Deixar morir o matar, si fa no fa

La Najla Mohammed és d’aquestes que ens prenen la feina, segons alguns energúmens. És una noia d’origen sahrauí que ens pren la desagraïda i sovint invisible feina de tenir cura dels nostres avis en una residència. Més n’hi hagués, de prenedores de feina com ella! La Najla és una de les protagonistes de l’extraordinari reportatge que el ’30 minuts’ va emetre diumenge: ‘Residències, els grans oblidats‘. Si encara no l’heu vist, feu-ho, si us plau. Ja us aviso que el nus a la gola que se us farà al començament triga hores a desfer-se. És un nus fet de ràbia, impotència i tristesa.

La Najla estudia quart d’infermeria i fa feina a la Residència Francesca Roig, a l’Ametlla del Vallès. Una residència on se’ls va escolar el maleït virus i en una setmana hi van morir deu avis i la plantilla es va reduir d’un terç. El metge i la infermera titulars, de baixa. La directora li va demanar que assumís la supervisió dels malalts i ella va acceptar el desafiament, amb l’abundància de recursos per tots coneguda. Amb la veu esqueixada per l’emoció ens transmet la seva indignació quan el Departament de Salut només els ofereix de tancar el centre i traslladar tots els residents: ‘Només aquesta opció em doneu? No. Així no es fan les coses.’ Una mica més endavant reblarà: ‘Estem parlant de persones.’

No sé si en som prou conscients, d’això. Que els 60.000 avis que hi ha a les residències catalanes són els qui no fa pas gaire feien el pa, conduïen autobusos, imprimien llibres i feien classe a la universitat. Són els qui van néixer poc abans, durant o just acabada la mal anomenada guerra civil espanyola i es van dedicar a suportar-ne els efectes i mirar d’aixecar el país i treure’l de la misèria franquista. Com podem ser tan desagraïts? Tan insensibles? Sabent que eren el principal grup de risc, per què la gestió de l’impacte de la pandèmia a les residències ha estat tan nefasta? 3.294 no són massa morts?

Ja se sap que a la nostra bonica societat occidental, avançada i capitalista, els avis fan més nosa que servei. Quan es jubilen, deixen de produir, i com a consumidors tampoc no són gran cosa en general, més enllà d’omplir els néts de regals. Mengen, surten i viatgen poc. Amb la mania aquesta de viure molts anys, a més, afeixuguen el sistema sanitari. I molts ja no voten! Si fem comptes, el balanç de situació és clarament negatiu. Sí, tenen experiència, temps, sovint il·lusió, però el món va a tota marxa i ara no l’alentirem pas perquè ells hi puguin pujar…

Com que els pisos són petits i l’autonomia va cara, la solució és trista però aparentment inevitable: curadors sud-americans i filipins mentre sigui viable i després cap a la residència. Avi aparcat i la mala consciència i l’olor de vell ja les gestionarem. Si venem el pis, malgrat la pensió miserable encara surten unes quantes mensualitats de 2.000 euros per anar pagant la quota. Com a les escoles bressol, hi ha cua per a entrar-hi. Com a les escoles bressol, hi ha molt poques places públiques (10.300) i moltes de privades (35.500), que reben recursos públics per via de la llei de la dependència. Encara queden unes 14.000 places més gestionades per entitats del tercer sector. Com amb les escoles bressol, n’hi ha de fantàstiques i n’hi ha que déu-no-ho-vulgui.

Del reportatge de TV3 impressionava especialment la dedicació del personal que hi treballa. Gairebé tot dones, per cert, com a les escoles bressol. Per conveni, el sou d’una auxiliar de geriatria voreja els 1.000 euros, una fisioterapeuta els 1.250 i una infermera els 1.300. Bruts, és clar. Bruts i pocs. Això és el que paguem a les encarregades de tenir cura de les persones estimades en el tram final de la vida. Això és el que paguem a les que aquests dies miren de salvar la vida dels nostres avis malgrat que el sistema i els protocols els han abandonat a la seva sort.

‘Han permès que la gent es mori’, diu Soraya Real, que dirigeix una residència a Arenys de Munt i fa uns quants dies ja ho denunciava en aquesta entrevista. Els avis estan sols i desorientats, els seus referents diaris ara van tapats com astronautes. ‘Et demanen abraçades que no els pots negar’, explica la Rosa. ‘D’aquí a quinze dies podràs baixar’, diuen a una dona que ha tingut la mala sort de compartir habitació amb una altra que s’ha mort, probablement de causes naturals. Tant li fa, els protocols diuen que cal confinar-la quinze dies. També li podrien fer una prova, però sembla que és més important fer-ne primer als futbolistes. Per reduir riscs i evitar d’haver de tancar els residents a les habitacions, el personal de la Ginesta, a Castellcir, decideix de confinar-se a dins la residència i evitar el mal tràngol als avis. Si això no és esperit de sacrifici, que algú m’ho expliqui.

El valor del reportatge del ’30 minuts’ ha estat de posar imatges a un drama silenciat i donar veu a les heroïnes i als familiars de les víctimes. Tindrà prou força per a ajudar a canviar les coses? Quan hagi passat l’actual estat d’alarma, serem capaços d’agrair com cal al personal de les residències la seva tasca, més enllà d’algun aplaudiment? Canviaran convenis i condicions econòmiques? Es revisarà el model d’atenció? Els responsables polítics entonaran un mea culpa i actuaran en conseqüència? Repensarem tots plegats com a societat com volem que acabin els seus dies els nostres avis d’avui, que som nosaltres demà?