06.11.2015 - 02:00
És ben sabut que la millor manera de prendre distància amb algú és deshumanitzar-lo. Treure-li el nom, no poder-lo identificar amb cap cara, que sigui una xifra més entre tantes altres. No sabem com es diu la dona que ha estat assassinada a Elx aquesta setmana. El seu marit la va matar a cops. Sabem que és la trenta-unena als Països Catalans des que va començar l’any. Trenta-una dones mortes, assassinades, en aquests deu mesos i escaig del 2015 al nostre país. Què, t’has immutat? No gaire, oi? Sense noms, sense rostres; una xifra que passa a engrossir els recomptes anuals. Ens hem fet gairebé immunes als feminicidis, ho hem naturalitzat tant que la majoria ja ni se n’escandalitza. Acostumats encara a pensar que la violència masclista és una qüestió domèstica que ha de quedar de portes endins, un afer íntim i personal en el qual no ens hem de ficar. De fet, segons les enquestes, no és pas un problema que la població consideri preocupant. Malgrat que és una de les més grans vergonyes de la societat (o de les societats).
Ens hi posem seriosament d’una punyetera vegada o continuarem fent un ‘ai’ i un minut de silenci cada vegada que ens diguin que s’ha mort una altra dona? ‘S’ha mort’: em fa pensar en els manifestants ferits de trets a l’aire. Aquestes dones no es moren, les maten, i aquests feminicidis no tenen res de qüestió domèstica, han de ser una qüestió d’estat. Per l’Organització Mundial de la Salut, ‘la violència contra les dones és un problema de salut pública de proporcions epidèmiques que requereix que s’adoptin mesures urgents a escala mundial.’ Però continuem fent com si sentíssim ploure.
No són crims passionals, ni fruit d’un moment d’alienació mental de l’agressor, no. Són assassinats conseqüència del sexisme, d’una societat patriarcal plena d’estereotips, d’unes estructures socials i polítiques que discriminen les dones a gairebé tots els racons del món. A països on no són més que un objecte i els mutilen els genitals, a territoris en conflicte on la violació és utilitzada com a arma de guerra, i a casa nostra, on malgrat viure en una societat més igualitària continuem sofrint discriminacions de tota mena pel fet de ser dones. Des dels micromasclismes diaris fins a les diferències de salari, les càrregues domèstiques, els assetjaments i els abusos i agressions sexuals. Fins a la mort, massa sovint. I tots els danys col·laterals, començant pels fills.
Reduïts a titulars en la secció de successos, potser els mitjans haurien de revisar el codi de pràctiques i donar a aquests assassinats la dimensió que els pertoca, explicant-ne les causes i donant-ne context. No són successos, no són morts aïllades. Però, tot i que el paper dels mitjans de comunicació és essencial, no és l’únic que hauria de canviar ni de bon tros. És una emergència que les institucions ho considerin una prioritat, amb el pressupost corresponent, i hi dediquin plans d’actuació integral que comprenguin tots els fronts. Que es canviïn lleis i es reformi el sistema judicial perquè les víctimes no quedin desemparades. Que a les escoles els nens creixin sense discriminar ni presenciar discriminacions. I que cadascú de nosaltres en sigui ben conscient en el seu dia a dia i actuï en conseqüència, perquè si bé l’eradicació de la violència masclista exigeix polítiques públiques no és menys cert que també depèn de com ens comportem i què fem a casa i en família.
I no et pensis que això no et concerneix perquè siguis home o perquè tinguis una vida benestant. Aquesta violència no entén en rendes ni en edats ni en classes socials. Això és cosa de tots. I com a home potser hauries de revisar com actues amb les dones i quin exemple dónes als teus fills. Perquè mentre no anem a l’arrel del problema i no canviem les estructures d’aquesta societat, les dones haurem de continuar fent tallers d’autodefensa i prement les claus de casa dins el palmell de la mà dues cantonades abans d’arribar-hi. Això, les afortunades que no tenen por dins de casa.
I, abans d’acabar, aparco un segon l’autocentrament per destacar la mobilització de demà a Madrid, on és previst que arribi gent de tots els punts de l’estat per a fer un crit eixordador contra la violència masclista. Perquè ens volem lliures i vives.
