Aiguaviva: els 376 vots que van sobreviure a la crueltat policíaca

Taques negres. Una, dues, tres… Passen de la quarantena. Avancen a pas militar i prenen forma humana. Porten cascs, escuts, porres i bastons. Són gairebé les quatre de la tarda. Després d’un matí de falses alarmes, l’amenaça esdevé real. Els agents de la Guàrdia Civil fan picar les porres contra els escuts. Pam-pam-pam… Les ràtzies per les urnes han arrasat abans Sant Julià de Ramis i part de Girona. Aiguaviva és la pròxima víctima. Pam-pam-pam… Els cops ressonen contra els murs de l’ajuntament i la parròquia de Sant Joan. Els agents han vingut amb ganes d’acarnissar-se.

A la plaça Constitucional –ara U d’Octubre–, una cinquantena de veïns fan una arrossada popular davant l’ajuntament. L’ambient és festiu. Plats plens, vi, cava i somriures. Però l’alegria es tenyeix de negre. El carrer del Pont comença a escopir agents antiavalots. Un, dos, tres… Els veïns corren cap a l’entrada de l’ajuntament per blocar-ne l’accés. Alcen els braços i criden: ‘Votarem! Votarem!’ Els agents es distribueixen ‘com si fossin una legió romana’, assegura Jaume Mas, veí del poble. Aixequen els escuts i ocupen la plaça de banda a banda. Aparten cadires i taules amb agressivitat.

Votants i guàrdies civils es miren als ulls. Mas i altres veïns demanen als agents que s’identifiquin i que mostrin l’ordre judicial per a entrar a l’ajuntament. Silenci… Ho tornen a repetir. Silenci… Alguns agents proven d’avançar rere l’escut. ‘Identifiqueu-vos!’, torna a cridar Mas. Ningú no respon. ‘No vam tenir temps de demanar-ho una quarta vegada. Algú, no sabem qui, va donar l’ordre’, explica. El silenci es transforma en un caos de crits, empentes amb escuts i porres volant per sobre dels caps.

La primera víctima és Josep Maria Nadal, ex-rector de la Universitat de Girona i germà de Joaquim Nadal. Els antiavalots el tiren a terra. L’aparten de la multitud i li donen cops. El piquen amb les porres i el trepitgen. Dos agents l’arrosseguen pel carrer del Pont. Nadal acaba hospitalitzat al Josep Trueta. A la plaça, la ràbia i la impotència resisteixen el primer envit dels guàrdies civils. ‘Assassins! Truqueu a les ambulàncies!’, criden diversos veïns des de les escales de la parròquia.

Una desena de persones bloquen les portes de fusta de l’ajuntament. La primera tinent de batlle, Marta Vives, observa l’escena des d’una finestra del consistori. Només un enreixat la separa dels antiavalots: ‘Era impossible parlar-hi. Venien encegats a fer mal. Volien emportar-se l’urna, fos com fos.’ Els agents encerclen les portes. La negror agafa un veí i el fa desaparèixer. Cops de porra a l’esquena, cops de puny… Una agent dels Mossos prova d’evitar la pallissa, però la brutalitat la menysté.

L’ajuntament resisteix fins que la Guàrdia Civil dispara gas lacrimogen amb un esprai. La primera bromada química no dissol els concentrats. Els veïns acoten el cap i intenten tancar les portes. ‘Estàvem pendents de barrar-los els pas. No sabíem què passava. Era una olor estranya… Però a la segona ruixada vaig notar de seguida l’ofec i el plor. Em vaig desorientar’, explica Mas. Els agents aprofiten l’atordiment del gas per avançar i entrar en tromba. No hi ha misericòrdia. Aprofiten la superioritat física per acarnissar-se i empenyen la gent al fons de la plaça.

‘Marta, tanca la porta. Que la trenquin’
Dins l’ajuntament, hi ha nervis i estossecs per culpa del gas. Rere les portes de fusta, hi ha una segona porta de vidre automàtica. ‘Marta, tanca la porta!’, exclama un noi que no vol ser identificat. La tinent de batlle la desactiva. Els agents atonyinen els veïns que protegeixen l’entrada. Un d’ells és esclafat contra una paret a cops d’escut. Un antiavalots mira d’obrir la porta amb les mans, però se’n desdiu i se’n va. ‘Tanca-la, tanca-la, Marta –repeteix el noi–. Si volen entrar, que la trenquin.’

Els guàrdies civils s’aparten de la porta i s’afegeixen al cordó que controla la plaça. Són vint segons de calma en què s’esdevé aquesta conversa:

—Noi: Marta, ens l’emportem [en referència a l’urna]?
—Marta Vives: No, tranquil, està solucionat.

El noi tus amb força dues vegades.

—M. V.: No hi ha res a dins.

Per la porta, apareix un home amb boina, és un dels comandants de l’operatiu. No ho sap, però ell i els seus homes són a punt de ser humiliats. L’enginy, aquesta vegada, venç la violència. L’urna d’Aiguaviva és plena de sobre buits. Un veí ha salvat els vots abans de la càrrega. Els ha tret per la porta del darrere i els ha amagat al maleter d’un cotxe. La ràtzia no ha servit per a res. ‘Vaig patir tota la tarda. Els veia tornant al poble, enfurismats, perquè s’havien adonat de l’engany’, explica Vives.

El comandament posa les mans sobre la porta, on hi ha serigrafiat l’escut del poble, i l’obre amb fúria. Els vidres espeteguen. ‘Vinga!’, crida el comandament. Llavors una desena d’agents entren a l’ajuntament. Quatre van de paisà. Un que porta ulleres de sol exigeix als membres de la mesa que s’identifiquin i li donin els DNI. Dos es dirigeixen directament a l’urna, però en comptes d’agafar-la, fan veure que forcegen per aconseguir-la. Un tercer ho enregistra amb una càmera. ‘Eh, eh, eh, espera’t’, crida un d’ells. ‘Van muntar un teatre vergonyós davant nostre mentre ens tenien acorralats’, explica Vives.

Un guàrdia civil reclama al noi el mòbil amb què ha enregistrat l’entrada, però ell fuig escales amunt. Al primer pis del consistori, amaga el telèfon entre la paperassa d’un despatx. Els agents l’atrapen i li exigeixen de males maneres el dispositiu. Ell diu que l’ha perdut mentre corria i que no sap on és. Un antiavalots l’immobilitza pel coll i l’arrossega escales avall. Un segon agent, perquè les cames no li piquin amb els graons, li dóna puntades de peu. Finalment el treuen de l’ajuntament i el tiren a terra, a la plaça.

Poc després, els guàrdies civils abandonen el consistori. S’emporten paperetes i l’urna sense els vots dins d’una bossa d’escombraries. ‘Ens van rebentar una fusta de l’entrada. No sabem per què. I ens van requisar un portàtil, el primer que van trobar… Encara no l’hem recuperat’, denuncia la tinent de batlle. Vives també explica que un dels agents de paisà va sortir del consistori fent veure que havia estat detingut. ‘Anava amb els braços alçats i encreuats’, diu.

Els agents marxen pel carrer del Pont, el mateix pel qual han accedit a la plaça. El cordó que conté els veïns es desfà i es converteix en una formació d’escuts que camina de recules. La gent els escridassa i els segueix fins a l’entrada del carreró, on dos Mossos d’Esquadra aturen la multitud. L’operació ha durat poc menys de quinze minuts. Els guàrdies civils esquiven un cotxe vermell al final del carrer del Pont entre crits de ‘viva España’. No hi paren atenció. Com a molt, li donen algun cop. Al maleter, però, hi ha allò que cercaven: els vots del referèndum.

Les cases refugi
En Joan Ribot viu al costat de l’ajuntament. Durant les càrregues, casa seva es va convertir en un refugi per als ferits i els afectats pel gas. Ara al balcó hi té penjada una pancarta de ‘llibertat presos polítics’ i un llaç groc. ‘Jo era aquí [assenyala el mig de la plaça] quan va passar tot. Feia fotografies de l’arrossada, quan van arribar. Vaig sentir una barreja de coses: sorpresa, por, impotència…’, explica. A ell no el van agredir, però diu que emocionalment sí que va quedar afectat: ‘Un mes després, encara tenia angoixa. Hi pensava i em feia mal ‘estómac.’ Tampoc no hi ajudava que, dies després de l’1-O, encara tingués racons de casa impregnats amb l’olor del gas.

Quan la Guàrdia Civil va carregar contra els veïns, la multitud va retrocedir. La porta de casa de Ribot era el primer lloc segur on es podien resguardar. Diversos afectats pel gas, entre els quals Jaume Mas, van rebre les primeres cures a la sala d’estar: aigua per a fregar-se la cara i un lloc on seure i recuperar l’alè. El veí recorda el cas d’un noi que es va quedar assegut en una cadira durant més de mitja hora. ‘Estava quiet, catatònic. Suposo que necessitava assimilar la bestialitat.’

A l’altra banda de la plaça, Dolors Vall-llosera també va convertir casa seva en un refugi improvisat per a les víctimes. ‘Diverses persones van entrar-hi per culpa de les empentes i cops dels policies’, explica. De fet, ella va acollir el noi a qui la Guàrdia Civil va estrangular dins l’ajuntament. Quan el van tirar fora a la plaça, va arribar gairebé fins al llindar de la porta de Vall-llosera, que li va oferir un lloc al sofà. ‘No deixava de plorar.’

Però el refugi gairebé es converteix en una trinxera. ‘Un agent es va plantar a la porta i em va dir: “Sortiu d’aquí dins.” I jo li vaig respondre que no pensava sortir d’enlloc. “Això és casa meva. No hi poseu els peus, que us denunciaré.” Quan va sentir això, va fer uns passos enrere.’ Minuts després, quan els antiavalots ja se n’havien anat, van arribar els serveis d’emergència a la plaça. Els ferits van ser atesos en tres ambulàncies del SEM. Una desena de veïns van ser derivats a centres hospitalaris.

Els nens d’Aiguaviva
Mentre els veïns escuraven els plats d’arròs, bona part de la mainada s’entretenia mirant Ice Age a ca la Neus, un centre social situat just davant l’ajuntament. Elisabet Rupià, una de les mares, va entrar-hi poc abans de les càrregues. ‘Vaig començar a sentir sorolls i em vaig adonar que eren ells. I en aquell moment es va acabar la pel·lícula. La meva obsessió era protegir els nens. “Som al cinema”, vaig cridar. I vaig tancar totes les finestres i les portes’, relata.

Rupià no veia què passava fora, però diu que es guiava per les veus que coneixia i pel que veia per una escletxa de la porta principal. ‘Era com una pel·lícula de terror.’. Per l’escletxa només albirava les cames de dues veïnes. Eren la seva referència per a entendre el perill que corrien: ‘Protegien la porta perquè sabien que dins hi havia els nens… Però, de cop i volta, van desaparèixer. Em vaig adonar que érem a primera línia… Buf!’

Mentre cercaven un altre film, va distribuir els infants per la sala per evitar que prenguessin mal si els antiavalots esbotzaven la porta. També va trucar al 112 per avisar els bombers: ‘Els vaig dir que veia fum a l’Ajuntament d’Aiguaviva. Quan em van passar amb els bombers… “Mireu, nois, jo no veig fum enlloc, però ens estan atonyinant de mala manera i necessitem la vostra ajuda”.’

La ràtzia va durar només uns minuts, però diu que se li van fer eterns: ‘Jo no coneixia tots els nens, però el meu fill em va mirar als ulls i es va adonar que fora passava alguna cosa.’ Dins la sala, Rupià animava les criatures a cridar perquè s’oblidessin del soroll de les càrregues. ‘Tenim els pares més forts del món’ o ‘a Aiguaviva som de pagès’, eren alguns dels crits.

En algun moment, diu que va sentir uns cops a la porta de darrere del centre: ‘No sabia si obrir o no. No tenia ni idea què em podia trobar.’ A la plaça, els antiavalots continuaven reprimint els veïns. Rupià va dubtar, però va acabar obrint. A l’altra banda, hi havia una mare que s’emportava més nens cap a casa. Les criatures que jugaven a la pista esportiva havien vist com la Guàrdia Civil desfilava en pas marcial cap al centre del poble.

‘I després es va acabar tot. La porta principal es va obrir i va entrar un nen. Es va acostar a un altre i li va dir: “Al teu pare li han donat una pallissa.” Li vaig dir que callés. Volia preservar la tranquil·litat, però també van entrar adults amb els ulls vermells i plorosos. Els nens demanaven: “Que heu plorat? Què ha passat?” Va arribar un moment que no els podia aguantar més a la sala. Vaig consultar una mare que és psicopedagoga i després els vaig deixar sortir.’

A l’escola d’Aiguaviva, el primer dia de classe després del referèndum el van dedicar a parlar de violència i repressió. Diversos pares coincideixen que la brutalitat de la Guàrdia Civil ha afectat els seus fills, sobretot els més petits. ‘Els grans, d’una manera o d’una altra, han anat racionalitzant la barbàrie’, expliquen.

Després de la ràtzia, la resurrecció
En Josep Dalmau va ser a la plaça tot el matí. Va participar en l’esmorzar –entrepans de botifarra–– i va ajudar a preparar l’arròs. ‘L’ambient era alegre. La plaça era plena. Es va celebrar un bateig i tot’, relata. Tanmateix, poc abans de l’arriba dels antiavalots, va anar-se’n a casa: ‘Només va ser mitja hora, però quan vaig tornar tot era de cap per avall.’

No va veure cap agent. Dalmau va entrar a la plaça pel carrer del Pont. ‘El primer que em vaig trobar va ser en Nadal, a terra. Els serveis mèdics l’atenien amb oxigen. Vaig caminar una mica més… Hi havia histèria. Molta gent amb els ulls vermells i tossint. Tenien problemes per a respirar. Un d’ells era el meu fill. Les taules estaven tombades i les cadires escampades per tota la plaça’, explica.

Quan torna a veure la càrrega en un vídeo, Dalmau diu diverses vegades que no és el més indicat per parlar-ne: ‘Jo no hi era. Però els qui som una mica vells i conservem la memòria això ja ho hem viscut. Ja sabem quina mala llet gasten aquesta gent.’

A tres quarts de cinc de la tarda van arribar els primers periodistes, també gent de la rodalia que volia veure què havia passat. En aquell moment, es va retirar la bandera espanyola del balcó de l’ajuntament. ‘Ens havien demanat per activa i per passiva que poséssim la bandera. I ho vam fer. Però després d’haver rebut el seu agraïment, vam decidir de despenjar-la per sempre més’, diu la tinent de batlle.

La gent continuava a la plaça. Van passar les hores i es va improvisar una castanyada. ‘La gent es podia haver tancat a casa. Ensopida, trista, ferida… Però no. No podien guanyar’, diu Dalmau. Van fer brases i l’olor de torrat va camuflar els rastres del gas. Eren gairebé les vuit del vespre. El cel enfosquia. Poc després, dins l’ajuntament, es van començar obrir els sobres. 376 vots, concretament.

A un quart de nou, ja a la llum de la lluna, Jaume Mas va agafar un megàfon. La plaça era plena i hi havia cert nerviosisme. Mas es va acostar l’aparell a la boca i va dir: ‘Vots nuls, dos; vots en blanc, dos; no, vuit; sí, tres-cents seixanta-quatre.’ Quatre hores després dels cops, les empentes i les vexacions, la plaça va esclatar d’alegria.

L’endemà, la placa de la plaça Constitucional va aparèixer guixada amb esprai. A sobre, en plena façana d’una casa, s’hi podia llegir: ‘Plaça 1 d’octubre.’ L’ajuntament no va parar de rebre trucades de solidaritat. Els periodistes perseguien els veïns pels carrers. L’ANC de Vilablareix, el poble veí, va proposar de fer un acte de suport al vespre. La convocatòria va córrer per la xarxa i l’acte es va acabar convertint gairebé en un pelegrinatge. Les carreteres estaven col·lapsades. No es podia accedir a Aiguaviva, els vorals eren plens de cotxes aparcats. Deu mil persones es van congregar al poble.

Per què Aiguaviva?
Aiguaviva té 775 habitants. Al voltant hi ha l’aeroport, cinc polígons i uns quilòmetres més al nord, Girona. Per què la Guàrdia Civil va decidir de reprimir el poble? ‘Aquí es van atrevir. És una vila petita i sabien que podien arrasar’, diu Dalmau. La primera tinent de batlle ho comparteix. ‘Ni tenim cap polític conegut, ni havia de venir cap famós a votar… Som petits i una víctima fàcil.’

Ningú no sap si els agents que van protagonitzar la ràtzia havien participat abans en alguna càrrega del Gironès. Tampoc no se sap d’on van sortir. ‘Van entrar per la carretera de Girona, que és on hi ha la caserna més pròxima, però no sabem del cert d’on venien. Aquells dies, molts guàrdies civils van dormir a l’aeroport… I no eren precisament agents de duanes’, diu Vives.

Els veïns sospiten que els agents van rebre alguna mena d’informació abans d’atacar Aiguaviva. ‘Sabien què feien. Van arribar quan hi havia menys gent a la plaça i coneixien perfectament els accessos a la plaça. Si haguessin vingut una hora abans, haurien topat amb dues-centes persones. Potser la història hauria estat diferent’, explica Dalmau.

Querella per tortures i lesions
Els ajuntaments d’Aiguaviva, Sant Julià de Ramis i Girona han presentat una querella conjunta per delictes de tortures i lesions que ha estat admesa a tràmit. La querella adjunta més de dues-centes denúncies de víctimes de la violència. Totes elles han declarat al jutjat i les han visitades metges forenses. Ara van identificant els agents que van participar en les càrregues.

Mas és un dels denunciants i lamenta l’actitud hostil de la jutgessa durant la declaració: ‘No parava de preguntar-me què fèiem davant l’ajuntament, per què hi érem i si vam oposar resistència.’ Diu que encara no sap si els antiavalotss que van actuar eren de la Guàrdia Civil.

—No eren guàrdies civils?
—Els vam demanar de manera reiterada que s’identifiquessin i no ho van fer.
—Però portaven l’uniforme i el número…
—Jo també em puc vestir d’antiavalots i posar-me un número identificatiu.
—Voleu dir que anaven disfressats?
—És possible. No van dir res, van carregar i ens van robar l’urna.

Mas diu que no confia en la justícia espanyola, però sap que ara mateix passar pels seus tribunals és l’única manera d’arribar algun dia al Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH).

—Què voleu aconseguir amb la denúncia?
—Demostrar què ha passat. Han apallissat gent pacífica i han fet servir mètodes repressius propis d’una dictadura. Han passat per alt la seva legalitat i això ha de tenir conseqüències.

Més informació:
Guàrdies civils acarnissats en pobles petits