Això de l’Església no és encobriment?

“Aquella sotana neeegra / amb una creu,/ aquella bragueta immeeensa/ de cap a peus.” Ara que acaben de presentar l’informe del Defensor del Poble espanyol sobre els abusos sexuals perpetrats per membres de l’Església catòlica sobretot contra infants, n’hem tornat a parlar. Però no podem pas dir que no ho sabíem. Perquè ja fa uns quants anys que per fi es tracta la qüestió obertament, perquè també en altres estats, com ara el francès, com ara el brasiler, hi ha hagut investigacions oficials, perquè el papa s’hi refereix de manera pública, perquè les víctimes van sentint-se fortes per a la denúncia, etcètera.

I perquè ja ho sabíem.

Era la brama que corria, sempre soterrada, el sinistre calla, nen, que no pot ser, o que això no es diu, o que calla i prou: calla, criatura. El silenci de plom i tan ple de crits.

“Las manos sobre el pupiiitre‘/ l’hermano ens deeeeia,/ però ell de la butxaaaca/ mai se les treeeeia.” La cançó de La Trinca “El meu col·legi” és de l’any 1979. Vull dir que ja era hora que aquests crims, i el mal que han causat, sortissin a la palestra, llum sobre el silenci resclosit i que corri l’aire. Que el dolor que han provocat no es pot esborrar, ni les seqüeles, però que sempre és important, importantíssim, exposar el mal a la llum pública, denunciar-lo, segar-li sota els peus la impunitat, mostrar a les víctimes que la vergonya no és seva sinó del maleït depredador.

I de la institució que li hagi cobert, durant tants anys, les espatlles. Durant tants anys i de manera sistemàtica.

Que no parlem d’un cas ni de dos, sinó d’una pràctica repetida, constant, que es pot resumir en un cicle tètric: individu de l’Església catòlica que comet abusos sexuals, violacions de criatures; hi ha alguna queixa, denúncia interna, la cosa és tan estesa que acaba transcendint el clos de la sagristia, de l’escola; el superior jeràrquic de torn en pren nota; i s’escola el temps sense que passi res (que sí que passa: el mal que fa, les víctimes que augmenten) o bé traslladen l’agressor de parròquia, de bisbat, l’envien al racó de resar, a les missions, on sigui, i torna a començar.

I no, no entenc gaire, ni gens, ni entendré mai, ni vull entendre, que la cosa es pretengui resoldre en cap mena d’expedient intern. Vull dir que si en els paràmetres de la seva institució han de fer contrició i penitència, que facin, però que, independentment dels seus reglaments, violar criatures és delicte sempre, amb sotana o sense sotana. Sempre. Cada vegada que algun testimoni explica que “els altres ho sabien i no van fer-hi res”, o que simplement van canviar d’escola el depredador, que de Bolívia va tornar a Barcelona o viceversa, quan la premsa publica, per exemple, que en un altre cas es van trobar fins i tot fotografies dels abusos a menors i que res, qui dia passa anys empeny, m’assalta una ira freda, blanca: perquè la qüestió no és “el mal causat per part d’alguns membres de l’Església al llarg de la història i sobretot dels últims anys”, com va dir l’altre dia Joan Josep Omella, president de la inefable Conferència Episcopal Espanyola, sinó el tètric paraigua institucional que els ha protegits, que quan els ha sabuts no ha denunciat els fets terribles, que ha permès que els depredadors continuessin operant, que encara ara continua donant allargues, cercant excuses, tancant arxius.

Potser és que peco d’ingènua, però jo tenia entès que quan es posen traves, tant per acte com per omissió, perquè els agents competents investiguin un delicte o n’identifiquin els autors, quan s’impedeix a la pràctica allò que s’anomena “l’acció de la justícia”, es comet allò que se’n diu un encobriment.

I és totalment inadmissible. Insuportable.

A més del fet que tot plegat esdevé, per torna, una greu ofensa cap a tantíssimes persones com hi ha que són creients, avui. I que se senten part de l’Església. I que potser resulta que també tenen el dret de no veure’s arrossegats cap a tan gran i atziac fangar.

“Que fóssim puros y caaaastos/ ens predicaaava,/ mentre tot fent la mà moooorta/ ens grapejava”: aquesta perniciosa, letal hipocresia, sí.