Jo valoro molt el que a fet el President Puigdemont i l’admiro sincerament, però em dol que les critiques vinguin de gent que semblaven estar al seu costat com la Clara Pontasi, si en el seu moment, quan Puigdemont estava sol, podia haver exposat els seu dubtes i millorar la situació, però aquesta senyora ha aprofitat la cadira de la comunitat Europea mentre ha pogut, quan ha tingut la llibertat sols a tirat pedres Com hem de creure amb els partits nous si comencen tan malament? Em dol pel Graupera, perquè el considero una persona honesta.

Jo valoro molt el que a fet el President Puigdemont i l’admiro sincerament, però em dol que les critiques vinguin de gent que semblaven estar al seu costat com la Clara Pontasi, si en el seu moment, quan Puigdemont estava sol, podia haver exposat els seu dubtes i millorar la situació, però aquesta senyora ha aprofitat la cadira de la comunitat Europea mentre ha pogut, quan ha tingut la llibertat sols a tirat pedres Com hem de creure amb els partits nous si comencen tan malament? Em dol pel Graupera, perquè el considero una persona honesta.

Puigdemont ha prés totes les decisions molt meditades, sempre n la vista posada em Catalunya i en moments de pressió extrema. A posteriori, sempre es fàcil analitzar si es podría prendre’n millors. Ara passa el mateix. El meu cor em diu que no torni, perquè veure’l a la presó farà mal, molt mal, però confio amb ell. Ha hagut d’entomar una situació dificilssima, un repte, la independència d’un estat malalt d’odi i violència, i ho hagut de fer sol, sabent que els seus companys de viatge, especialment ERC, ja havia decidit rendir-se sense lluitar i les CUP’s no eren de fiar perquè mai no han suoerat l’adolescència. En aquestes condicions l’exili ha sigut un èxit aclaparador, però la connivència d’ERC amb el PSOE per destruir l’independentisme, per perjudicar el possible a JxC -i a ell especialment- ha fet que la seva tasca hagi esdevingut gegantina. Aixi i tot, manteniem la posició, però en les darreres eleccions l’exèrcit d’abstencionistes independentistes, incapaços de diferenciar un all d’una seva, ho tirat tot a la brossa, amb orgull però eh. Què diferent seria si hagués obtingut majoria absoluta i ERC hagués pràcticament desaparegut?. Hi hauria una eufòria continguda perquè el millor estaria per esdevenir, mentre ara tots estem deprimits.

Crec que la decisió d’exilar-se té elements de caire personal i polític. Perquè deixar-se engarjolar pel post-franquisme? Perquè exposar-se a una condemna injusta de més de 10 anys de presó? Això des del punt de vista personal. Des de la perspectiva política és clar que l’activisme es pot continuar des de l’exili però no des de la presó. La batalla judicial europea ha contribuit a desenmasquerar la pseudo democràcia espanyola. També ha donat moral a l’independentista de base, que hauria rebut un cop emocional fort si tota la plana major hagués estat engarjolada.

Ara si torna el fotran a la presó sense miraments i en faran una festa. Això mobilitzarà l’independentisme? Potser sí,

una mica, durant unes setmanes. No és així, ni ara com s’hauria de reactivar la força popular independentista. Comencem per no fer Illa president i anem a noves eleccions amb una llista única independentista. Això sí que revifaria la gent.

La unitat suma: mireu l’esquerra a França

Políticament, es pot estar més o menys d’acord amb el president Puigdemont. I probablement alguns li poden/podem retreure alguns passos que no els/ens semblen encertats.
Però ningú com ell (i el president Torra) no ha defensat la legitimitat del càrrec de President de la Generalitat amb totes les forces i amb tots els riscos. Mai no s’ha rendit i ha lluitat en cadascun dels països on ha estat retingut o empresonat tot esperant el veredicte dels diversos tribunals.
Pot ser més o menys simpàtic a uns o altres, però se l’ha jugada cada vegada que ha calgut per mantenir, no pas la seva posició i el seu benefici personal, sinó el que representa la presidència del nostre govern que, legítimament, hauria de continuar ocupant, fins que unes noves eleccions el ratifiquin, o no, en el seu càrrec.

Deixem de posar ènfasi en els errors, que tots n’hem comès, i fem balanços . El balanç de l’exili és molt positiu. Semse això estariem molt pitjor , em sembla indiscutible. I la Justicia española hagués fet el que hagués volgut i encara se’m fotria. Ara almenys tene por d’algunes coses i s’han retratat com el que són Uns colpistes.
DEixem pambé de demomitzar si es pacta al Illa o el PSOE. El problema és què es pacta i si es pacta be i ens serveix per avançar. L’error no és pactar o no pactar, és què hem fet malament perquè Illa tingui la paella pel mànec, cosa que abans no tenia ni en broma. Jo ho tinc claríssim. L’estúpida batalla partidista de curta volada.

Diria que el pacte amb el PSOE té molt a veure amb el problema de Junts com a partit: dos projectes polítics molt diferents compartint una mateixa estructura de partit. I qui mana allà dins no és Puigdemont, militant de base. Llavors passa el que passa. Un dels grans errors de Puigdemont és no haver tractat de muntar un partit propi, fet per a anar de cara a barraca. (És cert que quan unes sigles estan ben consolidades, ja en general, hi ha baralles per elles: fora de qualsevol parlament hi fa molt de fred, i hom no ho intenta si no és un “nom” ell mateix.)

A mi em sembla que ERC ja preparava des d’abans de les eleccions de governar amb el PSC. Era claríssim com s’havien repartit TV3. Els telenotícies semblaven editats pels responsables de campanya d’ERC i PSC.
.
De fet durant uns mesos van estar emetent videos de Salvador Illa “produïts pel PSC”. Increïble. Després van deixar de posar el rètol, però semblaven igualment fets pel PSC. I per ERC: sortia Aragonès en primer pla, il·luminació d’estudi, bandera al darrere, molt institucional, parlant de forma suposadament solemne i responsable (encara que sovint el que deia era com un rèplica-desqualificació a alguna cosa que havia dit Junts). Per no parlar de la selecció i interpretació de les notícies fetes pels conductors dels telenotícies, abominable.
.
Tota aquesta manipulació devia fer el seu efecte però no va ser suficient, especialment per a ERC. En tot cas podria aconseguir participar al govern del PSC, i a tal efecte preparava el terreny amb el “finançament singular”. El nom em recordava l’hàbil “OTAN de entrada NO” del PSOE el 1981…qualsevol finançament que tinguem, el d’ara mateix, serà singular: Catalunya vaca espremuda.
.
Però els sicaris de l’ARA, després que ERC perdés la perspectiva de poder repartir diners, es van llançar als braços del nou amo amb un dossier que van treure del calaix: els cartells de l’Alzheimer. Ara era impossible que ERC s’atrevís a anar a noves eleccions: baixaria encara més, havia d’acceptar investir Illa fins i tot a canvi de res en realitat (bé, però de teatre en faran segur igualment).
.
En aquestes condicions, només una jugada pot evitar que ERC investeixi Illa: la tornada de Puigdemont. ERC investirà Illa mentre la policia al servei del govern espanyol o català detenen Puigdemont ? Suïcidi polític. I si a més Puigdemont els oferís plaça en una llista unitària…aleshores la repetició és una possibilitat, excepte un front PSOE+PP+Comuns+(Vox abstenint-se)…efectiu de moment però ultraperillós per a PSC i Comuns.