Airbnb: economia col·laborativa o destructiva?

PATRICIA MUÑOZ (@patri_mp7) i ALBA JUANOLA (@AlbaJuanola01)

‘No puc sortir al balcó de casa meva a fer un cafè perquè els guiris em fan fotos’. En Christian Rovira és el cap de Comunicació i Màrketing d’ESCI-UPF i viu a Ciutat Vella. Està envoltat de pisos dedicats a l’ús turístic. De fet, del seu entorn, només coneix un resident: la resta són turistes. ‘La gent ha marxat del barri. Ja no queden veïns. Als bars ja no serveixen esmorzars per a tu. A les botigues ja no tenen roba per a tu. No tinc on anar a comprar el pa, tot és per als turistes’.

Té la sensació que, com a ciutadà, està totalment abandonat i desprotegit per part del govern. ‘Si l’Ajuntament no ens defensa a nosaltres, els ciutadans, això es converteix en una anarquia. Ja no tinc dret a la intimitat, a descansar, a viure en llibertat. Hi ha dies a les 4 de la matinada que em desperten els turistes jugant al frisby donant cops a casa meva. D’altres, em desperten perquè estan ballant flamenco en un taulat de fusta. I cada mitja hora, hi ha un músic diferent davant el portal. Jo no vull un turisme de luxe. Vull gent que s’estimi la ciutat i vulgui viure-la. Estic esgotat psicològicament. No tinc esperança en què la situació s’arregli. La taca s’ha estès tant que ja és irreversible, i tampoc veig voluntat política per remeiar-ho’.

El problema és real i complex. La massificació del turisme a la ciutat està desembocant en l’expulsió dels veïns dels seus propis barris perquè gairebé no hi ha habitatges d’ús residencial. Una de les plataformes que promou un turisme a un preu aparentment més competitiu que el d’hostals i hotels és Airbnb. A través d’aquesta, els llogaters anuncien un pis o una habitació. La mateixa empresa es defineix com a ‘economia col·laborativa’. Allò que havia nascut amb aquest amable epígraf, s’ha demostrat difícil de controlar, i per alguns pot arribar a ser destructiu.

De vegades, els mateixos usuaris se’n queixen
Però no només tenen problemes els veïns, sinó que de vegades són els usuaris de la plataforma els que surten malparats. És el cas de l’Ane Zarranz. Viu a San Sebastián i aquest estiu volia venir uns dies a Barcelona. Va escollir Airbnb perquè tothom li havia parlat molt bé de la pàgina, i cap conegut seu havia tingut problemes. A més, era l’opció més barata. El pis tenia bones valoracions i comentaris.

‘El primer que ens va sobtar -relata Zarranz- era que la propietària era xinesa i no sabia parlar castellà, només anglès. Vam pensar que, si era resident a Barcelona, sabria parlar castellà, però no. Un cop a l’apartament, el pis estava molt ben cuidat, més del que ens esperàvem. Però també vam tenir petites complicacions: de vegades no funcionava l’aigua calenta o l’aire acondicionat perdia aigua. El problema gros va ser quan es va incendiar la caldera. Vam trucar la propietària, la policia i els bombers, així com els veïns. Es van adonar que els propietaris havien reformat el pis il·legalment i que també el tenien llogat de manera il·legal, perquè no tenien llicència. Quan va arribar la policia, la propietària del pis es va desentendre del problema i va dir que no ens coneixia de res. Uns dies més tard, va entrar a l’apartament mentre nosaltres estàvem a dins i vam trucar la policia perquè això no es pot fer. La policia ha mantingut la denúncia del pis perquè tenen el coneixement que està llogat il·legalment. La propietària ens va tornar els diners amb la condició que no la denunciéssim ni ho publiquéssim a Airbnb. Nosaltres vam acceptar, sempre i quan arreglés els problemes del pis per a futurs inquilins’.

El complex entrellat de l’economia col·laborativa
L’economia col·laborativa, en el seu significat inicial, és col·laborar els uns amb als altres i ajudar-se mútuament. Per tant, el principal objectiu no és lucrar-se’n. El problema apareix quan esdevé un negoci, i passa de fer-se esporàdicament a fer-se professionalment. Aleshores, en comptes de ser col·laboratiu, comença a ser destructiu tant per la societat com per altres empreses del sector. Les fronteres, però, són difoses. Per exemple, quina diferència hi ha entre fer negoci llogant el teu pis a un desconegut i fer un favor deixant el pis a uns amics i que aquests, agraïts, et donin 200 euros?

El quid de la qüestió
En tot cas, s’ha de tenir present que problema d’Airbnb és, sobretot, conceptual. És a dir, no està clara la seva figura jurídica. Ells es defineixen com un mercat –no com un intermediari- i, per tant, no assumeixen cap responsabilitat del que passa dins la seva plataforma. L’Ajuntament els tracta d’una altra manera: pensen que és una part de la transacció, com una espècie d’agència immobiliària. Si se’ls tracta d’aquesta manera, és quan poden sancionar-los amb multes econòmiques, perquè poden estar implicats en el la presumpta pràctica il·legal.

La clau per entendre la situació és si es pot tractar una plataforma completament nova com a un agent ja existent. La regulació, des de fa gairebé 10 anys, ha anat seguint els passos del mercat, en comptes d’anticipar-se. La qüestió és definir, consensuar què és Airbnb i, a partir d’aquí, procedir amb la regulació corresponent.

El paper de l’Ajuntament
L’Ajuntament té l’objectiu de millorar les condicions de vida de la gent que viu en els barris barcelonins més massificats pel turisme. Gala Pin, Regidora de Participació i Regidora del districte de Ciutat Vella de l’Ajuntament de Barcelona, considera que, per part del consistori, no hi ha hagut cap premeditació de fer fora els veïns per tal d’afavorir el sector turístic. ‘De fet –apunta en unes declaracions per al blog Turisme Sostenible Bcn– el problema és que durant molts anys hi ha hagut molta permissivitat, no s’ha instaurat una determinada dinàmica per al mercat privat’.

L’eix del conflicte són, segons Pin, els apartaments turístics il·legals. ‘Tot i que podríem tenir una política més contundent, és la primera vegada que s’ha multat una plataforma com Airbnb. I no només amb una sanció de 30.000 euros, sinó que tenim la intenció de seguir fent-ho’. Precisament, l’Ajuntament està contemplant la possibilitat de multar la plataforma amb 600.000 euros, perquè consideren que l’activitat que estan desenvolupant no és legal, i que no tenen intenció d’aturar-la.

Eines per posar-hi fre
Altres mesures que s’han emprès a nivell local per combatre aquesta problemàtica són campanyes amb lemes com ‘Si tu t’allotges en un apartament il·legal, jo hauré de marxar del barri’. D’altra banda, l’Ajuntament ha posat a disposició dels ciutadans una pàgina web on poden comprovar si un pis concret està dedicat a l’ús turístic i disposa de la llicència corresponent o si, per contra, està desenvolupant una activitat il·legal.

La denúncia i el seu procés
Des que hi ha una denúncia fins que s’acaba el seguiment passen entre 6 i 12 mesos. A partir d’aquesta denúncia, es pot procedir amb una inspecció. S’envia un visualitzador al pis en qüestió que s’encarrega de comprovar si realment el pis es lloga a turistes i si té la llicència necessària. El visualitzador estalvia feina a l’inspector, perquè ratifica si hi ha turistes o no ocupant el pis. Aleshores, l’inspector hi va quan sap que, efectivament, allà hi ha turistes i se’ls trobarà. El procediment legal estipula que l’inspector mateix se’ls ha de trobar físicament dues vegades a l’habitatge. No és vàlid veure els turistes mitjançant una foto, però han de ser els propis turistes els que obrin la porta a l’inspector, cosa que molts cops no passa.

Un cop l’inspector s’ha trobat dos cops el turista, es notifica al propietari i si aquest no fa al·legacions, s’inicien dos expedients. En primer lloc, el sancionador, que és una multa. D’altra banda, hi ha una ordre d’assessorament mitjançant la qual s’informa el propietari que ha comès una infracció i que ha de deixar de fer-ho. Poden passar, doncs, dues coses: que el propietari deixi de fer-ho o bé que ho negui i presenti al·legacions.

En tot cas, es tracta d’un procés lent. A Barcelona només hi ha 20 inspectors, que provenen de l’Ajuntament. A més, no es dediquen exclusivament als apartaments turístics, sinó que inspeccionen qualsevol local que no compleixi la normativa –sigui quina sigui-, com ara locals comercials.

L’Ajuntament considera que aquesta realitat no podrà ser abordada exclusivament pel govern local, sinó que necessiten de la col·laboració amb els veïns i les altres administracions, com ara la Generalitat.

Què s’hi pot fer?
Una possible solució que ofereix Mireia Artigot, economista i jurista de la Universitat Pompeu Fabra, és elaborar un ‘còctel normatiu‘. És a dir, agafar una sèrie de normes d’aquí i d’allà, del dret públic i del privat, per intentar tractar aquesta plataforma com a allò què és: ‘una cosa nova que encara no sabem com reglar’, afirma Artigot. Explica que es poden utilitzar diferents instruments.

1. Des de l’Administració
En primer lloc, hi ha els inspectors i els visualitzadors que l’Ajuntament de Barcelona està fent servir per controlar els pisos. Aquest procés, però, és car, lent i poc efectiu. Per començar, s’han de passar per molts, i perquè l’Administració no té la informació necessària per aconseguir l’efectivitat de les mesures: no sap qui lloga a qui, per quin preu ni durant quants dies. I és per això que es persegueix Airbnb: perquè té la informació. En tot cas, és una empresa privada, i aquesta informació que posseeix és la clau del seu negoci. Per tant, no està obligada a cedir-la. L’Ajuntament, en canvi, creu que si està causant una externalitat negativa -com seria l’expulsió dels veïns- la plataforma sí l’ha de facilitar.

2. Els propis veïns
Però no només les entitats públiques tenen eines per lluitar contra aquesta problemàtica. Els veïns poden utilitzar els Estatuts Comunitaris. Si el 80% dels propietaris d’una comunitat de veïns està d’acord i aprova, per exemple, que es prohibeixin els habitatges d’ús turístic al seu bloc, allà no es pot desenvolupar aquesta activitat, i no fa falta passar pels tribunals de justícia. El problema és que hi ha d’haver un elevat quòrum de propietaris per tirar endavant la mesura. I la majoria de persones que habiten un pis són inquilins -durant més o menys temps-, però no propietaris. A més, molts veïns no volen modificar els Estatuts Comunitaris perquè el rendiment extret del lloguer per a ús turístic és molt més elevat que llogar-lo per a un altre ús. I podria ser que en un futur, per les circumstàncies que siguin, interessi al propietari llogar el pis com a turístic

3. Dret urbanístic
Un altre cantó des del qual tractar la problemàtica és el dret urbanístic. Es poden limitar aquestes activitats turístiques en massa en determinades zones. Ja s’ha fet a Roma, per exemple, donant un màxim de llicències turístiques.

Les dues parts de la balança humana
Daniel Pardo, membre de l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible (ABTS), també qüestiona que Airbnb sigui economia col·laborativa. ‘Blablacar potser sí, perquè la gent no pot viure del que n’extregui. Es paga el viatge i, com a molt, el dinar. En canvi, amb Airbnb la gent sí se’n pot lucrar. Hi ha empreses que fan molts diners a través d’aquesta plataforma’.

Pardo considera que la gentrificació al centre de Barcelona és degut a la mercantilització de l’habitatge. Això vol dir que ha arrelat la pràctica de comerciar i treure diners de la pròpia llar, més enllà de servir d’habitatge. ‘Si marxes dos anys fora i no llogues casa teva, si no en treus diners, la societat et considera tonto. I no pot ser. Un habitatge és d’ús residencial. Per tant, si se’n vol fer un ús turístic, és quan s’haurien de canviar els Estatuts comunitaris. És a dir, la llei és perversa en aquest sentit perquè dóna per lícit que es pot realitzar un ús turístic si als Estatuts de la comunitat no se’n diu res al respecte, i hauria de ser al revés: que no es pogués fer si no hi ha una votació expressa’.

L’arrel del problema amb la massificació del turisme, segons ell, va començar a partir dels Jocs Olímpics de Barcelona del 92. Aquest va ser el punt d’inflexió que va estendre arreu del món la ‘marca Barcelona’. A més, el gremi hoteler i de restauració van invertir molts diners -a part de les administracions públiques- en promoure el turisme. I en comptes d’invertir una part dels ingressos obtinguts en arreglar els danys provocats pel turisme a la ciutat, aquests diners es reinvertien en promoure encara més turisme. ‘Això és una màquina que no s’atura i acabarà explotant’, lamenta Pardo.

El petit comerç també se’n ressenteix
Les principals conseqüències a Barcelona del turisme massificat és la reducció del pack d’habitatge de lloguer als barris del centre. Els veïns, doncs, s’han de desplaçar als voltants (àrea metropolitana, per exemple) perquè al centre la majoria d’habitatges són d’ús turístic, no residencial. Aquest fenomen és l’expulsió dels veïns dels barris, i va aparellada amb la desaparició del petit comerç. Com que canvia la morfologia de la ciutat, on prenen protagonisme els turistes, el comerç s’ha d’adaptar a les necessitats d’aquests. Les botigues locals no tiren endavant, i són substituïdes per botigues de souvenirs i serveis de contractació turística. Pels barcelonins, això suposa un problema perquè han d’anar lluny per trobar un supermercat.

‘Sense veïnat no hi ha ciutat’
‘A més -explica Pardo- és totalment inútil pels qui hi viuen. Com que quan vas de vacances fas una despesa econòmica superior a la teva mitjana diària normal, no et fa res gastar-te més diners. I això els restaurants ho aprofiten. Pugen els preus de manera que són inassequibles pels veïns. D’aquesta manera, queden restaurants i zones on només hi van turistes. En cap cas parlem de la qualitat del turisme. Això és una diferenciació classista. A nosaltres ens preocupa la quantitat del turisme’. En tot cas, ‘una ciutat és la seva gent. Sense veïnat no hi ha ciutat. Si una bona part del veïnat ha de marxar, què queda? Un recipient buit’. És per això que des de l’ABTS volen reivindicar tot el que passa i van llogar un pis il·legal per denunciar-ho públicament.

Airbnb, present als castellers de Barcelona
Pardo es mostra contundent a l’hora de parlar d’Airbnb. Considera que estan intentant apropar-se a l’opinió popular per tal de trobar-hi legitimació. Un dels exemples és el l’aparició en les samarretes de la Colla Castellera de Barcelona durant aquestes passades festes de la Mercè, fet que va desplegar una forta polèmica. ‘Han volgut fer servir els castellers perquè són populars, amb una fort component tradicional i perquè per construir els castells s’ha de col·laborar i fer pinya per arribar allà on volen. I pretenien fer creure que ells fan el mateix’. D’altra banda, la plataforma també ha començat a emetre publicitat a la televisió (vídeo en anglès) precisament per millorar la seva reputació.

Des de l’ABTS, que està formada per 20 entitats de veïns de diferents barris de Barcelona, centren els seus esforços en denunciar els habitatges d’ús turístic sense llicència, a forçar les institucions per actuar i, sobretot, en conscienciar la població que l’habitatge no és un bé mercantil. De fet,  l’Ajuntament ja ha iniciat campanyes com la de ‘l’habitatge és un dret com una casa’, precisament per ajudar a aquesta conscienciació social, que des de l’ABTS consideren que és la clau de la solució, encara que sigui a llarg termini.

D’altra banda, Pardo apunta altres solucions més immediates com ara no destinar més diners a la promoció turística, cercar altres economies on diversificar i reduir la indústria turística. Per últim, a Airbnb ‘no li costaria gens comprovar si el número de llicència correspon a l’adreça del pis anunciat a través del Registre de Llicències. Es pot fer on-line, és molt ràpid i públic. La plataforma, però, es justifica dient que no té recursos. Però realment no és això: és que no els hi surt a compte. Es carregarien un 60% del mercat que tenen avui en dia’.

En qualsevol cas, és indiscutible que la solució a aquesta problemàtica no és senzilla ni immediata. Més en concret, Airbnb és un fenomen tan nou que necessita definir-se conceptualment per ser abordat legislativament. Si més no, la multa de 600.000 euros que l’Ajuntament està valorant posar a la plataforma –perquè creuen que fa una activitat il·legal- podria ser un pas molt important. Si Airbnb paga la multa, serà un incentiu perquè l’Ajuntament segueixi multant, ‘donant-los la raó’. Si Airbnb no paga i decideix recórrer la multa, arribarà als tribunals, que assentaran jurisprudència. Serie l’excusa perquè la llei comencés a traçar un camí entre aquest binomi on lluiten el dret de propietat d’uns amb la convivència d’uns altres.