Espanyolades que no són normals

Durant un recés de l’interessantíssim, i esperem que transcendent, reportatge a TV3 sobre el 20/S.
D’acord amb la percepció de que un embaixador tan poc diplomàtic no és normal. Estan molt nerviosos, crispats. No se’n surten, i esperem que no se’n sortiran, amb Catalunya. Bé. Ara, si ens posem per un minut a la seva pell, potser sí que és normal aquesta reacció agressiva, desorientada. No ho entenen, i no volen creure el que està passant. Quan hi ha un daltabaix emocional, primer la persona no vol acceptar-lo, després es rebel·la contra aquest fet, finalment l’acaba acceptant. Ha de passar el dol.
En aquest cas també. La societat espanyola i les seves institucions han de passar el dol del fet que la meitat d’una de les seves regions històriques els rebutgin. És un atac al seu orgull, a la seva espanyolitat. La nostra resistència persistent, incansable, insubornable, els farà entomar el desamor. Necessitem que una bona part de la societat espanyola passi de la ràbia pel nostre desig de divorci a la resignació. Que no es posin de cul. I si s’hi posa una part de la societat espanyola, també els seus representants ho acceptaran. Que passin el dol, i nosaltres, de tant en tant, un pols de sal a la seva ferida.
Això és un divorci. Ha de canviar el seu relat sobre un trencament, una amputació. Hem de fer prevaldre el nostre relat de divorci. A l’estranger ho entendran millor.

No poden entendre que els vulguem deixar. I els espanta la possibilitat perquè saben que, sense els recursos de tota mena que els generem, s’hauran de conformar amb molt menys per a sobreviure. Però està molt clar. És l’exemple que cita Jaume Vall. És un divorci. I una vegada un dels membres del matrimoni n’està decidit, només resta buscar un acord. Perquè en assassinar l’altre, ja han fracassat. Del tot. Que es donen a conèixer, que es veu que encara hi ha qui no sap qui són.

L’acceptació d’Espanya que Catalunya vol anar-se, trigara molts anys, sino decades. I aixó es bastant normal, des de la seva punt de vista.

Durant els anys 1940-1945 el nazi Alemanya va ocupar una gran part d’Europa, inclòs el meu país Nederland. Per aixó el va perdre molt poder durant aquesta epoca sobre les seves colonies. Un d’aquests va ser Indonesia, que va ser ocupat pels Japonesos durant aquests anys. Després la segona guerra mundial els d’Indonesia voldrien independitzar-se i Nederland va enviar l’exercit per, com ho van anomenar, fer una acció policial i posar ordre. Un país que just acabaven de lliberar dels nazis va enviar un exercit a la seva colonia! Al final, era 1948, la comunitat internacional va dir prou i van acceptar la independència d’Indonesia. Peró trenta o quaranta anys després, en els anys setante i vuitante, encara molta gent deien que van perdre ‘el nostre Indonesia’. Parlo d’un país que esta vist en general com democràtic.

Ja s’ho pot imaginar un Espanya, que no s’ha curat del seu facisme, és capaç per evitar a perdre la seva colonia i per quants anys enyorara les ‘seva colonia Catalunya’.

Efectivament, enfrontades estan. M’agradaria que no cometéssim més errors, però sempre podrem confiar en el fet inevitable que ells en cometran encara més. Com Pedro Sánchez negant-se a parlar de referèndum acordat amb Quim Torra i negant que hi hagi presos polítics a Espanya mentre es parla d’un “acostament de presos” que és pur maquillatge en el millor dels casos. Han perdut Catalunya i es neguen a admetre-ho, especialment a si mateixos. Ja s’ho trobaran.
A la vegada, vull comentar una foto que circula per internet on es veu un grup d'”hinchas” de “la Roja” a Rússia, molts d’ells vestits de “torero”, d’altres amb perruques de paper roges i gualdes, i amb l’obligatòria quota d’estanqueres i fins i tot un guitarlele. Com us podeu suposar, la imatge que ofereixen (digna d’un film de Pedro Lazaga) grinyola estridentment en un entorn on, política apart, la resta de seguidors de seleccions es captenen molt més bé. Un exemple més de com s’exporta eficaçment la “marca España”. Ells mateixos queden com uns irresponsables, sense frens.

Em sembla que estem al davant d’un fet que possiblement serà el que ens acabarà donant la independència cada dia més imprescindible. L’oligarquia espanyola, veient la incapacitat intel·lectual del poder polític per a resoldre el que anomenen “problema catalan”, va decidir en el seu moment deixar en mans d’un poder judicial completament ensinistrat a les escoles feixistes, tot el poder polític del país. Això va comportar que el poder judicial actués lliurement sense cap control i sense haver estat mai escollit, tornant a la situació dictatorial del franquisme. Ara, aquest poder judicial ja no està disposat a deixar anar el poder i passar a fer el paper d’àrbitre que la societat li exigeix, sinó que vol continuar manant especialment ara que el poder polític ha canviat de mans. Hem viscut recentment situacions d’enfrontament directe entre els dos poders, un intentant suavitzar el moment polític i els altres, amb l’ajuda de tota la caspa monàrquica i els hoolligans franquistes espanyols atiant tant com poden l’enfrontament i executant una venjança inventada. El Morenés pertany a les dues, pel que era l’individu perfecte per a ridiculitzar Espanya una vegada més davant de tot un continent. El descrèdit d’Espanya al món és cada vegada més patent i incontestable, i incapaços de reconduir la situació, es repleguen una vegada més al búnquer l’Espanya “cañí”, a l’aïllament i a muntar l’espectacle allà on poden per a confirmar el seu poder per la força a tot el món. El “que inventen ellos” ara ja els queda petit, i actualment es dediquen a donar lliçons de fins on pot arribar el domini per la força de tot un país sotmès vergonyosament a unes quantes famílies. Donat que nosaltres aquest capítol ja el vam passar fa temps, aquesta estúpida manera de fer ens anirà separant cada vegada més d’una decrèpita i ridícula Espanya i apropant als països desenvolupats als quals en realitat pertanyem. L’important és que nosaltres sapiguem mostrar-nos al món ben diferents d’aquesta turbamulta antidemocràtica a la qual mai hem volgut pertànyer… Ells que continuïn, que ens ho fan cada vegada més fàcil..

Que no són normals aquestes ejpañolades?
I tant que ho són, de fet no saben fer res més.

Amb la cara que passeja és pot veure que li queden quatre dies, no s’endurà rès al altra barri pobret, i burro que és encara no ho sap.

Morenés, molts cognoms, molts títols nobiliaris i tan poca noblesa, gens honestedat, gens d’hombria, menys educació, res d’honor, una vergonya per qualsevol mare, si això és de lo milloret d’Ejpaña qualsevol idiota ha d’entendre perquè volem marxar.

La Parca està a prop,
només deixaras un mal record.

No, no es pas del meu grat aquest ministre espanyol, ni ell ni la seva descendència.

Ara be, ho ha brodat. Ha aconseguit també que, on hi ha catalans, hi ha aldarulls.

La gent del mon, molta encara no sap qui sóm i, al llegir la notícia, només és queda lo dels aldarulls lligat als catalans.

Ara m’aixeco, ara surto, ara faig un castell, ara menjo una anxova, ara torno entrar..

Si, i tinc un amic aqui al patí de Washington aquets dies. Hi es en representació d’un col.lectiu determinat, es independentista d’abans de nèixer i em diu: Josep, la percepció de la gent ha estat diferent, el traficant d’armes ha guanyat per golejada..

Una altre cosa fastigosa, es aquesta xusma que encara ha anat a llepar el cul al borbó criminal. Saber que s’han empoleinat per anar escoltar aquesta cosa, vol dir que encara hi ha capes que s’han de rascar.

Espanya s’esfonsa, Caixabank, s’esfonsa 3,55€7accio i en caiguda lliure.
Per cert, si els interessos USA PUGEN AL 2,5%, ESPAÑA al fons del POU MORT, i la crisi del 2019 sera descomunal comparada amb el costipat del 2007.
Temps al temps, però fugim ja, que españa passar molta gana, molta gana.
i treure els diners de Caixabank es urgent.
Caixabank esta plumada i sort en te de robar tot el que pot amb aigues de barcelona, gas natural.
Abertis venuda i els ha salvat per 4 dies.
Faine, l’enterramorts de Caixabank anira al cel, segur!!!!

Josep Salart, és que és evident. És el primer que vaig pensar: errada, perquè si hagués estat a l’inrevés i Morenés i un grup d’espanyols haguessin escridassat Torra per les seves opinions al seu entendre falses i haguessin abandonat l’acte per no sentir-lo, què hauríem dit?
Per a qui no conegui a fons el conflicte i en pugui analitzar el contigut discursiu, la percepció només pot ser que els que van rebentar l’acte amb xiulets, crits, marxant i obligant a refer la programació prevista a la inauguració van ser els catalans. Aquí sempre pensant que el món ho veu tot a través dels nostres ulls i de les nostres raons. La improvisació, la falta de càlcul i d’astúcia la compensem amb interpretacions autocomplaents pensades per a l’autoconsum. Onanisme argumental.

Hi ha una única manera de no deixar-se insultar i humiliar per España:

No reconèixer cap dels seus representants, no acudir a cap dels seus actes, no acatar cap de les seves ordres. Si Torra s’hagués negat a compartir sopar amb un feixista representant d’una dictadura, no hauria hagut d’aguantar que l’insultessin a ell i a tot Catalunya davant dels seus nassos.

Si creus als teus botxins, si obeeixes les seves ordres, no et pots queixar del tracte que et donin.

I, per cert, Morenés no palesa el fracàs del 155, sinó el seu èxit espaterrant. A Catalunya o a fora, els representants de la Generalitat acudeixen com ovelles als mandats de l’estat borbònic: a rebre el Borbó o a escoltar els seus ambaixadors. O a ser humiliats en les comissions “bilaterals” amb els nostres botxins socialistes.

Tenim exactament el que ens mereixem.

Una altra vegada més l’article de l’editorial d’avui ajuda, clarifica i resitua. Davant l’escandalós fer de l’embaixador de l’estat espanyol ( administrativament el nostre representant i el del MHP Torra ), un no pot més que posar el fet al lloc que li pertoca. Ho explica perfectament l’editorial: una gestió diplomàtica propia d’un estat que no s’adequa als patrons occidentals i moderns. Una gestió en general de l’estat més propia de països encara no desenvolupats, amb problemes institucionals, polítics i econòmics; que mostra el perquè Espanya no s’acaba “d’enlairar” i no pot prendre part del club dels països avançats del món. Però tot això ja ho sabem, i sobretot ja ens ho saben. Quina és la partida real, i quin el problema que tal fet suposa? Què hi ha darrera aquestes “españoladas” que la majoria dels independentistes tenim del tot ubicades i davant les quals lluitem? Com és aquesta lluita, i com serà en el futur?
En aquest moment històric realment complex, líquid, on els fronts reals sovint estan més enllà d’on es pretén que estiguin, la resposta a aquestes preguntes enfila una polseguera de probabilitats racionalment admisibles, comprensibles i resseguibles. Res del que fa el govern espanyol és perquè sí; alhora que això mateix explicita que senten la pressió, i també l’ajut de les seves aliances.
Sembla doncs, una volta més, que hi ha una España que està al costat de la reacció més clara, incapaç, e immobilista del món. I presentant batalla, perquè tenen la guerra a sobre.

Contestant al que diuen alguns subscriptors, potser xiular i escridassar no era lo intelligent perquè ens deixava als catalans com els que fan aldarulls.

Però aixecar-se, dir el President que ens estava insultant i marxar dignament, ell i tots els catalans que es van sentir insultats, és indiscutible que s’havia de fer, per deixar en evidència al feixista de Morenés i el seu mentider discurs.

Al cap i a la fi, era un esdeveniment per a la cultura catalana, i en Morenés, representant de la espanya més reaccionària, no tenia res a dir ni interferir, va anar a rebentar un esdeveniment de Catalunya.

Porten molts anys d’experiència en fotre a qui calgui. No ens ha d’estranyar que en el seu terreny ens superin abastament.

Mai més ens hem de posar a la seva alçada. Sempre que ens enutgi una situació o un fet, pensem si el que busquen es precisament això, que ens violenti i els engeguem a dida davant de qui sigui…

Ben mirat, una mica ingenus sí que som però. A aquestes alçades, no ens hauria de sorprendre qualsevol cafrada d’aquesta gent.

No som perfectes, però sabem aprendre i millorar.

Estic d’ acord amb Josep Salart i Víctor Gonçal, hem d’ ésser conscients que al món passen mil coses cada día, i que nosaltres per la major part de la població, o bé encara no saben que existim, o si ens saben, ens pensen una regió d’ Espanya. Els més informats amb prou feines enténen què passa, només que ens hem revel.lat i volem marxar, però a ulls de tots, amb excepcions encara minúscules, Espanya és un païs democràtic, assoleiat i simpàtic. Per tant, amb tota humilitat no hauriem de perdre de vista aquesta realitat, i ser molt curosos en la imatge que donem quan estem fora d’ aquí, si volem que ens escoltin i entenguin. De totes totes, és absolutament comprensible la reacció dels nostres davant els insults d’ aquest feixiste impresentable. Però portes enfora hem de ser escrupulosos i posar-nos a la pell del qui desconeix la situació, Pedro Sánchez es centrará en canviar la imatge d’ Espanya al món, ja ho va demostrar en la tria dels ministres. Per ell i per nosaltres, guanyar el relat és imprescindible. Hem de tenir una manera pensada d’ actuar en cassos com aquest, que es repetirán constantment a partir d’ ara.