n’han discutit el contingut. Han discutit la validesa que tenen com a prova, i l’han impugnada. La fiscal hi ha furgat: “Haurien pogut dir en tot cas que el contingut no era cert o que era manipulat i haurien pogut dir quin era el contingut cert, què és allò que s’hauria manipulat, i la senyora Borràs no ho ha dit mai. El senyor Herrero, en canvi, sí que va validar el contingut dels correus.”

Però això que evidencien aquests correus és un delicte? És motiu de condemna per la via penal de sis anys de presó i vint-i-un d’inhabilitació? La fiscalia diu que sí, que “aquestes adjudicacions són una rotunda il·legalitat” perquè hi va haver arbitrarietat: “Hi va haver una omissió de tràmits necessaris en el procediment, es van amagar fets essencials del procediment administratiu que escapaven el control perquè es vulneressin els principis de publicitat i de lliure concurrència en l’adjudicació amb l’única finalitat que Herrero fos el concessionari.”

I, segons Duerto, ho va fer amb dol: “Amb ple coneixement que els contractes es fraccionaven i els pressuposts es falsejaven, era conscient d’aquesta arbitrarietat, i va ser alertada. […] La prevaricació existeix per lloable que sigui la finalitat i per més que el preu sigui ajustat i la feina es faci.” Per fer aquesta prevaricació, segons l’acusació, fou necessària una falsedat documental, amb “la presentació d’aquests pressuposts comparsa que emmascaraven els adjudicataris reals”.

La qüestió central del judici, allà on va a parar tot, d’un punt de vista de tribunal, és si aquests fets que, si fa no fa, no són pas qüestionats per ningú, són un delicte. La fiscalia diu que sí, i Boye ha replicat rotundament que no. “Aquí no hi ha falsedat, no discuteixo que Isaías aportés documents tramposos, és a dir, que no causen cap dany a un bé jurídic, no hi ha un perjudici i són innocus.” D’aquesta manera, l’advocat deia al tribunal que els fets que han estat jutjats no poden ser mai objecte d’una condemna penal.

I ha conclòs. “Com va poder passar tot això i que ningú no digués res? No solament Pagespetit, sinó la intervenció, la Sindicatura de Comptes… Que greu, la deixadesa del sistema de control de la Generalitat, perquè només l’acusació hagi vist que aquí hi ha un delicte!”