Així no es va enlloc

Que algun dia s’acabarà,?
Si fan tot el que fan i ens ho mirem fastiguejats però quiets
Si passa el que passa a Madrid, espectacle amb apuntadors, i Rufián diu que no s’acaba el món.
I sobretot si una persona tan respectada con Vicent Partal abans d’ahir es creia alguna cosa encara.
Mentre siguem respectant això que tenim com a Parlament, mentre seguim confiant ni que sigui una miqueta amb qualsevol dels polítics que formen el govern, mentre el més teatral i insignificant gest digui valorat com una proesa, això no acabarà mai
Es mereixen el Tortosa més gran que mai haguem fet.
Jo ja no els foto ni cas. No cal

Només hi ha una cosa a fer: començar a preparar la convocatòria d’un referèndum per la tardor. Si com cap esperar i sembla probable, la justícia europea diu que l’1O no vam fer res i legal i les mesures preses per Espanya sí ho van ser, tenir-ho tot a punt i amb els votants informats del que passarà.
No començar llavors a dir que donem dos anys perquè els espanyols s’ho pensin i poder-lo pactar, discutir contraofertes d’estatuts ni metxes.
Tot a punt i a votar. Si potser l’1O d’aquest any. I que tornin a enviar els piolins si volen…
Però s’ha de començar a parlar-ne ja, perquè la gent necessària per organitzar-lo hi és, però amb els seus vots no n’hi ha prou. I cal temps per conscienciar tot un país. No només els (pocs…) què van a totes, els que ara diuen que votar per què i que cal que , arribat el moment, estiguin espectants.
I no em vingueu que això s’ha de portar en secret… La organització potser si, però perquè votin 4 milions cal difusió i temps

Aviam si ho entenem tots d’una puta vegada (i ja em disculpareu l’exabrupte), que fins que no derroquem tots els instruments de poder de l’estat a Catalunya (i quan dic tots, vull dir TOTS), i Constituïm (sí sí, en majúscules: CONSTITUÏM) nous instruments de poder que emanin de la sobirania popular autènticament empoderada, no hi ha res a pelar.

I no, no serveix tampoc el lideratge de la presidenta de l’ANC, la senyora Paluzie, que deia que calia que l’independentisme ocupés tots els instruments de poder. ¡Com anava d’errada!

Però tant se val que alguns portem mesos (i anys!) adverint-ho. Que si no s’esdevé l’empoderament popular, no hi haurà una massa crítica de gent que en faci cabal.

Tot passa per l’empoderament popular. Però això passa per un necessari exercici intel·lectual col·lectiu que bo esdevindrà sense lideratges autènticament compromesos i molta, moltíssima solidaritat amb aquests lideratges compromesos. I de moment, enlloc de solidaritat envers aquests lideratges compromesos, el que ens trobem és lleialtat envers a antics esquemes de poder.

Tenim mala peça al teler…

Sr. Partal, vostè ha parlat diverses vegades del sottogoverno, del qual suposo que aquests funcionaris formen part. El que trobo més denigrant de tot plegat és l’intent per part de la mesa de mantenir el discurs de cara a la galeria i fent servir l’excusa comprensible, humana, entendridora, que acaten per preservar els funcionaris. En realitat els membres de la mesa es preserven ells mateixos de l’escena de veure’s despullats de tot poder per part d’aquests funcionaris. Arribat el moment, si haguessin desobeït de veritat, probablement els avui “protegits” funcionaris acabarien executant un bloqueig del parlament i totes les seves funcions, un 155 dur i tothom podria veure el pa que s’hi dona mentre a uns quants se’ls acaben les prebendes.
Vaja, que ha anat tot ben greixat per continuar, com bé dieu i diuen altres lectors, pouant de la menjadora i no fent res. Això, com aporten altres lectors suscita ànims de tancar la barraqueta de la Generalitat -ja no a C’s, sinó als propis independentistes ultratjats-.

Josep Vicent, tant de bo acatessin el que diuen els funcionaris, el que acaten és als jutges espanyols per interposició de funcionaris obedients. Com diu el Sr. Partal, es mostra una democràcia de façana. Això és molt perillós perquè acaba enfortint les posicions d’ultradreta que si bé no es perceben precisament simpàtiques, no no figura en la seva naturalesa mostrar-se impotents. I el context econòmic actual també hi contribueix…

PER IMPERATIU LEGAL
No fa ni un any, el 22 de juny, la presidenta Laura Borràs va destituir l’anterior secretari general del parlament Xavier Muro perquè era palès que protegia els interessos del regne d’Espanya, doncs no havia volgut tramitar les lleis independentistes de 2017, i era protagonista d’altres episodis d’aquest color.
La nova secretària general del parlament Esther Andreu, canviaria les formas, però segueix sent sottogoverno inelegible per la ciutadania.
En aquest parlament, ja veiem com resulta decisiva la decisió de una lletrada funcionària que contradiu la mesa i la presidenta, i retira l’escó de Juvillà.
Ni que en l’escrit digui que ho fa per “imperatiu legal”, el fet és el fet.
Efectívament, així no es va enlloc.

Precisament aquest fet que ara denuncia Sr. Vicent, és lo que denunciava i no estava conforma en el seu anàlisi sobre la trenquedisa que preveia entre JxC i ER el periodista Ot. Bou, el seu anàlisi ha demostrat ser coherent i encertar-la.
Per la resta Vicent que vol que alçades d’ara li digui per més que ja he dit, com volíem fer la independència amb aquest personatges/polítics/partits; quants desprosits i traïcions.
Aquest dissabte només es pot anar a la Plaça Sant Jaume per demanar la dimissió d’aquesta putuleya.

No estic segur que sigui un problema d’autonomisme republicà. Més aviat em fa l’efecte que és un problema d’incompetència i de prepotència.

És un problema d’incompetència perquè no són capaços de dissenyar i dur a la pràctica una tàctica d’enfrontament guanyadora.

És un problema de prepotència perquè es pensen que si ells no en son de capaços, ningú més ho pot ser.

Estan massa acostumats a votar i no fer res més. A que els funcionaris facin que passi allò que han votat. I així és com acaben governant els funcionaris, que si a més n’hi ha algun de corrupte, com que té el cul llogat, per por a que els poders fàctics de l’estat li treguin les vergonyes a la llum, no seu quan vol.

Un perill primer es detecta; després, es descodifica i, finalment es desactiva.

El perill imposat a la societat catalana és el colonialisme amb un format on funciona la doble percepció. Actualment, d’un escenari oficial A que el “demos” vota, però no mana; simultani a un escenari publicoprivat alternatiu que el “demos” no vota, però executa.

L’escenari oficial A, el de les elits politicoprofessionals, que no volen aprendre de Torra i Juvillà com tampoc ho havien fet amb Puigdemont i Turull. Formen part del perill que, a manca d’informació, hem comprovat a bastament el “demos”.

*Han explicat que votem a l’escenari A, tanmateix qui pren les decisions rellevants, alguns són els mateixos; tanmateix, ho fan des de l’escenari B? Ho han denunciat?
*Han detallat les eines psicològiques com la “dissonància cognitiva” amb què les elits politicomediàtiques i altres professions sotmeten al “demos”? Ho han denunciat?
*Han contat les maneres com la “mentalitat retributiva” retribueix a les elits politicomediàtiques que faciliten la dissonància cognitiva des de l’escenari A? Ho han denunciat.

Per tant; és evident que aquestes persones de l’escenari A no serveixen perquè formen part de les elits politicoprofessionals que com el període (1931-1934), (1978-1982) i actualment (2017- ) volen impedir l’alliberament del “demos” català.

PS. Si algú té interès a conèixer com segons la meva opinió es pot capgirar la situació:
https://www.vilaweb.cat/noticies/una-coalicio-frankinstein-per-aprovar-el-retoc-de-la-reforma-laboral/

Per altra part, indica que un cop autodeterminats estem transitant per la fase de descolonització, tan llarga com les elits camuflades a l’escenari B integrades per la partitocràcia, els col•legis professionals -premsa, advocacia, economistes, enginyers, arquitectes, metges, etc.- departaments universitaris, sindicats, grups mediàtics, etc. (completament aliè a les tensions). Es resisteixi a acceptar la necessària confluència dels dos escenaris (A oficial i B alternatiu). Que és el que triga el Quixot a retornar al seu lloc d’origen. En aquest cas a recuperar TOT el “demos” català una percepció lliure per habitar la nació plena. Perquè tal com recordava un comentari els segadors de la terra hi són, sempre a punt.

Com que el MHP Laura Borràs va enviar una carta d’emergència al Parlament flamenc i a la Cambra de Representants holandesa, em va semblar oportú escriure un article al meu blog sobre això (https://blocs.mesvilaweb.cat/gerber-vdg/internationale-noodbrief-voorzitster-catalaanse-parlement/). L’article acaba amb la frase: “Mentre el Parlament es negui a executar al seu mandat polític (el 52% va votar a favor de la independència de Catalunya), ajudarà poc i només per poc temps.

Ningú podia preveure que l’esco de Pau Jubillà seria retirada per un funcionari aquella mateixa tarda.

A veure si ara comença a moure la cosa. Ja toca.

Estem tots ben indignats i escarxofats en els nostres respectius sofàs.
I no vull dir que no fem res. Molts de nosaltres hem treballat, traduït, difós notícies a l’estranger, col.laborat en petites o grans organitzacions “independentistes”, escrit articles, llibres, organitzat manifestacions, enganxat cartells, participat en conferències (com a públic o com a oradors) etc, etc, etc
Però estem sols, ens sentim sols
Com és possible? Què ens passa?
Estem atomitzats en petits grups, sense lideratges que inspirin confiança (gat escaldat ….)
Però si no superem aquest desconcert no podrem. Serem un poble ressentit, amargat i amargant. Poc a poc, ja ho estem essent.
Hem de tornar a recuperar la confiança. Però no tinc cap idea. Ho sento.
No tinc cap idea…i em desespero pel meu poble en diàspora …

The end of gthe game.
S’ha acabat això.
Éssent això la il·lusió iniciada fa una dècada i materialitzada el 2017. Amb cartes bones a la mà, i també és cert un enemic poderós enfront nostre, no es va saber/poder/voler acabar la partida.
Si és lluita es pot perdre, si no és lluita, s’ha perdut. Aquí estem.
Game over.

(Si almenys ens haguessin tractat de ciutadans adults i dir-nos el que podíem esperar, mentre acabàvem de reunir forces, però no, espanyolitzats, ens van tractar de súbdits, quan es volia fer una república, que per definició no té súbdits sinó ciutadans.
Ara sí, com tantes vegades ha explicat en Miquel Gilibert, això s’ha acabat durant uns anys, una dècada, una generació. Caldran nous líders. I mentrestant, salvem el que puguem, començant per la llengua. I continuant per la decència, per exemple dimitint quan no s’ha fet el que s’ha promès.
Amb molt de respecte per la Presidenta Borràs, crec que l’honoraria dimitir. I mantenir la dignitat.)

Ja no sent vergonya aliena per aquest nou gran ridícul que han tornat a fer. No em representen en absolut. Es deixen ridiculitzar, perquè volen, i els fanàtics de la cort com més va més se’n burlen. Ja m’és igual tot plegat. Han deixat de ser dignes de la meua confiança i del meu respecte. A hores d’ara és difícil sinó impossible que algú se’ls cregue, i tant me fa que se’ls mengen vius les hienes i els voltors castellans. Ha quedat clar que amb ells no hi podem comptar. Els fa por perdre la pagueta que molts voldrien.

Estimat Vicent, vivim en una autèntica ficció, som Espanya, ens agrade o no. Aquí untem els sindicats del suposat enemic CCOO i UGT i de la CEOE i el massmedia TheNota i CIA. L’autonomisme no s’acabarà mai perquè la merda queda allà atrapada i nosaltres tenim una hipoteca, un patrimoni o uns fills i massa poc temps per perdre l en coses q a la gran majoria no els hi fa ni fred ni calor.
Com a la URSS just abans de caure, tot és mentida, de cartró pedra i del q es tracta és de treure t la part i patada i avant.

Cal mirar la Lluna i no el dit.
L’Estat està forçant situacions per enfrontar-nos i, malauradament, a voltes ho aconsegueix. Estem en un cas més d’abús de poder, un abús antidemocràtic, conseqüència del 155 i la deriva de Lawfare encetada des de l’aprovació de l’Estatut.
Si mirem la Lluna veurem clar que som lluny, però cada dia més prop, malgrat el desànim, les incoherències, el partidisme, … perquè una gran part del País ha pres consciència -i en pren ara mateix- de la poca utilitat de l’autonomisme. I això és un valor que cotitza amunt en el mercat de futurs de la democràcia, que és on volem estar; l’únic aspecte a salvar del cas de Juvilla és la poca o molta erosió al prestigi democràtic d’ Espanya a nivell internacional, que tard o d’hora, serà clau pel futur del nostre poble.
Cal seguir picant pedra amb el CxR, les entitats, la gestoria de la Generalitat, amb les associacions, … fins que l’Estat cometa un error gros que ens faça tornar a tenir una situació similar a l’1-O. Si ha passat un cop, tornarà a passar.

El vot per la independència és un vot captiu. Els tres partits amb representació que no són descaradament unionistes (em nego a anomenar-los independentistes) saben que votarem, perquè sinó “venen el altres”, i per això només es barallen entre ells, per aconseguir la major part d’aquest vot captiu. Hi ha d’altres opcions, Primàries, FN, Pirates, però no han tingut prou tracció. Cal una opció de vot clarament transversal, amb un sol punt programàtic: “si traiem majoria absoluta, declarararem la independència al primer ple del Parlament, i sinó ens n’anirem a casa o votarem que no a tot” (no fos cas que per incomparecència regalessim el Parlament a una coalició franquenstein unionista). Quelcom amb un nom clar, com “Ja n’hi ha prou!” o “Aquí no mana Espanya”, que el nom sovint fa la cosa. Probablement no traurien més d’un o dos escons, però això seria suficient per aturar de facto el Parlament, donades les magres majories que té el bloc no descaradament unionista. I així en una o dues repeticions consecutives d’eleccions aconseguiria acaparar prou vot descontent com per poder aplicar l’únic punt del programa. I no cal que els personatges que hi hagi en la seva llista siguin polítics profesionals. Una opció de vot on tots fossin peons d’escacs, la més humil de les fitxes. Una fitxa a qui tant li fa que l’inhabilitin, perquè mai no ha volgut fer de la política la seva professió. Només assolir la llibertat.

Foc nou cada dia fins la nostra Independència !

Tots ho sabem i ho hem de recordar que la lluita és i serà molt dura. No ens podem rendir de cap manera. Hem de perssistir clarividents i no titubejar.

TEORIA DEL FORMATGE DE LA INDEPENDÈNCIA:

Hem Declarat la Independència, enxarxem-nos per controlar el territori. Censem-nos! Siguem rebels catalans!

TEORIA DEL FORMATGE DE LA INDEPENDÈNCIA

De moment, la Independència és com un formatge partit en dos.

La primera mitja part és tot el bo, que no és poc, que ja tenim des del 1r i el 27è d’octubre del 2017, el Mandat d’Edificar la República Catalana Independent, i el fet d’haver-la ja declarat, és el mig formatge que ens fa catalans lliures dins i fora del trist i permanent esclavatge. És un formatge que ens el podem menjar cada dia i cada moment, aquell esperit de quan et lleves i veus el nou dia que tens per davant i exclames “sóc català lliure! Res del que pugui passar em farà trontollar en la meva determinació de ser-ho i viure-ho” “Som un Poble que de sempre i més concretament ara, malgrat tot, caminem cap a la Independència”.

La segona mitja part és tot allò concret que hem de fer i hem de construir per tal de fer efectiva la nostra plena independència; per a tots nosaltres també és el sentiment de frustració i fracàs de no haver pogut concloure-ho encara, per als que pateixen la represàlia directa és molt més dur i feridor, sols els pot quedar la profunda convicció de ser defensors directes de la terra i la llibertat, com Xirinacs, com Mandela, com Luter King, com John Adams, com Woodrow Wilson, … “Benaurats aquells que són perseguits per causa de la Justícia” digué Jesús de Natzaret dalt la Muntanya en el mític discurs de les Benaurances. O com deia el recentment finat Pere Casaldàliga des de la selva del Mato Grosso “és l’hora dels Pobles”.

També, cada dia i cada moment, ens hem de menjar aquesta amarga segona part, junt amb Hong Kong, junt amb el Tibet i el Kurdistan junt amb la Selva Amazònica i els Pols sud i nord, …

Aquesta lluita ens esperona i ens ha d’esperonar a ser més lliures i més catalans cada dia, allunyar-nos més i més dels enemics de la nostra Terra, dels enemics de la nostra Llengua i dels enemics de la nostra Independència.

Per això, per completar tot això, per anar reblant el Mandat que nosaltres ens vam atorgar a nosaltres mateixos, cal que ens censem tots com a ciutadans de la nova República Catalana Independent, de fet censar-nos al Cens del CxR i d’esperit reafirmar així el nostre vot, aquell del 1r d’octubre. no deleguem als polítics la tasca d’independitzar-nos, aquests no, amb ells esdevé impossible, caldrà que votem gent més ferma i veritablement compromesa amb la Independència del nostre Poble, aquests, ai las! han fallat. Tampoc perquè hagin fallat no ens hem de fer enrere!

No aportaré una visió positiva ni un bri d’esperança a la situació actual, perquè tot està per fer. Un altre cop. Com deia fa un parell d’anys el gran Sánchez Piñol, som al 1719.

Un parell de consideracions

* Ara poseu-vos vosaltres en el lloc d’un dels funcionaris del parlament. Imagineu que sou molt independentistes i disposats a tot. I que desobeïu les ordres de la JEC o del darrer uixer del ministeri de cultura, és igual. Sabeu que us caurà segur un paquet a sobre. Però és que també sabeu que el vostre govern no us protegirà i que haureu d’entomar sols, amb la indiferència de la majoria d’estaments i amb la incapacitat del poble- de moment- de rebel·lar-se per vosaltres, les conseqüències. Us caurà una inhabilitació. Probablement una multa, o presó. Com els detinguts pel Tsunami, com la causa del 13, com el tribunal de comptes. Desobeiríeu ?

Espanya pot ser molt antidemocràtica, però hi tenen la mà trencada a saber forçar les coses. Per això se’n sortiran amb el 25% de castellà. I si volen el 90%. Perquè el que fan no és amenaçar el conseller d’ensenyament i el govern, sinó els directors dels instituts. Saben que el govern no farà- a efectes pràctics- res per ells i per tant saben que estan sols davant qualsevol represàlia. Per això se’n surten.

* Des del 2017 tot ha estat anar fent proves a veure fins on resistíem i pitjar a fons l’accelerador un cop varen veure que no passava res i que podien abusar de nosaltres com els donava la gana. Recordeu que el 2017 hi havia dificultats per enviar funcionaris a aplicar el 155 a Barcelona. S’esperaven una resistència organitzada, desobediència, etc. Però no va ser així. Hi va haver plena col·laboració per part de la Generalitat. Començant per Elsa Artadi i Pere Aragonès. Us imagineu què hauria passat si el govern no hagués fugit cames ajudeu-me, els consellers haguessin realment acudit als seus despatxos i els secretaris generals s’haguessin negat a obeir els caps imposats ? Potser no ens n’hauríem ensortit, però s’ho pensarien dues vegades. I segur, segur, que a la UE haurien vist que hi havia una regió amb seriosos problemes de governabilitat i que calia fer alguna cosa.

El respecte costa molt de guanyar i molt poc de perdre. Obviem dir què va passar després amb el Parlament, les inhabiilitacions, etc. La qüestió està en que ara som el més baix del forat. Saben que no importa què demanin més enllà de tres o quatre proclames enceses s’acatarà i ja està. Això sí, retòrica buida i entrevistes al FAQs les que vulgueu.

* No hi ha res que s’improvisi. El 2017 va ser el fruit d’un moment. De l’entusiasme i la frustració de la societat civil. De la confiança en les institucions del país, que crèiem fortes i preparades. De la convicció absolutament democràtica de tots. Fruit d’anys de preparació i de la creació d’una situació d’empoderament col·lectiu. Això costa molt de construir, perquè primer de tot ens hem de creure capaços de fer-ho, hem de confiar en els nostres líders i ens les nostres institucions i hem d’estar disposats a tot. Ara per ara, molt em temo, res de tot això existeix. S’ha de tornar a construir. Crec que s’aconseguirà, però trigarem molt de temps. I és dolorós, si. Molt dolorós perquè els que tenim més de 50 anys no se jo si ho veurem. Però ens hem de posar a treballar.

Mireu, jo com molta gent vaig participar al llarg dels anys 2012-2017 en totes les accions proñ-independència que es varen fer. Recordo, quan es recollien signatures a favor de la independència, o quan fèiem la macroenquesta d’Òmnium, veure persones grans, algunes acompanyades dels cuidadors, persones que havien viscut la guerra de petites, que havien passat per la llarga nit de la dictadura, venir a les parades amb una llum especial als ulls per poder votar que sí, que volien ser lliures. No havien aconseguit doblegar-les. Varen ser situacions que em varen deixar profundament emocionat. Aprenem d’ells, resistim i construïm. És dur, però la darrera barrera de la dignitat som nosaltres. Impedim que ens llevin el català. Impedim que ens tornin com ells. I avancem. Individualment, però avancem. Com el cavaller Floïd, o com els pares de Santa Coloma que varen demanar el català a les escoles, com en Justo Molinero, com la Intersindical

* La política catalana és com l’espanyola. No hi ha el més mínim dubte. Però amb un afegitó: l’absolut cainisme dels partits i dels polítics. No és nou: a la segona república ja teníem uns C’s (lerrouxistes), un PDECat (Lliga), ERC, comunistes de pa sucat amb oli (PSUC- molt perillosos aleshores), i els antisistema per antonomàsia (CNT i anarquistes). I es varen dedicar a matar-se entre ells- literalment- alegrement en comptes de mirar pel país (cosa que va aprofitar- o ves quina sorpresa- el govern central el 1937 per a liquidar l’exèrcit de Catalunya i l’autonomia. No n’hem après, no. El mateix però sense fusells.

A Espanya els importa un borrall fer-ho bonic, o que el partiit del costat tingui una petita diferència amb tu. Quan es tracta de coses importants van de cara a barraca. I, lamentablement, aquí això de ser efectiu no li importa gaire a ningú. L’única manera que podem aconseguir que es regenerin és empenyent-los, com al 2012-2017. I això només s’assoleix amb pressió popular. Mentre creguin que tenen els vots assegurats no hi haurà res a fer. Per tant- i mal que em pesi- crec que han de perdre les eleccions i hem de tenir Salvador Illa o qui vulguin a Madrid com a president de la Generalitat. Em repugna, però és que no veig cap oportunitat de regeneració amb aquesta gent. Igual que el tripartit de Montilla va ser l’embrió de la dècada posterior, potser un tripartit de l’Illa, mostrant les vergonyes i la ineficiència à la Ximo Puig, condueixi a una nova generació de polítics i de líders socials que empenyi amunt el país. Recordeu que Junqueras, la CUP, Puigdemont, etc, varen sorgir tots post Pax Pujoliana després de la travessa del desert dels tripartits. Bé és cert que partim de molt més avall i que- a diferència del 2011- ara Espanya ja no es molesta ni en fer veure que respecta les nostres institucions, però cal començar

* Accountability i moments màgics. Mireu, un dels principals problemes que hem tingut ha estat la confiança cega en els nostres líders. Tots- jo el primer- ens vàrem creure que hi havia alguna cosa preparada. Quan preguntaves (i creieu-me que jo ho feia dins ERC) tothom et deia que sí, que tot estava embastat però que “no convenia dir-ho”. Doncs no, amics. La cosa no va així. Expliqueu què voleu fer i, sobretot, feu-ho. I menjeu-vos els vostres personalismes.

Post-consulta del 9N recordo l’estupor que vaig sentir quan després del discurs del MHP Mas a l’auditori del fòrum, l’Oriol Junqueras es va dedicar a arrossegar els peus i es negà a llistes conjuntes per mirar de tirar endavant el procés. Un parell de mesos més tard va pronunciar un discurs de resposta absolutament anodí i va anar fent el ronso fins que a l’estiu es va concretar Junts. Molt a pesar d’ERC i sempre mirant amb absoluta desconfiança els “malvats convergents”. No tinc precisament en bon concepte Mas, però l’actitud absolutament miop de no entendre què és un moment històric i com cal aprofitar les oportunitats per tirar endavant ens va costar probablement perdre una oportunitat històrica i va ser la llavor de les desgràcies posteriors. Seguint la metàfora que sempre faig del boxador, quan un es desestabilitza, cal continuar picant. No ho vàrem fer amb Espanya i així ens va.

Resumint: hem de superar el marc mental petit i limitat que ens volen imposar des de l’Estat i amb la col·laboració dels nostres polítics. Mirar més enllà de la retòrica. No creure d’ells ni una sola paraula fins que no demostrin suficient talla, obrir-nos a nous lideratges i sobretot resistir i construir individualment i des de tota quanta institució depengui de nosaltres.

Va, ànims que queda molta feina per fer.

Aquests 3 partits, jo ja els he votat a tots. A les properes eleccions no hi tornaré, això ho tinc clar. A les passades vaig criticar un amic perquè votava a Primàries Catalunya i d’aquesta manera es dividia el vot, però ara li he de donar tota la raó, i ara jo també els votaré (compte amb no anar a votar!).
Per altra banda, ja fa temps que he canviat de banc, elèctrica, comunicacions, gas… per no donar negoci als de l’Ibex, faig servir el català amb la gent d’aquí encara que parlin en castellà, recolzo el consell per la república… Aguantem! Qui vol guanyar ha de resistir!

Els funcionaris són una figura española. I el seu empoderament sempre va contra el ciutadà. Que tinguem una educació pública mediocre en part és responsabilitat seva, perquè en lloc de 6 hores al dia de docència prefereixen fer-ne 5 i si pot ser en jornada contínua per a tenir les tardes lliures. Els ajuntaments de tots els pobles de Catalunya estan farcits d’administratius i de funcionaris amb unes tasques en un percentatge elevat molt prescindibles. Al Parlament tenen privilegis com deixar de treballar i continuar cobrant.
Els polítics independentistes, que saben que estan de pas mentre els funcionaris tenen estada permanent, no han entès que de fet la independència es tracta de canviar tot aquest sistema sobredimensionat i cal eliminar si s’escau els funcionaris sempre que la seva acció estarà sempre condicionada per la paga espanyola.
Amb tot, és aclaridor de veure que amb el teatre dels darrers anys veiem com brillen les cadenes de la nostra classe política, qye borden molt però no mosseguen.

“UN TORRENT DE REALITAT”, “AIXÍ NO ANEM ENLLOC”

Com Diògenes amb la llanterna no trobarem al parlament cap anomenat independentista que planti cara als tribunals, a l’Estat. La voluntat d’independència d’algunes-s xoca amb ocupar un càrrec en el poder autonòmic. L'”experiment” Juvillà consagra definitivament que l’autonomia és el principal obstacle per a la independència…

Tants retorciments argumentals sobre els funcionaris, sobre procediments reglamentaris, etc. per tapar una realitat que només amaga la part de l’exigència de la JEC, però es diu clarament que amb la sentència del Suprem s’acata…

Cal responsabilitzar-ne a tots i totes els de la tríada independentista parlamentària. Jo des de la cadira ho estic denunciant. Ningú m’ha convocat a res. Estem on estem i tots tenim responsabilitats…

Com deia aquell, si no sabem on anem, podem arribar a qualsevol port. L’esperança comença per prendre consciència d’allò que obligatòriament ens hem de convèncer: cap eleccions autonòmiques amb altres polítics canviarà el panorama, perquè la repressió i l’acatament, aneguen qualsevol aspiració o voluntat individual de superar aquest marc legal. Hi ha perspectiva però no hi ha full de ruta…

He de reconèixer que he estat un ingenu amb la Laura Borras, pensava que seria diferent,més valenta, mes astuta, que tindria alguna estratègia: parem el parlament en principi em sembla una mala idea ja que es el que volen de madrid però ves deu ser per algo, deu tenir un objectiu… desprès protegim els funcionaris però defensem ui ja la cosa grinyola i finalment no si ja estava tot fet era una comèdia per fer veure que s’actuava diferent del que hauria fet en Torrent.
Això de protegir els funcionaris del parlament és una excusa per no forcar-los a fer una cosa que no faran i així no et deixin en evidencia quan no ho facin de fet ho han fet igualment t’han demostrat que ells manen per sobre de la mesa i de la presidenta del parlament ni et deixen fer servir els botons per votar i has de votar a ma alçada, com a mínim se’ls ha tret això de cobrar 5 anys sense treballar però pel que fan ja els podríem enviar a tots a casa seva i sense cobrar.

Tenint en compte que espanya no ha completat, encara, la seva regressió cap al model totalitari / dictatorial post-modern, hauríem d’explotar al màxim els drets que encara tenim d’associació, de reunió i de manifestació. Tenim a l’abats de pràcticament tothom unes potents tecnologies (blockchain, metaverso,…) i aplicacions públiques (Internet, xarxes socials,…). Tenim a Catalunya una tradició organitzativa i emprenedora contrastada, la irrupció dels CDRs, dels Sanitaris per la República, etc. no és anecdòtica.
Ho tenim tot per definir consensuadament una nova estratègia i nous plans, per organitzar i mobilitzar l’Independentisme en l’execució d’accions efectives. Per fer-ho al marge dels polítics i de les organitzacions “fake-indepes”.
Estem a segle XXI, no té cap sentit ignorar la immensitat d’oportunitats per l’apoderament popular que tenim a l’abast.
Deixem de ploriquejar, de restar en aquesta àrea de confort de la resignació poruga i comencem a caminar amb pas fer i amb les lliçons ben apresses d’aquests darrers anys.
La Independència és l’única via factible per un futur millor per tots els Catalans (per tots !!!).

No penso votar mes a aquesta gent. No em refereixo a cap partit en concret sinó a tot aquest sistema muntat per desmobilitzar l’independentisme, o sigui, a tots els partits actuals per activa o per pasiva. La desmobilització es mes efectiva si la fan “els nostres”. Creieu que la desmobilització seria tan eficaç si governessin a Catalunya els espanyols declarats (psc, comuns, pp etc) que no els “nostres”?. Amb la quimera del 52% ens tenen enganyats i paradets, no sigui que perdem aquesta majoria i vendria l’espanyolisme o l’ultradreta i seria pitjor… No m’ho crec! crec que lo pitjor el tenim ara per el que acabo de dir. Que no comptin amb el meu vot per conservar les seves cadires. Que no comptin amb el meu vot per mantindré aquest engany i traïció massiu. Tan sol votaré un partit d’alliberament nacional, prefereixo tenir l’enemic directe davant que una copia disfressada, tinc la sospita que ens engrescaria mes a tots.

Si els polítics acaten el que diuen els funcionaris de la generalitat els quals obeïxen als seus caps de Madrid demostra que el principal enemic de l’independentisme es l’autonomia.els funcionaris poden bloquejar des de les votacions fins l’ultima impressora. És com la serie britànica “Si, ministro” i el MHP Torra va ser el primer en adonar-se’n. Ara també ho ha descobert Laura Borràs i tot l’independentisme, i més tard també se n’adonara Pere Aragonès.
Quina força agafa l’1-O!!

Rès d’important.La prova de foc per la nissaga catalana arribará quant el President Puigdemont torni al Principat.Tambè el ESTADO o tindrá molt magre i ès mès qué possible qué s’agi d’empasar la seva superbia castellanista imperial,fins llavors tot collonades i romanços.Are puja a diputada una nouvinguda,el futur del país.El canvi a priori ès favorable,en Juvillá a fet la seua feine i de bon segur dorm tranquil.Amb el precedent de tot un President d’eixe Generalitat (Gestoría del Estado) destituit ell mai es va fer ilusions.I a posat TOTS els “Autonoms” al seu patetic lloc.INDEPENDENCIA.

(sóc Daniel Bonaventura)

Canvi d’etapa. Hem perdut l’última esperança, la que justificava anar encara a votar. Si Borràs desobeia, el jutge-aiatol·là espanyol se la carregava. Ha obeït i s’ha anul·lat ella mateixa. Ha donat la raó a ERC. Ja res no té sentit sinó fer foc nou. Tenim un parlament de façana, com les cases als westerns de Hollywood; una llengua decorativa, com l’arbre de Nadal que es posa i es treu; un país d’aparador, dissenyat per a turistes. Som un xupa xup.

No volguem enganyar-nos. Tots nosaltres, no només el Sr.Partal, donem per molt improbable, si no per descartada, la possibilitat d’una desobediència institucional fins a les darreres conseqüències. Els dos finals possibles, doncs, resten reduits a un de sol, que ja s’ha produit: la rendició incondicional dels nostres representants electes; rendició iniciada per Torrent el 30G del 2018 i reiteradament ratificada al llarg de tres anys, de la que el cas Juvillà n’és la darrera escenificació, que de segur no serà pas l’última.

Rendits els comandaments, l’exèrcit més nombròs resta convertit en massa amorfa, incapacitada de reacció. I si alguna cosa resta demostrada és que, seguir votant uns partits i uns dirigents que han decidit no representar-nos, és, no només el més inútil, ans també el més perjudicial per als nostres pròpis interessos. No puc, per raó de residència, votar a les eleccions catalanes; ara no ho faría però, ni que pugués.

I com que hem descartat fer la revolució perquè no volem prendre mal o perquè al capdavall no estem pas tan malament, l’únic que puc dir-vos és que si no podeu comptar amb ells, els feu fora negant-los el vostre vot. Que manarà Espanya al Parlament ? I què ? La diferència és que haurà de fer-ho directament en lloc de governar per mitjà de testaferros “independentistes”. De què teniu por i què més podeu perdre que no hàgiu perdut ja ? És clar que també podem perllongar indefinidament el Calvari i la vergonya dels tres anys darrers, comentant els editorials i desfogant-nos a VW.

Tampoc no espero gaire bé res (llevat d’un miracle),

La teoria de l’Oriol Roig es molt semblant a la meua. Mentre no hi hagi prou gent a manar, que en principi no en tingui ni punyetera idea i que siguin simples peons, però amb infinits substituts per quan els inhabilitin. No avançarem gens.
M’explico: Vull dir gent capaç i valenta, no ignorants inútils. Gent que no sàpiguen, ni vulguin saber dels intrígulis i contrapesos, contrapartides, lleis no escrites i trifulques pròpies de tots els partits que es diuen democràtics, que a cada pas demostren més, que estan al servei d’uns o altres interessos, més o menys foscos, sinó inconfessables. Els que semblen o es fan més els valents tenen el cul molt apretat perquè estan sempre a punt de cagar-se.
Potser no es posible configurar una força política d’aquestes característiques. Però les que si assemblen. No tenen la confiança del electorat, passa com sempre els grans prejudicis socials, com amb tot lo diferent, diguis races, creences, tendències sexuals, etc. Seguim tenint una societat classista. Que podrien fer més malament aquests que no ho hagin fet els de sempre. Es posible fer-ho pitjor i més mentider?
Potser ho posarien tot damunt davall. Bé doncs hauria arribat l’hora d’endreçar amb inteligencia, formatejant per a que fos imposible aquesta gran usurpació del poder del poble, que és qui en teoria el té en democràcia.

Us ha decebut la MHP Laura Borràs? Junts?
Fins quan donarem crèdit a uns perquè els altres són molt pitjors?
Declaracions a banda, voleu dir que hi ha cap diferència?
Jo els veig a tots iguals.

Claudicaran tan com calgui, una vegada i una altra, queixant-se i fent tots els escarafalls que vulguem, fent veure que exigeixen perquè no sigui dit, però passaran per l’aro.

Fa temps que no voto ni JUNTS, ni ERC, ni CUP. Ni a les estatals, ni al Parlament ni a les municipals. Els havia votat als 3 amb l’únic objectiu de la independència.

El sistema autonòmic de partits i institucions es una gran farsa on la nostra classe política, que no es diferencia en res de l’espanyola, gaudeix d’uns guanys, d’uns privilegis i d’un estil de vida que la immensa majoria dels ciutadans no podem ni somiar.

Està muntat així des del 78 perquè els nostres, que, en el fons, són uns estómacs agraïts i tenen el cul llogat, facin tot el teatrillu, totes les declaracions i tots els shows que calgui, però en el fons sigui molt difícil que res canvii.

La majoria vol tranquilitat, res de córrer riscos, revolucions ni independències.
Només pensen en la seva pagueta, en fer negoci, en seguir fent tractes amb Espanya, en aeroports, en jocs olímpics.

La única revolució possible és veure’ls caure no votant-los mai més.
Aquest és un pas necessari per activar el moviment independentista.

Votar altres opcions, les que siguin, començant ja per les Municipals.
Depèn de nosaltres.

Una vegada més tornem-ho a dir, des del Parlament i la Generalitat autonòmics no s’hi pot fer res, no demanem allò que no és possible. L’1 d’octubre vam fallar perquè havent votat, tot ja depenia de les nostres institucions que, a veure si ho entenem, són institucions de l’estat, sota les ordres de la judicatura espanyola i el President de la Generalitat és el representant ordinari de l’estat espanyol a Catalunya. Els esdeveniments ho van demostrar: uns a la presó i els altres van fugir a l’exili. Demanar als nostres representants que es revoltin contra els seus superiors jeràrquics –que són tot l’entramat jurídic i polítics espanyol (impossible de superar amb les regles fraudulentes de la democràcia espanyola)- seria com demanar-los que els expulsin de la seva feina i potser arriscar la seva llibertat. Ningú vol perdre la seva feina ni el seu patrimoni, ni arriscar-se a que el tanquin en una presó. No es pot fer d’aquesta manera. L’1 d’octubre, havent votat, havíem de ser el poble dempeus als carrers, aturant el país, aturant-ho tot, sense esperar cap declaració institucional perquè, insisteixo –encara que faci mal- les institucions catalanes són, avui per avui, institucions espanyoles. El cas Juvillà com el cas Puigdemont i Torra demostren que és impossible moure cap fitxa del tauler fora de les regles establertes per l’estat i la Presidenta Borràs, volent desmarcar-se del President Torrent, ha fet el ridícul i ens ha fet més febles. El camí és molt difícil, passa per la determinació i unitat granítica de la gent, atenció, no dic dels partits, i algú/uns amb prou carisma que sàpiga lligar-ho tot. Catalunya ha tingut líders insubornables que durant la seva vida varen fer-nos llum, penso en Pau casals, Lluís Maria Xirinachs, Josep Benet, … Ara no hi ha ningú.

Res de nou, era previsible l’actitut dels nostres polítics.
Molt d’acord amb els anàlisis de l’editorial i del molts comentaristes, especialment de la lucidesa de’n Gilibert ,del Pep Agulló del Víctor Tarquet i de molts d’altres tertulians.
Jo veia que hi ha un factor complementari, que afavoreix que perdem el nord,que jo en dic “les distraccions ” No entran a fons tan el polítics, ( Olimpíades del Pirineu, el bla bla del català etc etc ) i per sucari pa.tot els medis audiovisuals ,els tertulians de poca monta, els programes d’ entrateniment. Tot a punt per no pensar gaire, omplint-nos el cap de distraccions, perquè la gent de peu, estiguem embolics amb paga el deutes, arribar a final de mes, i a mirar la tele i escolta la ràdio….No hi ha espai per llegir i menys per pensar…
Un entrebanc seriós per separar el gra de la palla

Jo tampoc em perdo cap comentari de Miquel Gilibert . Cal remarcar, però, que ni ha molts d’altres interessants. Com ja he esmentat altres vegades és un plaer ser subscriptor de VW. I una gran sort que aquest diari existeixi.
El que ha passat al Parlament , encara que era d’esperar fa vergonya, fàstic i tristesa. Malgrat tot no podem defallir car Catalunya nomès ens té a nosaltres.
Els tres partits pseudo-independentistes ens han defraudat. Més que la por a la pèrdua del sou hi ha una manca total de “sabiduria política” d’una part i de l’altre una mentalitat “insolidària” de la part de les persones que lideren els partits. Aquests de cap manera poden ser models per gestionar i governar un país lliure i democràtic. Potser m’equivoco (ja m’agradaria) però penso, em pregunto, que si el Sr. Juvillà s’ha quedat sense sou, hi ha algú dels que cobren -politics i/o funcionaris – que hagi proposat de recollir diners entre ells, per ajudar-lo, perquè el càstig sigui menys lesiu, però sobretot per demostrar que tenen un minim d’altruisme?
Cap Govern de la Generalitat ens portarà a la independència. Senzillament perquè no pot. Tots sabem que qui mana és l’Estat. El MHP Puigdemont en el cas que pogués tornar (al meu parer és que val més que no ho faci) tampoc podria fer rés.
Les properes votacions no deixaran presentar a ningú ni cap partit que és posi a la boca el mot independència o sigui que ja podem començar a pensar quina estratègia seria la que fària mes mal a l’Estat. Tot el demés és perdre el temps i les energies que tanta falta ens fan.
Persistir i treballar amb les persones que lluiten des de fora, perquè hem vist amb aquest anys que el que fa mal a l’Estat és no poder obligar als altres països a complir les seves lleis (de l’embut)….. aixó si, treballen a marxes forçades per influenciar els partits politics dels Parlament Europeo a fi de que s’ens treguin de sobre (paraules de la Consellera Ponsanti)
Ens queda poc temps per tornar-nos quedar invisibles als ulls d’Europa i del món, per tant, cal fer el màxim perquè els exiliats siguin visibles i això està a les nostres mans.
M’agradaria que algunes de les persones que junts amb el Sr. Partal, ens escriuen cada dia unes reflexions plenes de seny ens diguin com s’ha de fer perquè els inscrits en els partits polítics deixin d’obeir els líders que fan tot el que poden per invisibilitzar els nostres exiliats.

Exacte: així no anem enlloc. Sobretot si a més caiem en les lluites partidistes i en elles utilitzem encara l’esquema dreta-esquerra, com sembla que segueix fent la CUP i tots els altres. Tot això ve de l’error de no aprofitar la ocasió quan erem més que prous, el 2017 i el 2019, i atrevir-nos a tirar pel dret i proclamar la independència. L’autonomisme està mort fa molta estona; era senzillament una concessió temporal del regim del 78 per a poder refer tranquilament els seus poders estructurals sota una aparença democràtica, mentre ens tenien entretinguts votant catalanisme i nacionalisme. Des de la pujada al poder del PP i Aznar l’autonomisme estava sentenciat, entre altres coses perquè el PsoE no va fer res per a aplicar seriosament la Constitució ni per a eliminar les estructures franquistes bàsiques, que segueixen intocades. Per tant tota estratègia per a assolir la independència que passi per l’autonomisme està condemnada al fracàs, perquè comporta lluites partidistes, desunió i desmobilització de les bases i de la gent, que sí que volia i vol la independència.

Solució? No és fàcil arreglar els errors comesos; però seguim tenint la base de la gent que tornarà a mobilitzar-se si s’ens donen objectius concrets i clars. Cal treballar molt la consolidació de aquesta base, certament, però cal urgentment un nou lideratge que arreconi els partits politics, que ja han demostrat abastament la seva inutilitat, i que vagi més enllà. Lideratge que ha de ser l’organització de associacions civils amb l’objectiu prioritari de la independència.

El poble català sap que , a pesar de que el 2017 va fer un moviment important (Ho serè més o menys en funció de la consciència col·lectiva de la majoria que conforma), en aquesta moments encara pesa la força de la violència de l’imperi espanyol, rabiós i amb set de venjarà, per molt que estigui envellit prematurament, i podrit pels tumors de la corrupció en els seus òrgans vitals. Encara aquest principi regressiu i deshumanitzadora de l'”imperio” amb el sagrat lema ” divide i venceràs”, és qui imposa la caricaturesca anti-justícia de castigar a algú per tenir uns llaços grocs al despatx. Tothom sap que pel camí de la violència sempre h guanyaran els que es malgasten milionades per practicar la violència institucionalitzada, no pas qui hi posa l’enginy perquè la ruïna no s’ho empassi tot. En aquest moments mana la violència manen els tribunals que són l’anvers de la justícia constructiva i democràtica.. Mana la repressió i l’abús de la força bruta i contaminada.
Hi ha altres aspectes del procés català, que tot i no ser lliures ni perseguibles com uns llaços o una pancarta penjats, són llavor, i actuant com a tal. Tothom sap que les llavors, a dins la terra, no reben pas reconeixements ni homenatges. també hi ha i amb un bon sarau que accepta els principis orgullosos espanyols i és dedica a culpabilitzar dels fracassos d’altres, alhora que volent-los sentenciar com a definitius. És una llosa afegida per Catalunya. Però tot té els seu temps. Poden passar 10 anys. En poden passar 20. I fins i tot aquells que tenien pressa no s’adonaran del què significa lliurar-se d’un imperi ferit a i amb totes les males arts rabioses. Però igual que el 2017 va haver-hi el que hi va haver, hi haurà el que hi haurà, quan ni la força criminal dels repressors ni els jutges que aguanten l’imperi de la corrupció (corrupció en tots sentits)aixafant a qui sigui, no hi puguin fer res.

A la política catalana li cal més sinceritat , més unitat d’ acció , més mètode per a la independència que no pas tant jugar constantment al rol del maquiavel·lisme …tan divertit, oi! El que ha passat a la Laura Borràs només demostra que no hi ha dolents i bons. Ella s’ha trobat, com l’ “autonomista” d’ en Torrent, enmig d’una brutal situació. I , com els altres presidents que la van precedir, només li ha quedat escollir: 1. condemna per a ella. 2. destituir el Diputat.
A veure si comencem a fer la taula de diàleg entre els independentistes. Que nosaltres volem una República catalana independent, senyors polítics!!!!!! …i, per a no seguir jugant al joc, em reservo l’ opinió personal que em duria a seguir posant llenya al foc.

L’editorial té raó en una cosa, així no és va enlloc. Funcionant com funciona l’estat espanyol s’estan carregant la democràcia. Seguint per aquesta via, el model de monarquia parlementària constitucional té els dies comptats a Espanya.
Ara bé, quina és l’estrategia correcte per respondre a aquest atzucac?
Les possibles respostes són ben clares: acatar o desacatar el colp d’estat judicial. Escollir entre una o altra d’aquestes opcions té arguments a tenir en compte. A curt plaç que el Parlament de Catalunya s’oposi al colp d’estat judicial sembla el més lògic, democràticament el més sa, i éticament necessari.
Si volem posar-hi una perspectiva més global, potser no sigui tan evident. Si prenem l’exemple ucraïnés, el fenòmen agafa un altra volada. I l’exemple és il·lustratiu en el sentit com l’estratègia russa i espanyola s’assemblen. Sassemblen tan com el cas ucrainés i el català poden ser comparats. I mentrestant, el comportament occidental i de l’UE són equiparables en una o altra situació.
Que l’estat espanyol amb el seu desafiament intenta tensar la corda tant com pot mentrestant va passant el problema al camp català és una evidència. La mateixa que ocupa el comportament rus a Ucraïna, el mateix que és proposat per Polònia o Hongria. Deixar que la tensió arribi a ser un xantatge, deixar que aquest comportament caigi en la impunitat més contundent és una forma de retornar la pilota al teulat de qui se’n ha de fer càrrec. En el cas que ens ocupa, la responsabilitat és espanyola; en el cas ucranià, la responsabilitat és russa.
Quan més esperi europa en prendre el partit correcte, més contundent haurà de ser aquesta resposta.
Mentrestant, anotar el posicionament dels funcionaris del Parlament. Els mateixos que venien referits amb el genèric “sottogoverno”. Els mateixos que porten cobrant primes per sobre del que els correspon. I sí, segurament “no sigui això”. Ja ho deia el senyor Costa. No és pas això el que hom espera dels servidors públics. Val a dir que alhora de fer neteja, cal plantejar-se treure la calç incrustada… En fi, al final per fer via, via a la independència, cal espolsar-nos de sobre la dependència. I per començar a apuntar bé, saber on són els enemics del poble.

Començo per les teves últimes paraules. Fer foc nou! Per mi fer foc nou passa per un temps, de govern social demòcrata, diem socialistes, però evidentment que no ho són. M’ho he pensat molt abans d’escriure això. Em fa mal. Em fa mal tota la lluita portada pel poble i que per uns partits de covardia avançada i que tan sols miren el seu màlic no s’hagi fet res. Per tenir autonomia pot ser que tinguem els originals i no els segons. Potser uns anys, unes quantes legislatures els posaran al seu lloc, als dits partits independentistes i perquè no, sortiran una nova fornada de polítics que tornaran a inflar els vents de l’independentisme. I he dit de govern social demòcrata perquè en la meva manera de ser no hi té cabuda cap partit dretà.

No podem defallir, hem de defugir de lamentacions i també de realitats que no existeixen per ara: res de propostes que no podem dur a terme sense la força necessària (en tots els camps), tampoc pregonant canvis del bloc polític dels nostres partits, perquè tenim el què tenim, de la mateixa manera que nosaltres som els que som: poc preparats per guanyar avui aquest envit.

Tenim, això si, molt per aprendre: uns dels altres sense necessitat de créixer a costa de rebaixar-nos mútuament, cercant una solidaritat basada en un humanisme i respecte entre tots, amb humilitat…

Perdoneu aquest somni que no pretén alliçonar a ningú, això si que és real perquè no tinc la vareta màgica . Potser si que compartim aquest somni amb altres que tots tenim…caminar endavant sempre!