Aina Moll: ‘El meu pare em va ensenyar que la llengua era el nostre principal signe d’identitat’

L’any 2014 vam voler entrevistar Aina Moll per a la sèrie ‘Llengua viva‘, en què donàvem veu a un seguit de lingüistes de renom perquè ens expliquessin la seva trajectòria i també la seva visió sobre el present i el futur del català. Havíem entrevistat Germà Colón, Joan Veny, Josep Ruaix, Carme Junyent, Gabriel Bibiloni i Vicent Pitarch i hi volíem afegir el testimoni de Moll. La família ens va informar que el seu estat de salut no permetia que la fatiguéssim. Però sí que vam poder-hi tenir una breu conversa telefònica i demanar-li si s’avindria a respondre un qüestionari per escrit, que és el que ara publiquem. Ens hi parlava del seu pare, de l’època en què feia de professora i de la seva manera de fer política lingüística. Li demanàvem també pel procés de normalització lingüística que va impulsar als anys vuitanta al Principat, que va obtenir l’adhesió de 685 ajuntaments, un 97% de la població.

El cas és que, finalment, vam veure que l’entrevista no encaixava amb la sèrie perquè en la resta de converses presentàvem els testimonis en un vídeo. I vam decidir de desar-la, tot esperant que es presentés una avinentesa que no va arribar. Ara la publiquem com a homenatge a la seva tasca, com una manera de recordar una dona que, amb una gran discreció, va fer feina incessantment, amb una tenacitat i un compromís exemplars.

—Vau néixer a Ciutadella. Què en recordeu?
—D’aquell moment, res (perdoneu-me la broma). Però un munt de vivències de la meva infantesa i joventut tenen per escenari Ciutadella i el seu entorn. Especialment, els tres anys de vida salvatge durant la guerra civil. Hi havíem anat, com cada any, per les vacances d’estiu, i la guerra ens hi retingué, a la meva germana Cisca i a mi, durant tot el conflicte bèl·lic. Record especialment el moment inicial (l’expectació per l’arribada d’un avió que contemplàrem des del pati de casa dels avis, l’ensurt quan va caure la primera bomba, la tia Guida retirant del foc l’olla del dinar, el trasllat a la vinya que l’avi tenia prop del poble, on també feren cap els oncles i els cosins; l’estesa de matalassos que omplia la caseta; el conco En Bep i la tia Juanita que passaren la nit davall un ametler…), i amb la mateixa vivesa revisc la nit de la ‘girada’, que passàrem dins una cova pel que pogués passar (i no va passar res: de matinada, un amic vingué a comunicar-nos que tot s’havia acabat…).

—Com recordeu el vostre pare? Com era, de prop, el lingüista Francesc de Borja Moll?
—Era un home sempre benhumorat, amb una gran capacitat d’abstreure’s en la tasca de redacció del Diccionari sense que li ho impedissin els jocs dels infants, que travessaven corrent el seu despatx o s’enfilaven per les calaixeres on tenia uns tres milions de cèdules ordenades alfabèticament.

—Com en parlava, el vostre pare, de mossèn Alcover?
—Amb una gran estimació, fruit dels anys de bona convivència. Reconeixia, és clar, que el mossèn tenia un caràcter difícil, però que un cop passat el moment d’exaltació, recobrava la calma i el meu pare sovint aconseguia fer-li suavitzar posicions.

—Alcover va dir al vostre pare que, si ho volia, podria adequar el Diccionari a l’ortografia fabriana un cop ell fos mort. Fou el vostre pare qui el va convèncer, o bé Alcover ja veia que era l’única sortida?
—’Jo ja ho he canviat massa vegades. Ja ho canviaràs tu, si vols, quan jo sigui mort’, li digué el mossèn; però el meu pare creia que ja estava resignat al canvi i que l’hauria fet ell mateix si hagués viscut una mica més. Per evitar que en el moment de fer-lo poguessin pensar que traïa la voluntat del seu mestre, li demanà –i obtingué– permís per publicar un resum d’ortografia mallorquina segons les normes de l´Institut, que va redactar ell mateix.

—Vau col·laborar amb el vostre pare en els dos darrers volums del diccionari Alcover-Moll. Quina feina hi vau fer?
—La que feia Manuel Sanchis Guarner, amb qui vaig col·laborar fins que se’n tornà a València el 1959: seleccionar, d’entre els tres milions de cèdules que constituïen el material del Diccionari i que un equip de col·laboradors havia ordenat alfabèticament, les que il·lustrarien cada entrada, classificades per significats.

—Què hi vau aprendre amb ell, quin llegat us va deixar?
—Que la llengua era el nostre principal signe d’identitat individual i de la nostra comunitat com a poble, i que teníem el dret i el deure d’emprar-la en qualsevol situació.

—Fins a quin punt el camí triat pel pare va influir en la vostra carrera?
—Suposo que l’hauria seguit igualment per impuls espontani.

—Expliqueu-nos quan va ser, com va ser i què us va aportar l’ampliació d’estudis a París, Estrasburg i Zuric?
—En tots tres casos va ser gràcies a una beca d’ampliació d’estudis que m’oferiren generosament els professors que vaig conèixer durant el XVI Congrés Internacional de Lingüística Romànica que organitzà el Dr. Antoni M. Badia i Margarit a Barcelona l’any 1953. Badia incorporà els alumnes dels darrers cursos de Romàniques i d’Història a les tasques de preparació del Congrés, i gràcies a això, uns quants estudiants vam tenir ocasió de fer estada a l’estranger, convidats pels congressistes, en un temps en què no era gens fàcil sortir del país. Aquell mateix any vaig anar a París, becada per l’Alliance Française; l’any següent vaig seguir un curs de fonètica del professor Georges Straka, becada per la Universitat d’Estrasburg, i el 1956 vaig ser acollida a Zuric pel professor Arnald Steiger, gran arabista i romanista, que fins i tot em va convidar a passar un mes amb la seva família, un cop acabat el termini de la beca. Tot això em proporcionà un augment notable dels meus coneixements de lingüística, a més dels grans beneficis de l’ampliació d’horitzons que comporta tota sortida a l’estranger, especialment a la jovenalla.

—Maria-Antònia Oliver diu que va ser gràcies a unes classes ‘clandestines’ vostres, a mitjan anys seixanta, que va començar a escriure en català. Com van néixer aquelles classes? Quins records en teniu?
—Efectivament, el mateix dia que vaig començar a donar-los classes de francès, els vaig proposar de fer-ne també de català, i unes quantes s’hi van apuntar i les varen emprendre amb més interès que si haguessin estat obligatòries. Vaig anar a veure el director de l’Institut –que ja ho era quan jo vaig començar el batxillerat, als deu anys– i li vaig dir: ‘Don Bernat, un grup de nines volen que els faci classes de mallorquí (en aquell temps, ningú li deia ‘català’, a Mallorca). Què faig? Les hi don aquí, o les duc a ca-meva?’ ‘Dóna-les aquí!’, va dir ell. I sense dir-ne res a ningú més, vaig començar les lliçons. Al cap d’uns mesos, un bon dia la professora de matemàtiques, que era molt del règim, va entrar a la sala de professors, tota alçurada: ‘Don Bernat, he sabut que es donen classes de mallorquí en aquesta casa!’ ‘Les don jo!’, vaig intervenir jo tranquil·lament. ‘I què diran els pares de les nines, si ho saben?’, digué ella, tota espantada. ‘Ho saben tots –vaig dir–. Totes els van demanar permís, abans de començar les sessions.’ Aquella dona se’n feia creus. No podia entendre que al nostre Institut es fessin activitats tan subversives sense que ningú s’hi oposàs…

—Què va fer que entréssiu a formar part del Grup Català de Sociolingüística, impulsat per Aracil?
—El mateix Aracil m’hi va convidar, en una trobada als cursos d’estiu de Prada, al Rosselló. La sociolingüística constituïa aleshores una gran novetat, i Aracil comunicava el seu entusiasme. Més tard, però, se’n va desinteressar, i els membres del grup que ell havia creat hi continuàrem vinculats.

—Isidor Marí, quan parla de la vostra etapa de directora general, diu que sempre procuràveu ‘evitar conflictes’ i que vau aconseguir uns resultats superiors a les vostres expectatives. Hi esteu d’acord?

—Sí, però la voluntat de concòrdia era compartida per tots els implicats en aquella aventura. Per cert, ens hi va ajudar un ‘manifiesto’ redactat amb ànim de posar-hi traves, que paradoxalment va servir d’estímul a favor nostre.

—Va ser gràcies a aquest caràcter ‘pacificador’ que la primera llei de normalització lingüística recollí tantes adhesions i quasi la unanimitat del Parlament?
—Sens dubte. La necessitat d’un procés pacífic era generalment sentida en aquell moment. I la intensa campanya de difusió del projecte per tot el territori va fer desaparèixer recels i difongué l’esperança en l’èxit de l’empresa.

—Vau aconseguir l’adhesió de 685 ajuntaments (el 97% de la població) al procés de normalització lingüística. Com pot ser que al cap de trenta anys el català encara no se’n surti?
—Sobre això hauríem de fer tots examen de consciència. Perquè només la voluntat i l’acció col·lectives ens asseguraran l’èxit.

—No éreu partidària d’una llei dura, amb sancions?
—No. La duresa només serveix per a provocar resistències. Ja coneixeu la dita: s’agafen més mosques amb una gota de mel que amb un litre de fel.

—Del Servei d’Assessorament Lingüístic, dirigit per Isidor Marí, en va sortir el curs ‘Digui-digui’. Quin paper va acomplir aquest curs?
—Va ser un bon element didàctic, molt ben rebut i apreciat pels seus destinataris.

—Del Servei de Normalització Lingüística, dirigit per Miquel Strubell, en van sortir les campanyes com la de la Norma (‘El Català, cosa de tots’) i, després, ‘Depèn de tu’ i les del comerç, esports… Van servir realment per a convèncer, aquestes campanyes de sensibilització?
—Van servir essencialment per a refermar els convençuts en la voluntat i l’acció normalitzadores.

—Creieu que els hàbits lingüístics es poden canviar amb les lleis?
—No gaire. Fins i tot poden provocar reccions hostils, si no s’apliquen amb cura.

—Us pensàveu que arribaria a sorgir un moviment de resposta tan contundent i organitzat a les Illes per defensar la llengua?
—Sempre he confiat que en cas de necessitat hi hauria una resposta de la nostra gent, adequada a la gravetat de l’atac.

—La salut de la llengua a les Illes, se n’haurà ressentit, d’aquesta agressió?
—No ho crec. Les pressions injustes solen provocar una saludable reacció de defensa de la identitat pròpia, i és el que ha passat en aquest cas.