Això dels bancs i alguna cosa més

Doncs què voleu que us digui: Ben mirat, si cal pagar el coi d’impost d’actes jurídics documentats quan es constitueix una hipoteca, prefereixo que me’l carregui el banc fent-ho constar explícitament al costat de les altres despeses que m’imputa després d’haver-me fet la gràcia de concedir-me el préstec. Més val que sigui així, diria, que no pas que facin veure que el paguen ells i me’l cobrin tres vegades emmascarat aneu a saber sota quines altres designacions abstruses.

No, ja sé que no és gaire popular de presentar-ho d’aquesta manera, però potser cal que comencem a parlar clar si aspirem a deixar de fer el préssec algun dia. Al capdavall, el banc em ven diners (o me’n lloga, si ho preferiu) i, per força, quan ven, el venedor ha de mirar de no perdre-hi. Tant és si comercia amb musclos, llibres o, com és el cas, hipoteques.

És una mica com això de les bosses de plàstic. Ara el comerciant les ha de cobrar expressament a qui compra si és que n’agafa una. I abans, que eren de franc? És clar que no: naturalment, eren una despesa que forçosament repercutia de manera indirecta en el preu de venda de la cosa que es vengués. Com hi repercutia el sou dels dependents, el lloguer del local o els serveis de neteja. Si ara cal pagar-les és per a desincentivar-ne el consum, com ho dirien els tecnòcrates corresponents. Doncs esperem que es noti.

Però tornem a les hipoteques. No és que jo estigui a favor dels bancs, entenguem-nos, és que voldria que no em prenguessin més el pèl, pobre de mi. Ni els bancs ni, sobretot, aquesta colla de cafres cínics que ens governen. Diu que en pocs dies el govern espanyol ja ha regulat la cosa perquè sigui explícit que l’impost ha de ser assumit pel qui deixa els diners, no pel qui els compra. Fantàstic: què us hi jugueu que l’any vinent constituir una hipoteca sortirà encara més car que darrerament? O sigui, que qui la rebi ho pagarà, com sempre, i encara amb escreix.

Ara, si aquests que governen consideressin que els préstecs hipotecaris han de rebre un tracte avantatjós, per exemple quan són necessaris per a adquirir un primer habitatge, que els abarateixin de debò. Vaja, que en suprimeixin l’impost, els costs notarials i la resta de martingales que els envolten. O, ja que hi som, que limitin el volum de beneficis que pot fer el banc, que això sí que són xifres obscenes. Quin bon servei a la societat que farien, així!

Però no ens desboquem, que el cas té un altre serrell que cal pentinar, que és tot aquest espectacle dels jutges que es fan dir suprems contradient-se i corregint-se i fent marxa enrere i encara demanant comprensió. Quins altres cafres! Es pot ben dir que aquest 2018 és tot un coll d’embut per al poder judicial espanyol, amb tants processos i sentències que s’acumulen sense cap possibilitat de conciliar-los.

Intenteu-ho: fa uns quants mesos va ser allò de la Manada, ara mateix ha estat això dels bancs, entremig el judici indecent als nois d’Altsasu i finalment l’esmena d’Estrasburg al cas d’Otegi. Tot un pòquer de bretolades, per més que els qui les han comeses s’encobreixin sota les togues. I, mentrestant, com si fos el caliu en què s’hauran d’escalivar ben escalivats, van fent contra nosaltres, els qui mantenen segrestats a la presó, els qui són a l’exili i, si poguessin, contra tota la resta de perseguits amb Tamara Carrasco al capdavant.

Sí, són els mateixos funcionaris immorals que s’han retractat a favor dels bancs els qui ens persegueixen fora de tota llei perquè hem qüestionat aquesta essència nuclear de la seva manera d’estar en el món que és la unitat d’això que diuen Espanya. No dicten justícia: protegeixen el xiringuito. Que això sí que n’és un, i de ben arnat.