Aixecar les faldilles ja no fa gràcia

Recordo una captura de Whatsapp que va córrer bastant a les xarxes, no fa gaire, d’un grup de mares d’una escola (grup de mares, així mateix). Era d’una progenitora que demanava a les seues semblants que parlessin amb els xiquets, que la seua filla estava tipa que no pogués anar a col·legi vestida com li donava la gana perquè ells li aixecaven la faldilla. En la mateixa línia, l’altre dia em vaig quedar de pedra quan la Mònica Terribas, al seu programa de ràdio, es va referir a una experiència que li havia arribat via un grup de Whatsapp, també, en aquest cas de companyes de feina: resulta que en una escola de ‘xavals petits’ [sic], els xiquets es dedicaven al tradicional ritu iniciàtic d’aixecar les faldilles a les xiquetes –com ja va fer la generació dels seus pares, avis, besavis i així fins a les cavernes–, i davant de les protestes d’elles, els nanos van al·legar: ‘Estem posseïts per l’esperit de la Manada.’ Ja ho veieu: vells costums, noves inspiracions.

No sé com continua la història, però el primer pensament que vaig tenir va ser per a la nova fornada de xiquetes que, com les seues predecessores, s’havien pogut apuntar la primera creueta a la llibreta de les intrusions indesitjades que patiran a la vida només pel fet de ser dones. I tot seguit ja vaig passar a cavil·lar llargament sobre aquests companys seus que, d’una manera no tan innocent com voldríem, es declaraven lúdicament ‘posseïts per l’esperit de la Manada’. I si en poso en dubte la innocència és perquè no sé fins a quin punt podem parlar de nanos innocents, en una societat capaç de convertir els violadors en herois mediàtics –fins i tot hem sabut d’uns imitadors que es fan dir ‘la Nueva Manada’­–, i en què l’edat de topar amb el primer porno de violació, el majoritari i més sol·licitat, és a nou i deu anys.

Pensava en aquests xiquets per als quals el seu ‘joc’ els quedarà als registres mentals com una diversió més per a fer xisclar les nenes, i que quan siguin grans el recordaran, si el recorden mai més, amb un somriure nostàlgic de paradís infantil. I mentre sé de primera mà que, de cara al futur, elles tindran la necessitat vital d’evitar-se més situacions/sensacions com aquestes, que faran tot el possible perquè aquesta intromissió sense permís sigui una ratlla vermella per sempre més, també em demano si l’horitzó d’alguns dels nanos que hi han xalat podria ser tot al contrari, que la ratlla de violentar les nenes fos de partida, i que la tendència sigui de voler repetir aquella situació/sensació que de menuts els va resultar gratificant. Em demano, en definitiva, si és més o menys així com comença tot plegat, jugant-jugant, perquè d’alguna manera deu començar.

Arran dels últims casos fets públics sobre violadors petits i grans, la psicòloga Alba Afageme, experta en violència masclista i victimització, va oferir a RAC1 unes xifres reveladores: que un 20%-30% dels violadors són menors; que més d’un 50% dels agressors sexuals han comès la primera agressió abans de setze anys; que el 30% dels nois jóvens troben eròtic forçar una dona, i que un 15% dels jóvens violarien si sabessin que no els comportaria conseqüències penals. No són xifres per a l’optimisme, certament, i més si tenim en compte que els primers nanos que es van ‘educar’ sexualment amb el porno de violació ja tenen l’edat de ser pares, si és que no ho són. I, tot i que els violadors no han necessitat mai a la història aquesta mena d’inspiració per a perpetrar els seus actes, ara s’hi afegeix el fet que poden enregistrar les pròpies agressions per a ‘presumir’ amb els amiguets, o perquè corrin en grups còmplices de missatgeria instantània, o perquè els seus congèneres, des de les edats més tendres, es dediquin a demanar els seus vídeos als cercadors perquè, violació per violació, prefereixen consumir la de veritat. La dels seus herois.

Assumint que amb el porno masclista l’apologia de la violació és un fenomen viral i imparable, només ens queda posar fil a l’agulla en l’única etapa de la canalla que podem controlar, que és la primera infantesa. Si cada vegada que un xiquet aixeca una faldilla a una xiqueta hi continuem traient importància, si cada vegada que considerem aquest conat d’intrusió en la intimitat de les nenes un simple joc ‘de nens’, els ensenyem que preval el gaudi d’ells sobre el disgust d’elles, les quals s’hauran de començar a posar fulles (una generació més) sobre el valor d’allò que pensen i allò que senten, que el món els diu que és equivocat, que no n’hi ha per a tant, que allò que els molesta i els violenta no mereix ser tingut en compte, que tampoc no les estan pegant, robant, matant, exagerades que sou. I d’aquelles pluges, aquests jutges, resumint molt.

Aquesta columna no vol insinuar que els nostres fills –bé: els dels altres, que els nostres mai, mai– per aixecar una faldilla poden arribar a formar part d’algun percentatge dels esmentats més amunt. La idea és una altra: la de no menystenir un dels ‘jocs’ quotidians que posen més en safata la possibilitat d’introduir-los la qüestió. Vull dir el respecte per la intimitat dels altres, en aquest cas ‘de les altres’; que el cos de les persones és una cosa seriosa i que ningú, per ganes de xalar que tingui, no té dret a violentar-lo; que quan una part no gaudeix del joc, deixa de ser joc. Amb això no evitarem que tard o d’hora topin amb el vídeo de la Manada, però, arribat el moment, si saben que aixecar faldilles no és cap broma per a les companyes, que els resulta un acte menyspreable i molest, per a avaluar la resta ja només caldrà que sàpiguen fer una simple regla de tres.