Això de la presó de Puigdemont

Jo valoro molt el que a fet el President Puigdemont i l’admiro sincerament, però em dol que les critiques vinguin de gent que semblaven estar al seu costat com la Clara Pontasi, si en el seu moment, quan Puigdemont estava sol, podia haver exposat els seu dubtes i millorar la situació, però aquesta senyora ha aprofitat la cadira de la comunitat Europea mentre ha pogut, quan ha tingut la llibertat sols a tirat pedres Com hem de creure amb els partits nous si comencen tan malament? Em dol pel Graupera, perquè el considero una persona honesta.

Jo valoro molt el que a fet el President Puigdemont i l’admiro sincerament, però em dol que les critiques vinguin de gent que semblaven estar al seu costat com la Clara Pontasi, si en el seu moment, quan Puigdemont estava sol, podia haver exposat els seu dubtes i millorar la situació, però aquesta senyora ha aprofitat la cadira de la comunitat Europea mentre ha pogut, quan ha tingut la llibertat sols a tirat pedres Com hem de creure amb els partits nous si comencen tan malament? Em dol pel Graupera, perquè el considero una persona honesta.

Puigdemont ha prés totes les decisions molt meditades, sempre n la vista posada em Catalunya i en moments de pressió extrema. A posteriori, sempre es fàcil analitzar si es podría prendre’n millors. Ara passa el mateix. El meu cor em diu que no torni, perquè veure’l a la presó farà mal, molt mal, però confio amb ell. Ha hagut d’entomar una situació dificilssima, un repte, la independència d’un estat malalt d’odi i violència, i ho hagut de fer sol, sabent que els seus companys de viatge, especialment ERC, ja havia decidit rendir-se sense lluitar i les CUP’s no eren de fiar perquè mai no han suoerat l’adolescència. En aquestes condicions l’exili ha sigut un èxit aclaparador, però la connivència d’ERC amb el PSOE per destruir l’independentisme, per perjudicar el possible a JxC -i a ell especialment- ha fet que la seva tasca hagi esdevingut gegantina. Aixi i tot, manteniem la posició, però en les darreres eleccions l’exèrcit d’abstencionistes independentistes, incapaços de diferenciar un all d’una seva, ho tirat tot a la brossa, amb orgull però eh. Què diferent seria si hagués obtingut majoria absoluta i ERC hagués pràcticament desaparegut?. Hi hauria una eufòria continguda perquè el millor estaria per esdevenir, mentre ara tots estem deprimits.

Crec que la decisió d’exilar-se té elements de caire personal i polític. Perquè deixar-se engarjolar pel post-franquisme? Perquè exposar-se a una condemna injusta de més de 10 anys de presó? Això des del punt de vista personal. Des de la perspectiva política és clar que l’activisme es pot continuar des de l’exili però no des de la presó. La batalla judicial europea ha contribuit a desenmasquerar la pseudo democràcia espanyola. També ha donat moral a l’independentista de base, que hauria rebut un cop emocional fort si tota la plana major hagués estat engarjolada.

Ara si torna el fotran a la presó sense miraments i en faran una festa. Això mobilitzarà l’independentisme? Potser sí,

una mica, durant unes setmanes. No és així, ni ara com s’hauria de reactivar la força popular independentista. Comencem per no fer Illa president i anem a noves eleccions amb una llista única independentista. Això sí que revifaria la gent.

La unitat suma: mireu l’esquerra a França

Políticament, es pot estar més o menys d’acord amb el president Puigdemont. I probablement alguns li poden/podem retreure alguns passos que no els/ens semblen encertats.
Però ningú com ell (i el president Torra) no ha defensat la legitimitat del càrrec de President de la Generalitat amb totes les forces i amb tots els riscos. Mai no s’ha rendit i ha lluitat en cadascun dels països on ha estat retingut o empresonat tot esperant el veredicte dels diversos tribunals.
Pot ser més o menys simpàtic a uns o altres, però se l’ha jugada cada vegada que ha calgut per mantenir, no pas la seva posició i el seu benefici personal, sinó el que representa la presidència del nostre govern que, legítimament, hauria de continuar ocupant, fins que unes noves eleccions el ratifiquin, o no, en el seu càrrec.

Deixem de posar ènfasi en els errors, que tots n’hem comès, i fem balanços . El balanç de l’exili és molt positiu. Semse això estariem molt pitjor , em sembla indiscutible. I la Justicia española hagués fet el que hagués volgut i encara se’m fotria. Ara almenys tene por d’algunes coses i s’han retratat com el que són Uns colpistes.
DEixem pambé de demomitzar si es pacta al Illa o el PSOE. El problema és què es pacta i si es pacta be i ens serveix per avançar. L’error no és pactar o no pactar, és què hem fet malament perquè Illa tingui la paella pel mànec, cosa que abans no tenia ni en broma. Jo ho tinc claríssim. L’estúpida batalla partidista de curta volada.

Diria que el pacte amb el PSOE té molt a veure amb el problema de Junts com a partit: dos projectes polítics molt diferents compartint una mateixa estructura de partit. I qui mana allà dins no és Puigdemont, militant de base. Llavors passa el que passa. Un dels grans errors de Puigdemont és no haver tractat de muntar un partit propi, fet per a anar de cara a barraca. (És cert que quan unes sigles estan ben consolidades, ja en general, hi ha baralles per elles: fora de qualsevol parlament hi fa molt de fred, i hom no ho intenta si no és un “nom” ell mateix.)

A mi em sembla que ERC ja preparava des d’abans de les eleccions de governar amb el PSC. Era claríssim com s’havien repartit TV3. Els telenotícies semblaven editats pels responsables de campanya d’ERC i PSC.
.
De fet durant uns mesos van estar emetent videos de Salvador Illa “produïts pel PSC”. Increïble. Després van deixar de posar el rètol, però semblaven igualment fets pel PSC. I per ERC: sortia Aragonès en primer pla, il·luminació d’estudi, bandera al darrere, molt institucional, parlant de forma suposadament solemne i responsable (encara que sovint el que deia era com un rèplica-desqualificació a alguna cosa que havia dit Junts). Per no parlar de la selecció i interpretació de les notícies fetes pels conductors dels telenotícies, abominable.
.
Tota aquesta manipulació devia fer el seu efecte però no va ser suficient, especialment per a ERC. En tot cas podria aconseguir participar al govern del PSC, i a tal efecte preparava el terreny amb el “finançament singular”. El nom em recordava l’hàbil “OTAN de entrada NO” del PSOE el 1981…qualsevol finançament que tinguem, el d’ara mateix, serà singular: Catalunya vaca espremuda.
.
Però els sicaris de l’ARA, després que ERC perdés la perspectiva de poder repartir diners, es van llançar als braços del nou amo amb un dossier que van treure del calaix: els cartells de l’Alzheimer. Ara era impossible que ERC s’atrevís a anar a noves eleccions: baixaria encara més, havia d’acceptar investir Illa fins i tot a canvi de res en realitat (bé, però de teatre en faran segur igualment).
.
En aquestes condicions, només una jugada pot evitar que ERC investeixi Illa: la tornada de Puigdemont. ERC investirà Illa mentre la policia al servei del govern espanyol o català detenen Puigdemont ? Suïcidi polític. I si a més Puigdemont els oferís plaça en una llista unitària…aleshores la repetició és una possibilitat, excepte un front PSOE+PP+Comuns+(Vox abstenint-se)…efectiu de moment però ultraperillós per a PSC i Comuns.

PER FER AVANÇAR LA CAUSA.
Al regne d’Espanya no li interessa que l’independentisme tingui la iniciativa.
Han d’esborrar de la història tant la consulta del 9-N de 2014, com han d’esborrar les urnes i els més de 2 milions de vots del referèndum de l’1-O de 2017, i han d’esborrar l’excarceració de tots els presos polítics, però sobretot, no poden suportar l’exili actiu del president Carles Puigdemont i el seu compromís polític.
Per això, l’espanyolisme en general i la justícia (sic) espanyola en particular, naturalment d’acord amb una estratègia d’estat, intenten retirar als exiliats la capa de projecte polític per fer veure que tot plegat no és sinó una accidentada peripècia personal.
Avui Partal reflexiona sobre aquesta estratègia reactiva d’Espanya contra la eventualitat del retorn dels exiliats com un acte polític, i ho trobo un punt de vista necessari per entendre el nerviosisme d’allà, i els estirabots que es veuen obligats a fer.
A l’altre bàndol, en canvi, el projecte polític de l’exili -amb encerts i errades, això sí-, manté la iniciativa independentista, amb una estratègia proactiva per fer avançar la causa.

La narrativa interessada d’Espanya, envers el president Puigdemont, no ha estat pas aquesta només ni de bon tros, més important encara ha estat la de que ens va enganyar, o ens van enganyar tots de la mateixa manera. I aquesta narrativa ha tingut una conseqüència letal per al moviment independentista, que ha estat l’abstenció. Però no aquesta conseqüència només, el gruix de l’independentista sembla que no s’adona que situar-se a si mateix com a una massa manipulada i venuda justifica aquelles fotografies de borregos embolicats amb estelades. La responsabilitat dels desitjos és de cadascú i l’independentisme ha triat posar-se en el paper de víctima doble, com ahir la Clara Ponsatí, ni més ni menys en el còmode paper on queda justificat el pas al costat, la desmobilització, la suspicàcia, la ràbia i l’enuig. Zero autocrítica.
Sense el president Puigdemont, no hi hauria hagut el primer d’Octubre, els de la Marta Rovira el volien suspendre i així ho va confessar ella en el judici, i va afegir que el president no el va voler cancelar i va manar continuar endavant. I sense l’exili, no el suís sinó el de Waterloo, avui no seríem res.

És que els errors han estat descomunals. D’acord que sovint t’hi trobes arrossegat, però només en part. Teníem la pilota i la vam regalar. I durant 7 anys hem fet mirar a tothom el dit enlloc de la lluna.
Tots són errors de càlcul, estil ESO. Van veure els resultats a les generals i…
Dos opcions, o canvi radical d’estratègia (incloent-hi la retirada) o d’error en error.
Ha de fer com diu la malcontenta ignorada: passar comptes i l’estratègia (que ens ha s’involucrarà a tots, no?).

Tant el Sr. Puigdemont com el Sr. Junqueras, professionals del periodisme i de la història respectivament, saben que el control del relat és important. És interessant mirar les seves actuacions des d’aquesta perspectiva perquè resulta útil per comprendre alguns posicionaments.
El problema que se’ns planteja però és determinar si amb els relats n’hi ha prou per avançar en la causa de la Llibertat.
Res non verba, deia un dia el Director.
La preguntes són immediates: de quines coses parlem?. Podria ser que confonguem les paraules (verba) amb les coses (res). Podria ser que no estem en condicions de fer altra cosa que barrejar-ho tot per poder anar travessant el desert?

Proposo un parèntesi curtet, abans d’entrar al tema central de l’editorial.
.
El parèntesi és aquest ¿Quins candidats tenen possibilitat de ser investits MHP en cas que Puigdemont torni o no torni?
.
Si no torna, segur que “ILLA SERÀ INVESTIT” I Catalunya a la merda !!!.
.
Si torna, gairebé segur que serà empresonat. Com que no sé si hi ha, o no, jurisprudència, tampoc sé si es pot fer la votació amb ell tancat a la presó.
.
Si es pot votar guanyarà per una majoria aclaparadora. I poc després serem independents. Si la Unió Européa, per una vegada és comporta de manera seriosa.

L’aposta política del president Puigdemon ha estat, d’acord a tota l’estratègia teixida d’ençà les eleccions al parlament espanyol, fer del parlament de Catalunya la veu legítima del poble Català. Ara el parlament és unionista, per tant la seva opció ha perdut tota la legitimitat democràtica sobre la que pretenia enfortir de nou l’independentisme. El recolzem molts, però no prous. A causa de la repressió i amb una part de l’independentisme que s’ ha abstingut i que ha abandonat el parlament català, aquesta institució, que té tanta càrrega simbòlica, si no més, que la mateixa presidència del govern legítim, s’ha perdut. Crec que ara, políticament, el president, encara legitim, s’hauria de resituar en aquest nou escenari i iniciar una nova etapa, tot desistint de representar, ell, al conjunt del poble català. Ara toca seguir en la brega independentista per tornar a recuperar lideratges. Això implica tancar amb honors la seva etapa de president a l’exili i continuar, des dels nous marges polítics, el combat democràtic per la independència. I per fer això no cal, ni és la millor estratègia política, acabar a la presó mentres ERC dona la presidència del govern català al PSC.

“Comprometre’s completar la DUI és possible, si Puigdemont vol tornar que ho faci portant aquesta determinació sota el braç.” El “Procés de recuperació de la nostra independència” no s’ha acabat, l’hem de completar. Des que Jordi Pujol va dir a Helsinki que estàvem edificant Espanya fins que l’1-O vam dir que sols volem edificar la República Catalana Independent, van passar setze anys, ara de cap manera volem tornar enrere. El finançament particular aquest que se’l fotin on els càpiga perquè és un altre autoengany dels que en prenen per rucs. Puigdemont torni sols per a la Independència. Si els espanyols tenen ganes d’engarjolar algú que engarjolin a la seva propia mala mare i al penques de l’ “emancipao” i tota la resta de la seva família, àdhuc tots els jutges prevaricadors, però no pas un altre President Català.
.
PS: De totes maneres, si Puigdemont torna, compatriotes tots, anem-lo rebre i protegir amb un sac de dormir sota el braç, per si ens fa falta. Algú ens farà uns quants entrepans i ens portarà aigua, com en els millors temps d’aquell 2017. No tinguem por, ni mandra!.

Així!!!apreciat Vicent, ja veus, opinións per tots els gustos.
Com la realitat de lo que va passar realment l’1-0, el perquè no va tirar endavant la República Catalana i les informacions que tenim són sesgades i mitges veritats; l’únic que sabem per la consellera Ponsati, que anaven de catxes i que les estructures d’Estat que tenia la responsabilitat aquest judes de Jonqueres estaven a l’aigüera.
També sabem per la Sra. Ponsati, que aquest judes quant anava a les reunions no obria boca, que si no volia que es sabés la seva opinió, no la sabries.
Com encara no sabem de que parlava amb la seva amiga a esquenes del president la franquista i de l’Opus Santamaria.
I a partir d’aquí Vicent amb tota la campanya dels mitjans de comunicació dels que ho controlant, com ja fas esment, hom anat creant la seva visió; d’aquí bé tanta diversitat d’opinions.
Jo coincideixo amb els subscriptors que diuen que no es deixi agafar per aquesta inquisició de justicia espaÑola i que com el cas del recorda’t Hasel, que és creía amb la mobilització per la seva llibertat i ja porta 3 anys a la garjola, mentres aquesta societat una part significativa i lo més trist molt jove, celebrant la victòria de la recopa d’aquesta espaÑa; i cantant lo lo lo i Gibraltar espaN̈ol.

Sense ell ( el president Puigdemont) aquí ja no hi cadaria res.
La incomprensió de molts catalans. Aquest absurd abstencionisme de posar a tots dins del mateix sac. La contribució per terra mar i aire, de mentalizar al pais, de que els únics herois i les úniques solucions amb Espanya per Catalunya eren les de la gran ERC que em tingut amb el Junqueras i els seus, i òbviament el control que l’Estat no ha deixat d’exercir en cap moment, sobre tots nosaltres, en bona part per la política colaboracionista d’aquest gent, han fet que tots plegats estiguem com estem.
Només ens queda Puigdemont i el seu enorme sacrifici.
De manera que nosaltres som, amb el nostres vots i amb les nostres baralles internes,, els que decidim el nostre futur.

LA TORNADA TÉ EL MATEIX SENTIT QUE L’ANADA: SEGUIR LA LLUITA…
.
Si sumem a les fortes conviccions polítiques independentistes, el fet de ser un animal polìtic, es pot entendre què vol dir Puigdemont quan parla d’actuar amb intel.ligència…
.
No té res a veure en driblar la repressió, estalviar-se ser atrapat. Tampoc vol dir actuar amb heroicitats inùtils, sinó en jugar al joc d’escacs, on els togats surtin escaldats.
.
La jugada final ha de ser una victòria, encara què signifiqui passar un temps empresonat….
.
Puigdemont, sempre ha actuat, en aquesta supeditació del que és personal al que creu serà un pas en el camí de la independència. No tenim perquè pensar que ara sigui diferent…

Fa de mal dir per que no tothom pot respondre amb l’exemple, però sempre he pensat que no es va explotar prou la força de la presó. Després de l’astorament general inicial de veure els nostres representants cívics i polítics a la presó, es pot entendre la reacció de donar prioritat absoluta a alliberar-los. Però per a mí la reacció que hauria tingut una veritable força de coacció contra Espanya era la oposada. Després dels primers presos n’hi hauria hagut d’haver més de ciutadans que rebutgem col.laborar amb l’Estat. I després d’aquests segons una altra fornada de tercers i de quarts. Fins a portar la bogeria espanyola a una situació completament surrealista i insostenible ni internacionalment ni internament. Les presons espanyoles plenes de presos polítics catalans haurien dut el govern espanyol ha haver d’oferir una sortida política negociada. Contràriament al que és intuïtiu i al que ells mateixos volen vendre com una victòria política, la casella presó potser sigui una de les poques opcions que tenim per a posar Espanya contra les cordes, Per ells un President o mil ciutadans a la presó és una pedra a la sabata que els impedeix de caminar i de dissimular dient que la convivència i la concòrdia tornen a regnar.

El president Carles Puigdemont era el representant màxim del moviment independentista transversal i apartidista. Ara ja no ho és. Ara és només el representant d’un partit polític que tracta de jugar a tres bandes: la seua fracció dins el seu partit, l’altra fracció dins el seu partit i l’hipotètic bloc de gent que encara veu en Puigdemont el messies que ens portarà a la Terra Promesa. És obvi que són massa bandes i és obvi quin és el bloc escollit pel polític Carles Puigdemont, el partit.
.
La pregunta que ningú es fa a Catalunya és per què Carles Puigdemont ja no és el representant del moviment independentista transversal i apartidista.
.
Fer-li la pregunta seria desvelar vergonyes inconfessables?
Fer-se la pregunta seria trencar el mite (un de més) i ningú vol sofrir la pèrdua del Pare Fundador de la República?
.
Les bones preguntes resolen els veritables problemes.
.
La càrrega emocional de visualitzar o no el president Carles Puigdemont a la garjola és més l’argument d’un reality show televisiu. És reality, però també show.

Rcordo haber sentit al President Puigdemont, abans de l’1-O, dir que ell era una eina de fer la independencia; que si els catalans no volien la independencia, ell es retiraría i ja está.
Sempre l’he vist actuar d’acord amb aquest principi. L’exil.li ha estat el mirall de la lluita independentista a Europa , ha posat a la vista de tothom el tipus d’estst que Hi ha a Espanya, ha preservat el seu nomenament de President de la Generalitat…
Tot això Ho está combinant amb els seus interessos de partit: negociació per la investidura de’n Sánchez, grup parlamentari de Junts….
Si Hi ha alguna preocupació personal pero part de Puigdemont, queda molt al final de tot.
Ha estat a la presó a Alemanya, detingut a Italia i declarant davant un jutge belga. No es pot dir que fugi de la Justícia . Podien haver-lo extraditat. No ho feien perque veien que el que es considerava delicte a Espanya no ho era a Europa.
No es igual una presó europea que una presó espanyols. En aquest estat hispànic-neofeixista pot passar qualsevol cosa que trepitgi els drets humans.
Abans de tornar a Catalunya és natural que ho reflexioni bé. No dic que no torni. Dic que ha de contemplar tots els desenllaços possibles i que no s’enganyi.
L’article d’ahir de la Marta Rojals em fa pensar.

Espanya és un gromoll gegant d’odi. Tot el que es pensa, diu i fa un espanyol és odiar a algú, i aquesta és l’única força que els uneix a tots. Un espanyol ha d’odiar a algú d’una altre etnia, perquè en el fons s’avergonyeix de mostrar la seva manca d’ideologia, i les poques traces que n’ensenyarien serien ridícules avui i molt còmiques quan les ensenyen. No és accidental que els polítics hagin dimitit davant d’uns jutges propietat d’un rei quin únic projecte és acumular més riquesa robant al poble tant descaradament com sigui possible. Això explica les atzagaiades constants d’uns i altres sense cap objectiu confessable, i que el president de debò, Carles Puigdemont, no pot enfrontar-s’hi sol des d’una presó on podran descarregar l’odi de tots els que no saben per què, ni com, però li tenen acumulat. President, no vulgui ser un heroi més d’aquest país decrèpit. Té molta feina per fer encara, i no la podria fer pres per aquesta horda de gent primitiva.

D’acord amb quasi tot l’Editorial, però no subscric que l’exili fos fruit de la reflexió política. Al meu parer, l’exili va ser una reacció forçada per l’embat poc esperat de la població l’1-0 i a l’esperada i impecable repressió de l’estat. No hauria anat com va anar ni s’haurien defensat urnes i colegis si haguéssim sabut d’antuvi que els nostres líders fugirien. La creació de Consell de la República també va ser un somni improvisat atès que tothom sabia -Puigdemont el primer- que ERC el boicoteria. El temps donarà la perspectiva que ens revelarà una veritat que, ara com ara, fa mal.

En els moments que vivim, qualsevol anàlisi o especulació es factible. Sra bé, sota el meu humil parer, tal com deia aquell, “qui pugui fer, que faci” i amb aixó vull dir, que la dreta catalana, sabem tots el que fara i per tant s’ha d’encentivar a la gent, perque vagi a votar i que al Congreso i Senado els partits espanyols no tinguin majories amb poder de maniobra. Que la gent voti catalanista, sigui el que sigui i si massa m’apureu, fer un “cordó sanitari” catalanista a Madrid. Si no, no ens en sortirem. Sentit comú, si us plau.

Sigui quan sigui que decideixi tornar (suposo que de cara a la propera sessió d’investidura donat que és el que ell ha afirmat taxativament) imagino que la decisió tindrà motivacions tant personals com polítiques. Però em sembla que aquí no seran tan importants les raons i les motivacions (el debat que planteja l’editorial) com les accions i els fets que se’n derivaran, i en aquest sentit crec que la seva tornada, ni tan sols si acabés amb detenció (que seria allò esperable tractant-se d’Espanya), no conduirà a cap “momentum”. Sí, és clar, a una mica d’enrenou, una manifestació ferma i ordenada i molts rius de tinta. Però estic convençut que, al capdavall, el que veurem al carrer serà un reflex del que hem vist a les urnes i del que fa anys que es palpa en l’ambient. I per molt agraïment i respecte que pugui generar a molta gent, això no arrencarà cap capacitat mobilitzadora comparable al 2017 o 2019. I no ho farà perquè la de credibilitat de molta gent, fins i tot del propi President, s’ha vist tocada arran de les decisions -els fets- dels darrers anys. Promoure aquesta amnistia, que era òbvi que seria molt útil per l’Estat, investir partits i actors del 155, pactar lleis mortals per la llengua amb els de la papereta del No aixecada al Parlament amb totes dues mans…tot això passa i passarà factura i es traduirà en una capacitat de mobilització molt lluny del que podria haver succeït si, de fa anys, el rumb hagués sigut un altre. La negociació s’ha imposat a la confrontació i això té un preu que veurem també ara, com hem vist a les urnes o, parafrasejant la Rojals d’ahir, a la plaça de Vic. I aquest no és ni de bon tros el preu més alt a pagar, com també apuntava encertadament la Rojals ahir.

No hi ha dubte que Puigdemont sempre ha posat els interessos del país per sobre dels seus interessos personals. Si torna al sud per avançar en la independència de Catalunya, haurà de declarar immediatament la independència després del seu nomenament com a president. Tant per un motiu pràctic (per evitar ser detingut) com per un motiu polític (per tornar a motivar la gent). Això requerirà una àmplia majoria parlamentària, que de moment no hi ha. L’única manera d’aconseguir-ho és que ho prometi a les possibles eleccions d’octubre. Aleshores també sabrem si els abstencionistes es poden tornar a entusiasmar per la causa catalana o si s’han girat definitivament l’esquena a la política.

Sens dubte, el nacionalisme espanyol busca presentar la lluita del president com a peripècia personal i cal denunciar això. Ara bé, de segur que els lectors de Vilaweb no hem caigut mai en aquest parany. Però una cosa és això i l’altra és allò que el MHP pot creure com la millor manera, ara mateix, de defensar la causa. No barregem una cosa i l’altra. Evidentment jo no puc saber què pensa el president, però em costa de creure que tornar ara mateix siga la millor manera de defensar la causa. I tinc la impressió que les promeses de retorn i de no presentar-se a les eleccions europees, que possiblement fossin necessàries en aquell moment de la campanya electoral, li suposen una hipoteca que no li permeten ara decidir lliurement els seus moviments

I per enriquir el debat, crec, que si Carles Puigdemont digués clarament que vol tornar a Catalunya amb l’objectiu inequívoc, de l’alliberament nacional de Catalunya. I no pas pel dret a ser democràtic, de ser independentista, on perfectament es pot assolir amb un Estatut d’Autonomia.
.
La cosa fora força més clara per a tothom. Almenys de les persones que dubten a aquest mateix fil. Què és segurament el que li cal a la gent saber, per decidir si trencar-s’hi la cara, si cal! Com va passar a l’u d’octubre! I que no ho va ser pas per cap polític, ho va ser per un sentiment major!
.
I que és del què va tot plegat, sense ambigüitats amnistiosses.
.
El Molt Honorable president, triat pels catalans, i forçat a l’exili, és personal! I tant que és personal!! Per a mi és personal, personalment a mi em toca.
.
Crec que n’és la diferència entre defensar: a la justícia de qui té el poder, o a la democràcia! Que val més per vosaltres?!
.
Doncs, el Senyor Carles Puigdemont crec és l’únic que ha anat guanyant en «justícia» a Espanya, des d’Europa, i una mica a dins d’Espanya, que fa temps que fa frontera amb Europa com ell ha estat capaç de deixat clar, en tot!
.
I Filipines gairebé l’hi va dir adeu-siau a Espanya, quan el seu propi virrei que va anar a Madrid a demanar que no els apugessin els impostos a Filipines, en un any de mala collita. I la cosa no li va anar bé, a ell, ni als filipins. I el tema és que als mateixos Filipins, aleshores, no el volien al virrei imposat.
.
Però era el seu virrei!!! Que defensava els interessos de Filipines!!!
.
I Carles Puigdemont és el president que no ho va tornar a ser, per la força de l’estat, i no de les urnes.
.
El senyor Carles Puigdemont és força més personal pels catalans, que la dona de Pedro Sànchez. Que pel seu honor a si va fer servir o no l’estatus de dona d’ell, qüestionable, és cridar a consultes a l’ambaixador d’Argentina. I Que tot Espanya pateix. Així que pel fet, tampoc és sols una dona, dit en temps personal. I que Espanya va quedar una setmana sense president.
.
Carles Puigdemont serà el president de Catalunya. A banda de la seva, sols, per la voluntat, o no, personalment dels catalans.

Jo no hi veig estratègia en lloc. Hi va haver exili perquè no es va voler continuar la lluita popular que tocava, assumir el pas a una etapa de violència i de defensa del territori. Sabem ara que no hi havia preparació, ni pla, ni organització, ni lideratge per fer-hi front. Encara no hi és.
S’ha desmobilitzat el país. Amb el poble aixecat ja no si compte, potser és que no se’l vol aixecat. S’ha estabilitzat el règim del 78 pactant amb l’enemic, que no ha renunciat a res. Els nostres s’han carregat fins i tot l’immersió lingüística, que tampoc s’aplicava, tot sigui dit.
Bé, cal tornar a començar, i cal canviar de líders.

No crec que haguem de tenir de referència per a res el discurs que es fa a Espanya sobre Puigdemont. Ell ha demostrat abastament que es honest i lluitador i quan s’ha equivocat ho ha dit. Segueix sent el representant escollit per l’independentisme, atès que sempre ha treballat en nom d’aquesta representació. Altra cosa és que molts dels que el van votar ja no es consideren representats per ell, ni per ningú, i han sortit del tauler de joc. A partir d’aquí figura que qui representa més catalans és Illa i el seus suports, Comuns i ER.
Potser el que s’hauria de plantejar el President Puigdemont ( i els abstencionistes que ho han propiciat) és quin sentit té seguir fent accions arriscades o de productivitat dubtosa (la detenció de Puigdemont un èxit per Espanya i un cop de destral a l’independentisme) quan la majoria del catalans ja l’han abandonat.

En resposta a Josep Maria Comas i Vicent Partal

Com a resident a l’estranger, crec que una de les conseqüències de l’actuació del President, és posar en relleu la manera com sovint els estats es passen pel forro la legislació europea.
Fa vint-i-sis anys que visc a l’estat Francès amb estades a Suïssa per raons laborals. Actualment ho tinc tot a França, la família, la casa i la feina. Fins fa uns anys calia el permís de residència per viure-hi. Vaig trigar 2 anys i mig en tenir-lo i el vaig aconseguir amb l’ajut d’una advocada amb la llei europea a la mà.
Fins i tot ara, m’he trobat amb haver de demostrar que la meva filla és filla meva (no estic casat i en el llibre de família aparec com a menció marginal pel fet de no ser francès).
La meva advocada em diu que si ho portava als tribunals guanyaria el cas però el procés és llarg i car.
I així moltes coses per les quals m’hi haig de barallar per seguir conservant els meus drets com a ciutadà “lambda” europeu.
En cap moment no he pensat que els exiliats actuessin per interès propi.
Força i endavant

En Junqueras i la seva directiva d’ERC han fet molt de mal a Catalunya i a l’independentisme amb el seu col·laboracionisme amb el PSOE, i també amb la seva evident deslleialtat amb el llavors President de la Generalitat el M.H.P. Carles Puigdemont al govern, i després amb el M.H.P. Quim Torra, amb Aragonés de vicepresident, deixant-los sols i després també a l’exili. Ara amb quin dret li demanen, li exigeixen i li retreuen res? El President sap perfectament el que es fa i esperem les seves decisions, quan cregui que ho ha de fer, com fins ara. És a dir, amb seny.

Ningú és perfecte però té raó Josep Usó a 23:24. Crec que Puigdemont no us el mereixeu i el deixeu perdre entre tots: erc, cup, abstencionistes puristes i decebuts. Així ho veig des del PV. Vau permete que ERC i Torrent li negaren la investidura el gener de 2018 i li’n deveu una però no us veig disposats. I amb Illa s’ha acabat. M’heu decebut, ho sent. Tots els catalans dels diversos països perdem però no hi tenim vot. Qualsevol decisió de Puigdemont em semblarà bé, perquè ell si que ho fa pel país malgrat que no sempre l’encerte.

Molt d’acord amb l’editorial d’avui i molts dels comentaris que he llegit atentament.
Personalment penso que som prou adults per fer costat al legítim President de la Generalitat, qui estigui cremat és cosa seva. Sempre he pensat que davant dels reptes importants hem d’estar a les verdes i a les madures.
Penso que el MHP Puigdemont estarà a l’alçada del repte que tenim tots entre mans. Confio en la seva decisió sigui la que sigui i que estarà ben assessorat en els temes legals com fins ara.
Tan si dóna el pas com si no, serà una decisió política com fins ara ha fet.
Estaré estar al seu costat a totes, és la darrere carta que ens resta vist el despropòsit de la resta de partits i de molts ‘independentistes’.
MHP Puigdemont al teu costat, no surrender. Màxima confiança amb ell en vos.

PD. No se si juga els escacs però esdevindria un gran jugador, quan ell veu moltes de les jugades per avançat, els altri no s’assabenten de res.