Això de Pego: on és Peter Parker quan arriba Spiderman?

La comparació no m’agrada perquè, tot i que els meus sempre seran els X-Men (Magneto inclòs) sento com una debilitat pel superheroi aràcnid (que, molt sovint, sigui dit de passada, amb les seves imperfeccions i la seva impuntualitat i la ironia de barri, encapçala el rànquing de personatges amb malles i superpoders preferits de la ja-no-tan-mainada-però-algun-dia-ho-vàrem-ser). La comparació no m’agrada, per deferència cap al saltimbanqui blau-grana, per tant, i em sap greu haver-la escrit al titular, però és que hi vaig ensopegar l’altre dia voltant pel Twitter, quan algú preguntava on era la policia mentre el feixistam actuava pels carrers i algú altre li responia això, que Peter Parker, i trobo que explica perfectament, i resumeix i emmarca, això de Pego i tantes altres coses que s’hi relacionen perquè en repeteixen patró. El calquen.

Això de Pego. Aquesta indignació. Que no direm, a hores d’ara, que ens hagi sorprès, però que tampoc per repetida o esperada ens ha de deixar de fer bullir la sang.

Escriure això de Pego, ben mirat, ens hauria de remetre directament a les imatges i l’emoció de la resposta preciosa que va tenir el jovent d’aquest poble viu i creatiu de la Marina Alta arran de l’agressió d’un grupuscle feixistoide. Recopilem: amb l’excusa d’un partit de futbol, els individus es van presentar al poble hores abans que comencés el matx i es van dedicar a voltar-hi tot xisclant consignes nazis i embrutant el mobiliari urbà amb adhesius d’esvàstiques i més andròmines. Allò que fan. Amb aquella actitud d’assalt i presa de possessió. Però aleshores va passar que el jovent pegolí, l’un que diu què passa i l’altra que diu que això no pot ser i aquesta que avisa els amics i ells els seus i la veu s’escampa en xarxa, va anar sortint al carrer i va mostrar que no, que, a Pego, feixistes, no. Ni a Pego ni enlloc. I a Pego, no.

La llopada, finalment, va fugir escortada per la policia espanyola.

Hi va haver un xic detingut. No pas dels nazis: un xic.

El poble de Pego va expressar el seu rebuig a l’intent d’ocupació del poble amb una multitudinària (amb distància i màscares i tot: multitudinària) concentració davant la casa de la vila. Les entitats pegolines (l’Associació de Memòria Històrica M. Dolors Lloret, el Pego CF…) també es van pronunciar en idèntic i claríssim sentit. Aquesta setmana hi ha hagut un degoteig de detencions. Mentre escric aquestes ratlles, ja n’hi ha nou. Dotze. No pas dels feixistoides que van perpetrar l’agressió, no: de joves del poble.

I ja som al cap del carrer: això de Pego, és a dir, no tan sols la permissivitat amb la feixistada, que va campar violentant pel poble sense que li ho impedissin, sinó, encara, després, com per a completar la mofa sense fer riure ningú, la persecució dels qui els van dir que, de feixisme, mai més.

El fet clau, per tant, l’arrel del fet, és això que la inacció i l’acció de les forces policíaques de l’estat espanyol retrata: que els feixistes no són detinguts i que els qui els planten cara, sí.

I parlem de feixisme, no s’hi valen commiseracions ni mitges tintes, cap banalitat: és racisme i és negació de l’expressió democràtica i és extermini de pobles. Al seu davant s’hi planta la llibertat i el respecte per la diversitat i la democràcia. Situar-se a una banda o a una altra, per acció o per omissió o per declaració és retratar-se i definir-se. I no pot ser que per la tristíssima sensació de sant tornem-hi que ens pot transmetre la narració d’uns fets massa vegades repetits, deixem de fer-ne la denúncia. Llegia la notícia de les detencions del jovent pegolí, de la impunitat amb què havia comptat abans la violenta provocació feixista, i no podia evitar de recordar el patró que dèiem i que ja es va mostrar amb màxima cruesa, l’any 1993, a Montanejos: perquè aquella nit d’abril, als qui van retenir i després interrogar durant hores no va pas ser als nazistoides assassins sinó als amics i les amigues del Guillem Agulló.

I així tot.

Així sempre.

Alemanya, l’Alemanya d’Angela Merkel, aquest estiu passat anunciava un pla de xoc per a aturar la presència de l’extrema dreta dins les anomenades Forces Especials de l’exèrcit: entre les mesures previstes, directament, zac, la dissolució d’una companyia. De dues companyies actives, una de dissolta i l’altra, sotmesa a observació i control estrictes i aviam si no cal esborrar-la també.