Aina Clotet: “La mare perfecta no existeix”

Encara no s’ha estrenat i ja és tot un èxit, perquè la crítica l’ha reconeguda com una de les sèries de la temporada. Això no és Suècia és el primer gran projecte d’Aina Clotet i s’estrena demà a TV3. Coneguda per les seves interpretacions, fa temps que la creació l’acompanya, i ara ha fet el gran salt, amb una sèrie de vuit capítols en què parla de com és de difícil aconseguir l’ideal de la criança respectuosa. Es riu de com els pares d’avui dia pretenen ser els pares perfectes, perquè, en realitat, cal assumir que no existeixen, que és impossible. “La llavor del projecte són les ganes de riure’ns de nosaltres. Parteix d’aquestes teràpies de pares a què ens conviden al barri. Allà ens adonem que hi ha un material interessant a explorar d’aquesta generació que volem ser un gran model i fer la millor criança.”

Aina Clotet ha escrit, produït, dirigit i interpretat la sèrie, però no ho ha fet tota sola, sinó que s’ha envoltat de molta gent. Per exemple, la direcció l’ha feta conjuntament amb Mar Coll, i els capítols els ha escrit amb Valentina Viso i Daniel González. A més, hi ha participat gent molt important del seu dia a dia. La seva parella a la vida real, Marcel Borràs, també és el pare dels seus fills a la sèrie. Tot i que ho deixa clar: malgrat inspirar-se en les seves vivències, tot és ficció, no és real.

—Que complicat que és ser una mare perfecta.
—[Riu.] Directament és impossible. La mare perfecta no existeix.

—De fet, la sèrie tracta d’això, no? La perfecció que cerquem no existeix. Suècia no és tan perfecta com ens pensem.
—Sí, totalment. La sèrie tracta moltes coses, però aquesta n’és una. És com aquesta recerca de la perfecció, de l’ideal, et pot perdre. Sobretot quan és guiada per la por, que moltes vegades ho està. La Mariana, el meu personatge, és una persona molta controladora precisament perquè la por guia la seva vida.

—A la sèrie, també parleu de la necessitat de riure’ns de nosaltres mateixos.
—No entenc la vida sense humor. És la millor manera d’afrontar la vida, que ve carregada de coses que no ens esperem i que és complicada. A l’equip creatiu, que som la Valentina Viso, el Dani González i jo, que hem creat la sèrie, i la Mar Coll en la codirecció, ens caracteritza aquesta mirada d’humor irònic. De fet, diria que la llavor són les ganes de riure’ns de nosaltres mateixos. Parteix d’aquestes teràpies de pares a què ens conviden al barri. Allà ens adonem que hi ha un material interessant a explorar d’aquesta generació que volem ser un gran model i fer la millor criança. És una cosa meravellosa, sóc una defensora absoluta d’aprendre de qualsevol mena de teràpia i de millorar, però tenia ganes de riure-me’n. M’encanta el primer capítol, quan la meva filla a la ficció, l’Èlia, em diu: “Però per què vas a la terapeuta si ja sou bons pares?” M’agrada molt, perquè en el fons et sintetitza aquesta idea: “Queda’t amb mi, et demano que estiguis amb mi, no que te’n vagis en aquesta recerca permanent de ser un pas més endavant d’on has de ser.” Quan creàvem, sempre dèiem que la Mariana és d’aquestes que es perdrà el moment que el seu fill aprendrà a cordar-se les sabates, perquè pensarà en l’educació. Sempre és en el futur i es perd el present. Els nens et vénen a dir: “Para i mira’m.”

—També parla de la culpa.
—L’exigència, la culpa, la por són diferents cares de la mateixa moneda. I quan ets molt exigent i tens aquesta recerca de perfecció, després se t’emporta la culpa. Forma part de la mateixa exigència. De no saber parar i abraçar una mica la… digues-li imperfecció? No m’agrada dir-li imperfecció, perquè en el fons…

—La realitat?
—Exacte, la realitat, és el que hi ha… Quan ets pare, hi ha una responsabilitat. I, per tant, és molt interessant intentar d’aprendre, llegir, intentar-te conèixer, entendre qui ets, d’on véns, quines són les teves ferides, o quines són les coses que, en el fons, t’agradaria no transmetre. Si te les treballes, pot ser bo. Hi ha moltes coses que pots fer, les estrangules masses, el passa com una mica com a la Mariana, que quan s’intenta d’acostar més que mai a la seva filla, se n’allunya. Hi ha un excés de control i la nena està enfadada, perquè no la respecten, perquè no la miren, perquè no la veuen.

—Hi ha un moment que doneu llaminadures a la filla, i us sentiu com si haguéssiu matat algú…
—[Riu.] Aquí hi ha l’humor. Hem buscat que t’estimis i entenguis els personatges. Que siguin tendres. Per mi, la Mariana és algú que adoro, perquè és erràtica totalment, i evidentment, quan pensava amb aquesta escena que expliques m’agafava un atac de riure. De cop li he robat chuches. Més ben dit, li he robat llaminadures. Intenta corregir el que diu la nena, fent servir el català correcte. Està passat de voltes, però resumeix aquesta culpa que ens esclata quan t’adones que som unes persones privilegiades, que ho tenim tot. Aquesta mirada també hi és, i és important. Una mirada crítica cap a un sector de la població que en el fons és privilegiat, i que molts cops li falta perspectiva. Cal que deixem anar les coses i ens sentim molt afortunats.

—Al principi, penses que és una comèdia, però hi ha molta reflexió. De fet, les teràpies de pares que hi apareixen, que moltes vegades són còmiques, són plenes de contingut de què els pares poden aprendre.
—M’encantaria que passés. Tots els capítols comencen amb dos minuts de teràpia, que és aquest salt enrere de la teràpia del primer episodi. I els capítols es diuen com el tema de la teràpia: la por, els límits, el sexe, la família… Les teràpies són liderades per una terapeuta real, que és l’Elisenda Pasqual, que fa de Marta, però és una terapeuta excel·lent i boníssima a la vida real. Volíem que la terapeuta pogués donar un retorn real a aquestes mares, i més enllà de la sèrie, es crearan unes càpsules transmèdia en què la gent podrà veure més minuts d’aquestes teràpies, dividides pels temes dels capítols. Crec que hi pot haver, si no un aprenentatge, una compartició de la informació. Aquesta teràpia respectuosa recorda molt el sentit comú. Però moltes vegades, quan cries, no saps on és. Quan estàs cansat i esgotat, i amb tota l’exigència del dia a dia, costa. M’agradaria molt que a la gent li agradés veure-hi més enllà de la ficció.

—Parlem molt de criança, i potser molta gent pensarà que la sèrie no la interpel·la. Però he de dir que no sóc mare i m’ha agradat.
—Estic molt sorpresa perquè veig que la sèrie agrada d’una manera molt transversal. Sempre ho havia pensat, però fins que no es comença a veure, no ho saps del cert. Agrada a gent molt jove, o a gent que ja ho ha passat i li queda molt lluny, i també a qui no és pare i no n’ha volgut saber mai res. Els temes importants de què parla són universals. Posa la criança al centre, sí. A més, volíem que els nens tinguessin un rol protagonista. No fem trapes, no fem allò de, hi surten nens, pots amagar-los. Hi surten nens i hi surten. Però és una sèrie que explora la por. A partir de la criança, explora com la por es pot convertir en el teu pitjor enemic. I com el control és l’altra cara d’aquesta moneda, i com també et fa arribar al lloc contrari. Al final és una tragèdia. Corres, mires de fugir d’una cosa, i et precipites cap a allò que et fa més por. També toca les noves masculinitats, aquests nous rols que s’intenten, amb fills o sense. Toca la salut mental. I també la idealització: sempre ens imaginem que el jardí del veí és molt millor que el nostre. Toca molts temes universals. Voldria que la criança s’incorporés a la vida, tant si tens fills com si no, perquè tots ho hem estat alguna vegada. Som una societat que invisibilitza els extrems, tant els nens petits com la gent gran. M’encantaria que fóssim una societat més inclusiva.

—Marcel Borràs fa de pare dels vostres fills a la sèrie, però també ho és a la vida real. Molta gent es deu demanar que hi ha de ficció i què de realitat.
—[Riu.] És molta ficció. Parteix de coses reals. Per exemple, aquestes teràpies existeixen. I hi hem bolcat diàlegs i situacions que ens han passat amb els nostres fills. Però no només nosaltres, sinó tot l’equip. Tots hi hem bolcat coses. Però no és real. En Marcel no és com el Samuel. No és vanitós. De fet, no hem fet mai aquest intercanvi de rols… Tot això no ha passat [riu]. És ficció. Però sí que volia jugar a casa amb molts elements, a partir dels quals fas ficció. He mirat d’acostar-me al màxim a tot, per fer-ho tan fàcil com fos possible. Com ara agafant gent que coneixia del barri per fer els papers dels pares i a les teràpies jugar amb gent que conec. També hi ha gent que no conec de res, vam fer una barreja… Per a arriscar és important sentir-se en confiança.

—Borràs fa el paper d’un pare que s’agafa una excedència d’un any, i que s’intercanvia el paper amb la dona. Ell es fa cura dels nens. I, malgrat que comet molts errors, tota l’estona tothom el felicita.
—Gràcies per veure-ho! Jo deia, la sèrie acabarà i serà adorat quan és totalment erràtic, igual que la Mariana. Volíem posar-hi el focus. De fet, el meu personatge li diu moltes vegades: “Jo he fet això que fas tu durant més de quatre anys i cinc anys, i a mi qui em donava aquest copet a l’esquena que et donen a tu?”

—Moltes vegades les dones han de sentir tot el contrari: “Per què t’agafes una excedència, i la feina?”
—Absolutament, hi ha una mirada totalment crítica que la invisibilitat a què porten les cures, de criança, de cuidar d’un familiar, del que sigui… Porten una invisibilitat social que les dones tenim heretada, que ens toca viure. Però quan un home es posa a fer-ho, com que no té aquests referents, li costa molt de sostenir. En Samuel explora aquesta invisibilitat en les cures que no pot sostenir. La sèrie posa una mirada crítica en tots dos. La Mariana també mira de ser la millor versió, de ser aquesta mare multitasques, i no ho sap fer. No se sap desenganxar del control. Tampoc posa bé el focus en la vida professional. No se’n salva ningú.

—Malgrat que els protagonistes sou vosaltres dos, la veritable protagonista és la vostra filla, interpretada per Violeta Sanvisens.
—És un geni.

—D’on ha sortit?
—Surt d’un càsting molt exhaustiu entre moltes, moltes, moltes nenes. És veritat que quan la Violeta apareix, de cop trobem una essència que té aquest personatge. Teníem molt clar com havia de ser. Realment, hi ha hagut la màgia que hi havia uns guions excel·lents escrits per la Valentina i en Dani i la Violeta hi ha posat cos i ànima des del lloc on s’havien escrit, que és una intel·ligència, una ironia, una mirada que és per sobre d’aquests pares. La Violeta té la comèdia negra a dins. Té com aquesta comèdia intel·ligent que et mira i et desmunta. Va ser una de les apostes més arriscades.

—Per què?
—Era la nena que no tenia cap connexió amb aquest món. No havia fet mai res. Mirava a càmera tota l’estona. No repetia mai més d’una vegada les coses que feia. Ens proposàvem agafar una nena per tenir cinquanta-quatre dies de rodatge, que es diu aviat. No sóc creient, però demanava, no se sap a qui, que m’ajudés perquè teníem claríssim la Mar i jo que volíem que ho fes ella, però alhora teníem molts dubtes. Recordo que vaig trucar als seus pares, que són meravellosos, el dia abans de començar. I els vaig demanar si sabien on es posaven. També els feia vertigen. Però vam treballar perquè el rodatge fos un lloc bonic i segur. Volíem prioritzar-los, malgrat que no deixa de ser un lloc professional i li has de demanar coses. Però vam intentar de posar-los molt al centre. I que tot l’equip els donés suport. També els nadons, que en són dos, i que també surten molt. Vam tenir la sort d’agafar-los amb uns pares fantàstics. Vam fer un equip disposat a no assajar gaire. Els nens arribaven just al moment de gravar. Perquè hi ha unes lleis de rodatge molt estrictes, i poden filmar molt poques hores. Hi estic completament d’acord, però no deixa de ser una dificultat a l’hora de filmar. A més, amb una nena protagonista com teníem. Ha estat molt bonic com l’equip tècnic s’hi ha entregat, perquè molts cops no assajaven. Passava el que passava.

—I com aconseguiu que una nena que no havia actuat mai faci tot això?
—La Violeta no estudiava cap diàleg ni text. Hi havia la dificultat que és una comèdia i que havíem de posar-hi coses d’humor. Per tant, no podíem improvisar, hi havia frases que havien de dir tant sí com no. Però és una nena amb moltes capacitats. En conseqüència, li explicàvem la seqüència conjuntament amb la seva coach, la Marta Aguilar, que era al seu costat tota l’estona. Ella tenia clara la trama. Era una nena enfadada amb les circumstàncies, que no li agradava que l’haguessin canviada de casa, que tenia gelosia del seu germà petit i a qui els pares no escoltaven. Estava indignada amb la situació. De fet, va aprendre aquí, i a les últimes sessions estava meravellosa. Però és veritat que al principi hi havia moltes vegades que hem hagut de fer pla i contraplà. Ella ho feia un cop, i després jo em responia tota sola. Hi ha molta feina de muntatge. S’ha fet molta feina per treure el suc que té la nena, que és meravellosa. Crec que va ser una bona decisió de posar-li ulleres. Ella no en porta i crec que li dóna una cosa molt bona al personatge.

—Heu fet milions d’estrenes, però m’imagino que aquesta és molt diferent. Aquesta sèrie és 100% vostra. Produïu, dirigiu, actueu…
—Exacte. És la primera vegada que si no m’agrada gens, hauré de dir, és que això ho he fet jo. He tingut molta gent amb molt de talent al costat, no ho he fet tota sola. És una feina d’equip. Però m’he obert en canal en aquest projecte. Tenia moltes ganes de crear. Ho vaig fer amb el meu primer curtmetratge, ara fa molts anys, i aquest és un pas molt més gran. Al final, intento fer un exercici d’honestedat i que arribi on arribi. Però sí, és una estrena absolutament diferent, més que res perquè no tens ningú a qui puguis dir: “No, això m’han dit que ho faci.”

—No podeu fer-ne responsable ningú si va malament.
—[Riu.] Exacte, exacte…

—D’on neix, aquesta necessitat de crear?
—De fa molts i molts anys. Vaig estudiar comunicació audiovisual a la Pompeu Fabra. Entro en la interpretació des d’un lloc una mica atzarós, i després me n’interessa la part creativa. És veritat que sempre havia tingut una responsabilitat a sobre molt gran perquè pensava que només podria dirigir si en sabia molt. Era com una llosa que he tingut molt de temps, i amb els anys potser no sento que en sàpiga molt, però he decidit que ho havia de fer perquè si no, no m’hi atreviria mai.

—És la síndrome de la impostora.
—Exacte, absolutament. Ja fa anys que escric. Vaig escriure un guió d’una pel·lícula per a la televisió que es deia Positius, que va dirigir la Judith Collell. Vaig fer el primer curt. Després, vaig escriure amb la Valentina i la Carla Simón, un curt que va dirigir la Carla. Vaig crear una sèrie, que no ha sortit mai. Per tant, la creació m’acompanya de fa molt de temps. Però potser des d’un lloc que no havia arribat al gran públic. Sempre he estat una persona generadora de projectes. M’agrada. Tot plegat no ve d’una frustració com a actriu. Em sento afortunada amb els projectes que he fet. Tot i que sempre m’ha agradat molt la comèdia, i és un terreny que m’ha tocat menys. I precisament per això crec que he gaudit tant d’aquest rodatge. Tenia pànic per tot el que havia de fer, però la Mariana em sembla fascinant. És divertidíssima, m’encanta fer aquest paper.

—Heu aconseguit que televisions europees produeixin la sèrie. Moltes vegades hem sentit dir que en català no es va enlloc. Sou una demostració que no és veritat.
—I tant! Els idiomes han de respondre a les necessitats del projecte, de les històries. Els idiomes no són cap barrera, al revés, són la riquesa cultural de qualsevol lloc. De fet, m’apassiona descobrir pel·lícules d’uns altres llocs. Fan que viatgi culturalment a un país. Vivim un moment de canvi. Hi ha molts projectes d’aquí que viatgen. La nostra mirada no la tenen en uns altres llocs. En definitiva, es va viure des d’un lloc molt orgànic que volguéssim fer aquest projecte, i en català. Tant la televisió pública sueca com l’alemanya o la finlandesa. Alemanya i Finlàndia hi han entrat pel contingut, no per la llengua. I a Televisió Espanyola van ser els primers que van apostar per una sèrie que seria amb un percentatge elevat de català. És veritat que va ser crucial l’entrada de TV3 perquè la sèrie pogués ser explicada com havia de ser explicada. Que era amb més percentatge de català i amb una representació real de les llengües que es parlen aquí.