Així es va fer ‘Adolescence’, la sèrie revolucionària que fa sensació a Netflix

Netflix va estrenar la setmana passada Adolescence, una producció britànica de quatre episodis que ha captivat l’audiència, per la història impactant i, especialment, per la seva tècnica narrativa revolucionària: cada episodi és filmat en un únic pla seqüència.

El pla seqüència és una tècnica cinematogràfica on es filma una escena sencera –o, en aquest cas, un episodi complet d’una hora– sense talls de càmera, en rigorós directe. A diferència del muntatge tradicional, que combina diferents preses i pot triar entre escenes repetides, el pla seqüència manté la càmera en moviment constant, seguint l’acció i els personatges sense interrupcions visibles. Aquesta tècnica aporta realisme, immediatesa i intensitat dramàtica, cosa que submergeix l’espectador completament en l’acció.

A Adolescence, la càmera passa d’un operador a un altre com en una cursa de relleus, es connecta a drons, i travessa edificis i vehicles sense un sol tall, de manera que s’aconsegueix una experiència cinematogràfica hipnòtica.

La sèrie, creada per Stephen Graham i Jack Thorne, narra les conseqüències emocionals d’un apunyalament adolescent, però amb un gir narratiu important: en compte de centrar-se en la víctima, posa el focus en Jamie Miller, interpretat brillantment pel jove Owen Cooper, l’adolescent acusat del crim. La història explora l’impacte d’aquest succés en tots els cercles que envolten el protagonista: la policia, amb Ashley Walters en un paper destacat, els professionals que intervenen en el cas, la família, els amics i l’entorn escolar. Aquest enfocament suscita preguntes profundes sobre la responsabilitat de la violència juvenil a la societat actual.

La sèrie s’inspira en l’epidèmia de crims amb armes blanques del Regne Unit, l’augment de la cultura incel i la brutalitat de l’assetjament en línia. Aquestes forces malignes es combinen per crear el pitjor malson de qualsevol pare.

L’estil de filmació contínua de la sèrie no ofereix cap alleujament, i la història en si no proporciona sortides fàcils –es nega a donar una explicació simple de per què un noi intel·ligent d’una família “ordinària” i afectuosa manllevaria un ganivet d’un amic i, en una tarda tranquil·la de diumenge, apunyalaria mortalment un altre nen.

Mentre que els motius d’en Jamie continuen essent foscos, la sèrie deixa clara una cosa: els adolescents d’avui habiten un món en línia que els adults, per molt bones intencions que tinguin, són incapaços d’entendre si no escolten.

Aquesta no és la primera vegada que el director Philip Barantini utilitza aquesta tècnica. Ja l’havia emprat amb gran èxit a Boiling Point, primer, com a curtmetratge i, després, com a llargmetratge, ambdós protagonitzats també per Stephen Graham.

La tècnica del pla seqüència té una llarga tradició al cinema. Alguns precedents destacats inclouen La soga, d’Alfred Hitchcock, considerada pionera en l’ús d’aquesta tècnica, amb preses de minuts de durada; Toc de campana, d’Orson Welles, amb el seu famós pla seqüència inicial de tres minuts; El arca rusa, d’Alexander Sokurov, primer film de llargmetratge enregistrat íntegrament en un sol pla seqüència digital de 96 minuts; 1917, de Sam Mendes, que simula un únic pla seqüència durant tot el film; i Birdman, d’Alejandro González Iñárritu, que també utilitza aquesta tècnica per crear la il·lusió d’un sol pla continu.

La filmació d’episodis sencers en pla seqüència requereix una planificació molt meticulosa. Segons que ha explicat Barantini a The Washington Post, cada detall ha de ser calculat prèviament: des del nombre d’escales d’una comissaria, construïda específicament per a la sèrie, fins a les distàncies entre localitzacions. Els actors han comparat l’experiència amb una “dansa coreografiada” o amb un partit de futbol on “tothom coneix la seva posició”.

Erin Doherty, coneguda pel seu paper a The Crown, i que interpreta la psicòloga clínica d’en Jamie, descriu el procés com a “gloriós” i afirma que aquesta tècnica genera una relació simbiòtica amb l’equip de càmera. L’eliminació de la “xarxa de seguretat” que proporcionen els talls entre preses genera, segons el repartiment, moments d’actuació més autèntics i emocionants. Stephen Graham ho descriu tot com “una manera zen d’actuar” que combina l’espontaneïtat del teatre amb el naturalisme televisiu.

En resum, Adolescence demostra que la innovació tècnica, quan es posa al servei d’una història poderosa, pot elevar la narrativa televisiva a uns nous nivells d’intensitat i immersió per als espectadors.