03.02.2022 - 21:50
|
Actualització: 04.02.2022 - 10:29
[Aquest editorial, l’he acabat d’escriure abans de saber-se les darreres novetats, és a dir, que el diputat Pau Juvillà, efectivament, ha perdut la condició de diputat. Aquesta informació en reafirma, doncs, el contingut i confirma les pitjors hipòtesis. Allò que la presidenta Borràs va dir que amb ella no passaria, ha passat: Pau Juvillà ha estat desposseït del seu escó per un òrgan administratiu de l’estat espanyol i el parlament no ho ha sabut impedir, sinó que, finalment, ho ha acatat.]
Tot això que passa al parlament, sobretot allò que va passar ahir, només té dos finals possibles. Perquè hi haurà un moment que el Parlament de Catalunya, la mesa i la presidenta, hauran d’assumir o bé una desobediència que puga implicar responsabilitats penals per la repressió espanyola, les que siguen, o bé que ells també accepten i acaten la violació del principi més elemental del parlamentarisme, que és que algú que no és l’elector decidesca qui exerceix la seua representació i vote en nom seu.
I tot això que vivim porta a aquest punt. Després d’aquesta llarguíssima setmana i de tot això que hem vist, a mi em sorprendrà molt que la decisió final siga d’assumir la desobediència. La d’assumir-la amb totes les conseqüències i fins al final. Aquests dies ens hem trobat tots abocats a una espectacular, i confusa, batalla de legitimitats sobre si la Junta Electoral espanyola té el dret de remoure un escó o no. Però la comissió de l’Estatut dels Diputats va introduir despús-ahir, i el ple va votar ahir, dues consideracions terribles en termes polítics, que no presagien res de bo.
La primera és aquesta de preservar els funcionaris. Perquè molt ens hauríem d’equivocar si la cosa no acaba, gràcies a això, de la següent manera: els polítics, i la presidenta Borràs, no retiraran formalment l’escó al diputat Juvillà, però els funcionaris sí; i els polítics, la presidenta Borràs també, acataran els funcionaris i ja està. Simplement, algú li apagarà el botó de votar, li cancel·larà l’acreditació, no li pagarà el sou, li tallarà el correu electrònic, l’expulsarà de la web i s’ha acabat.
I la segona consideració terrible d’allò que es votà ahir és aquesta insistència que no hi ha (encara) sentència ferma; que prefigura bàsicament que quan n’hi haja aleshores s’acatarà. Com si el fet que el Parlament de Catalunya acate el Suprem espanyol fos substancialment diferent –torne a remarcar el “substancialment”– d’acatar la Junta Electoral.
Quan el president Torra, en la legislatura anterior, va passar per on passa avui el diputat Juvillà, en unes declaracions a VilaWeb va ser molt clar sobre què havia après a palau. I va remarcar que l’autonomia era un dels entrebancs principals per a fer la independència.
Aquelles declaracions van alçar una enorme polseguera, però tenen més valor cada dia que passa i cada dia esdevenen més clarividents, perquè ja no és cosa de què proposa aquest partit o aquell, ni de fins a quin punt l’actuació d’ara de Junts per Catalunya és igual que la que va tenir ERC –en aquest cas, per exemple–, després d’haver dit manta vegada que ells eren diferents, o d’haver especulat si aquesta presidenta faria allò que no havia fet aquell president. Simplement, la cosa no dóna per a més. No hi ha ningú capaç de pouar aigua en un pou tan eixut com aquest.
I tot plegat acabarà un dia o altre –i no crec que tarde massa temps– amb aquest projecte de l’autonomisme republicà estavellat contra la paret, literalment inservible. Perquè és incapaç de fer res. I, en conseqüència –car el conflicte de cap manera no s’ha acabat ni s’ha resolt, ans continua–, obrint una nova etapa dins l’independentisme català. Fent foc nou.
