03.11.2024 - 21:40
|
Actualització: 03.11.2024 - 21:47
El pas dels anys fa de la memòria un ganivet precís. I ahir, quan mirava l’entrada del Borbó i els seus acompanyats a Paiporta –els greus aldarulls que hi hagué–, el cervell em va transportar a Bucarest el desembre del 1989.
Aquell any havia caigut el mur de Berlín i tots els règims comunistes de l’Europa de l’Est s’havien esfondrat. Entre els pocs que es mantenien dempeus hi havia el de Romania. I el règim romanès, el 21 de desembre de 1989, va voler organitzar una gran manifestació d’adhesió al seu líder, Nicolae Ceausescu, per mirar de transmetre al món la imatge que ell sí que resistiria la pressió i que el règim romanès no cauria com havien caigut tots els altres. Desenes de milers de treballadors van ser portats de tot el país a Bucarest amb autobusos. I davant seu, a l’enorme plaça que hi ha davant allò que era el seu palau, el conducător va pronunciar un discurs en què anunciava mesures extremadament populistes, com ara un augment dels sous generalitzat i estratosfèric.
Amb això Ceausescu esperava acontentar i calmar la gent, però va passar que a mitjan discurs les protestes, de sobte, van començar a esclatar de manera espontània a la plaça. Ceausescu primer va mirar de frenar-les a crits, després va dubtar i va titubejar, cosa que encara va animar més la gent a protestar, i finalment va fugir espantat de palau, on no tornà mai més. El van matar pocs dies després, mentre la revolució s’apoderava del país.
Recorde perfectament la imatge de Ceausescu al balcó del palau, vestit amb abric negre, bufanda clara i barret de llana fosc. I la mirada de sorpresa i desorientació que va fer mentre alçava tímidament la mà com dient “però què feu?”. És una imatge molt igual –molt igual per allò que expressa– que la que acompanya aquest article editorial: Mazón i Felipe de Borbó mirant-se desorientats, coberts de les taques de fang que els ha llançat la gent i amb les mans del president de la Generalitat obertes, en un gest que diu “però què ens passa?”.
S’han acostumat tant a prescindir de la gent corrent, a ignorar-ne les necessitats i aspiracions, a passar per alt que existim, que han perdut el sentit de la prudència i tot. Tan sols així es pot explicar la provocació completament innecessària que significava aquesta passejada per Paiporta, que ha esdevingut històrica, però no per les raons que el règim i el monarca volien.
No calia anar-hi. Simplement. La gent està massa enfadada pel crim comès pel president de la Generalitat i per la manca absoluta de reacció dels governs valencià i espanyol. Els han matats primer i els han deixats sols després.
No calia, sobretot, enviar l’exèrcit en massa a netejar des de primera hora del matí els carrers per on havia de passar el monarca i exclusivament aquells carrers –cosa que ha encès de ràbia els veïns.
No calia prohibir el pas als voluntaris per por que reaccionassen contra la comitiva reial –oimés si els voluntaris són l’única força real d’ajut que s’ha vist tots aquests dies a l’Horta Sud.
No calia desplegar provocativament pels terrats de Paiporta policies i militars armats, apuntant contra la població, aquells mateixos policies i militars que ningú no ha vist en cap moment ajudar les víctimes dels aiguats d’ençà de dimarts.
Simplement, era una estupidesa monumental ficar-se en la gola del llop.
Però ells ho van fer. I ho van fer –que no s’enganye ningú– perquè ni el Borbó, ni Mazón, ni Sánchez saben res d’allò que som ni els importa res d’això que ens passa.
Ells volien un acte d’acatament i propaganda, com tantes vegades n’han protagonitzat del 1969 ençà. Fer servir d’escut aquest rei que sempre han dit que era el símbol màxim i el que estava per damunt de tot i de tots.
Acorralats per la xifra de morts, pel seu comportament criminal i pel caos i el desastre de l’ajuda, encara es pensaven que el poble respectaria el monarca –a ell sí– i que la seua sola presència faria de coixí de la indignació popular. Però, com Ceausescu, han comès un error greu d’apreciació que se’ls ha girat completament en contra.
Ara malden obsessivament per rebaixar la importància de tot això que ha passat. Magnifiquen conspiracions marginals i juguen a bons i dolents. Manipulen la informació i els sentiments, presenten angles incomplets com si fossen la fotografia exacta. Però la magnitud d’això que va passar ahir a Paiporta és simplement històrica.
El Borbó, símbol màxim i pilar central del règim, fou agredit al carrer i l’expulsaren d’un dels pobles que encara formen part de la seua corona.
I aquesta vegada ningú no ha fet la distinció entre els polítics i ell. Ningú no l’ha posat en un pedestal a banda. Qui no vulga veure la importància d’aquest canvi de rasant –una cosa com aquesta no havia passat d’ençà de la instauració de l’actual dinastia per Franco–, que no ho mire. Però tot ha canviat i està molt bé que haja canviat.
Igual que la composició del règim postfranquista es va basar en l’adoració acrítica a la monarquia, no hi ha cap senyal més evident de la descomposició d’aquest règim que el fang a la cara de Felipe i Letizia, que els insults, que la guillotina que li demanaven a crits pels carrers de Paiporta, a quatre metres de distància i amb la impotència del seu aparell de seguretat.
El 3 d’octubre de 2017, amb el seu discurs contra Catalunya, Felipe VI va cometre l’error més gran de la seua vida. El 17 d’agost d’aquell mateix any, a Barcelona, per primera vegada havia sentit insults, crits i imprecacions en públic. El març del 2020 l’enorme repic d’atuells contra la corrupció de la monarquia i la gestió de la covid –mentre ell feia un discurs televisat–, va ser un enorme punt d’inflexió. Però això d’ahir a Paiporta marca un abans i un després per a sempre.
Perquè s’han acabat les reverències, s’han acabat les deferències, s’ha acabat el tracte especial, s’ha acabat el respecte temorós. I això té una importància política de primera magnitud i una transcendència històrica que caldrà veure si creix aquests dies vinents. Perquè a la Ribera i l’Horta Sud, a la Plana d’Utiel, res no ha avançat de dimarts ençà, ningú no ha rebut el suport que calia i la mort hi continua rondant. I els culpables tenen noms i cognoms i càrrec oficial.
