28.07.2019 - 21:50
|
Actualització: 28.07.2019 - 22:00
Aquest dissabte, em varen convidar a moderar un debat entre Gonzalo Boye i Ramon Cotarelo, com a part de la presentació a Palamós del Consell Local per la República, la traducció a l’interior de la institució que ha assumit a l’exili la legitimitat del Primer d’Octubre. L’acte, pioner d’aquesta mena, va omplir el teatre la Gorga. Hi va fer un parlament brillant el batlle Lluís Puig, d’Esquerra Republicana. Posteriorment, els promotors del Consell Local en varen explicar el funcionament i David Fernàndez, de l’ANC, i els integrants de @femconsell van desfer equívocs i van aclarir conceptes. A mitja conversa entre Cotarelo i Boye, s’hi va incorporar el vice-president del Consell, Toni Comín, amb una videoconferència. Els assistents feien llum amb els telèfons mòbils per a expressar-li la solidaritat amb ell, amb tots els exiliats i amb tots els presos polítics.
Segons que em varen explicar, aquella era la primera presentació pública d’un Consell Local per la República, encara que ja fa un temps que n’hi ha diversos en marxa, com en una prova pilot –a Cornellà de Terri, a Berga, a Cardedeu, a Pineda de Mar, a Olot, a Banyoles i al barri de Sants a Barcelona. Ja fa temps que dic –en aquest editorial, per exemple– que estic convençut que el Consell per la República i la dinàmica d’autoorganització del poder que representa és l’eina més potent que tenim ara per a un enfrontament a gran escala amb l’estat espanyol i per a fer real la república proclamada el 2017. Però és evident que o la gent no ho ha entès o no hi està d’acord o hi ha errors del Consell mateix o del govern a l’exili que n’han dificultat la implantació. Potser aquesta via que s’obre ara dels Consells Locals podria corregir l’escàs creixement que l’ha tenallat fins ara. La complicitat de l’ANC és, sens dubte, un element que pot ser molt valuós en aquest sentit.
Però més enllà del projecte del Consell, a l’acte de Palamós em va cridar l’atenció l’actitud del públic. Perquè era la mateixa actitud que observe des de fa setmanes a tot arreu on vaig. Em sembla que molta gent dóna per tancada una etapa, ara que ja es veu que el judici no ha estat útil per al procés d’independència i la sentència serà dura. I ara que les eleccions ja han passat i el resultat no ha estat determinant ni definitiu per a ningú en això que en diuen la lluita per l’hegemonia.
I la pregunta que més gent m’ha fet aquestes darreres setmanes és què hem de fer. Un què hem de fer que té un punt d’angoixa per la sensació de final d’etapa però que és apressant. Efectivament, tinc la sensació que el pacte de Junts per Catalunya amb el PSC a la Diputació de Barcelona i l’abstenció d’ERC a Madrid a favor de Pedro Sánchez han remogut molt les aigües i han destapat una incomoditat que s’ha fet visible per primera vegada dins les files dels dos partits independentistes. Una incomoditat que es tradueix en aquest què hem de fer?
Per això, hi ha qui ha presentat el debat arran de la conveniència o no de continuar fent una manifestació de l’Onze de Setembre com les dels anys anteriors. Jo no tinc cap dubte que la gent hi serà, però estic d’acord que no pot ser-hi amb el mateix to ni la mateixa disposició. Hi ha qui proposa accions que podrien ser contradictòries amb el model clàssic, com els qui volen encerclar el parlament. Hi ha qui opina que es poden combinar les accions clàssiques amb ocupacions d’espais abans o després de la manifestació –i he sentit propostes de tota mena, des d’anar a l’aeroport, com han fet a Hong Kong, fins a fer un salt multitudinari al Camp Nou enmig d’un Barça-Madrid, que certament tindria una repercussió planetària. En una altra línia, hi ha qui proposa de convertir la manifestació de la Diada en un acte multitudinari de consum estratègic i fer que desenes de milers de persones aprofiten les parades situades en el recorregut per a abandonar l’Íbex 35. I, fins i tot, que allà mateix es puguen inscriure al Consell per la República. I hi ha, en fi, els qui diuen que només cal fer el de sempre però amb la cara tapada –centenars de milers de persones amb la cara tapada causarien un gran impacte, certament– o portant un símbol nou que servesca per a demostrar la protesta davant les cúpules dels partits.
Tot això que explique avui no són sinó coses que diversa gent promou i que m’han arribat aquests darrers dies. Jo no sé si cap d’aquestes idees reeixirà, però sé que són el símptoma que, efectivament, alguna cosa es mou. La desconfiança davant la manca d’unitat i els retrets constants, arran de la manca d’un full de ruta clar o de qualsevol pacte que servís per a remarcar el projecte independentista, podrien haver portat a la desafecció, però jo constate que porta a un rearmament ciutadà. A un nervi renovat per a trobar el camí, per a encertar-la novament, per a respondre amb determinació a la burla constant de l’estat espanyol, a la repressió que no s’atura i també, també, a unes elits independentistes que no saben com arriben a cansar els seus votants.
Els límits de la resposta em sembla que són fàcils de dibuixar. Ningú no accepta la violència, però la desobediència civil ha de ser una de les claus. No hi ha solucions individuals acceptables per als represaliats i la unitat dels qui volen tirar endavant és essencial. I el matís no és despreocupat. He dit la unitat dels qui volen tirar endavant. Exactament això. Ara hi ha qui viu amb tensió per si aquest partit o aquell canvia d’idea i se situa en el neoautonomisme o el federalisme espanyol. I davant aquesta preocupació, la meua resposta és que tant hi fa perquè no són les sigles, que importen, sinó la gent. No passarà, però si demà Carles Puigdemont i Oriol Junqueras signaren una carta conjunta dient al país què cal fer, tota la situació política canviaria de cop, és evident; és així de fàcil. I ja sé que això no passarà, però alguna altra cosa anàloga sí que podria passar. El Consell per la República és, avui, l’òrgan més unitari de l’independentisme i el seu creixement podria introduir dinàmiques guanyadores amb molta facilitat. Si demà hi hagués una taula amb cent personalitats –i tots en podem fer la llista en dos minuts– que oferís un camí a seguir i fes una crida a crear una alternativa a la dinàmica destructiva dels partits actuals, tota la situació política canviaria de cop, és evident. Si…
La meua sensació ara mateix és que som en una fase diferent, allà on érem la nit abans del referèndum d’Arenys de Munt. En aquell cas, un poble petit i sol va decidir d’enfrontar-se a l’estat, tot inaugurant un mètode: demostrar que som la majoria. Un mètode que va anar creixent amb els successius referèndums populars, amb el 9-N i amb la victòria excepcional i històrica del Primer d’Octubre. L’ambient i les sensacions que em trobe allà on vaig són semblants a les d’aquell moment. Igual que aleshores, la gent desconfia dels partits polítics però confia en persones concretes, dels partits i independents. Igual que aleshores, la gent intueix que cal fer-ne una de ben grossa, que amb les eines habituals del dia a dia no es pot continuar contrarestant l’atac de l’adversari. Igual que aleshores, la gent sap que cal parlar, organitzar-se i superar els desacords, sense pensar en les sigles a curt termini, sense pensar que les marques polítiques són les ames de la voluntat i els vots de la gent. I igual que aleshores calen solucions imaginatives, que un cop vistes i posades en pràctica semblen elementals però que no poden eixir del no-res.
En aquests gairebé dos anys passats des de la proclamació de la independència i el cop d’estat del 155, el país s’ha endurit d’una manera extraordinària i ha pres consciència que l’adversari que té davant no té límits a l’hora de perseguir i combatre les idees i la voluntat política de la majoria dels catalans. I ha pres consciència que això mateix fa més necessària avui la independència que no pas ho era el 2017. Cal trobar com arribar-hi, doncs. Ara cal un Arenys de Munt ja no del dret de decidir sinó de l’exercici del poder. I em sembla que totes les idees que es van acumulant, que aquest aparent nerviosisme per trobar per on anem, en el fons, no és sinó la plasmació del debat necessari per a encara una nova etapa. Amb les ganes de guanyar, que es mantenen intactes en la gent. Amb la determinació per aconseguir-ho, que continuen igual que en el millor moment. Però amb la consciència que aquesta vegada cada pas ha de ser irreversible i el camí ha de ser el definitiu. Si cal, canviant els dirigents. Si cal, canviant els partits. Si cal, canviant les organitzacions. Si cal, canviant els mètodes. Si cal, canviant els referents intel·lectuals. Si cal, canviant els diaris que llegim. Si cal, canviant les consignes. Si cal, canviant els fulls de ruta. Si cal, canviant el vot. Si cal, canviant el govern. Si cal, canviant-ho tot.
PS. Em permetreu que avui recomane molt especialment l’article de Joan Ramon Resina (‘Aquest no és un article d’opinió‘), que il·lumina d’una manera molt especial el que ha passat en aquest diari arran de l’encreuament d’articles entre Jordi Sànchez i Andreu Barnils. El text enquadra intel·lectualment el debat amb l’elegància i la profunditat a què ens té habituats el professor.
