La cerca d’aigua freàtica: la reserva natural oblidada que pot combatre la sequera

Tallar arbres de les capçaleres dels rius, utilitzar vaixells per a transportar aigua o dessalinitzar la que hi ha a la mar són algunes de les mesures que apliquen les administracions per combatre la sequera, tenint en compte que els embassaments i els cabals dels rius han baixat a mínims històrics. Tanmateix, hi ha una alternativa que, tot i ser un recurs de baix cost i fàcil distribució, no es fa servir tant com es podria, segons els experts. És l’aigua freàtica o aigua subterrània, que es pot extreure dels aqüífers amb pous. El catedràtic Xavier Sánchez Vila assegurava que, a gairebé qualsevol part del món, si fas un forat, hi pots trobar aigua. Així doncs, per què les autoritats no opten més decididament per aquest recurs?

Joan Botey, investigador del Grup d’Hidrologia Subterrània de l’IDAEA-CSIC, afirma que les aigües subterrànies són les que tenen un cost més baix per ser un recurs local, i, a més, generalment tenen més bona qualitat. Tres característiques que les converteixen en una opció més atractiva que l’aigua superficial, és a dir, la que extraiem dels rius i embassaments. En condicions normals, el 45% de l’aigua que es fa servir a les conques internes catalanes és d’origen subterrani, però Botey diu que es podria explotar molt més.

En ciutats com Barcelona tan sols es fa servir una una part petita de l’aigua subterrània disponible. “En el cas de Barcelona hi ha la creença que l’aigua subterrània està contaminada i que té patògens. També és una creença de l’administració. Però no és cert”, subratlla Botey. Per això lamenta la falta conscienciació ciutadana, però sobretot de les autoritats. Igualment, explica que no és fàcil d’optar per aquest model hídric, perquè caldria crear una xarxa de distribució paral·lela, i, ara per ara, falta cooperació entre els diferents organismes de l’administració.

Finalment, Botey creu que el poc ús de les aigües freàtiques és el resultat de la pèrdua de memòria col·lectiva: “Els nostres avis tots tenien pous a les cases del camp, i no sé en quin moment ens n’hem oblidat.” En aquesta línia, recorda que molts municipis, cada vegada que tenien una dificultat d’abastament d’aigua, renunciaven a extreure-la dels pous i es connectaven a l’ATL (ens d’abastament d’Aigua Ter-Llobregat). “Per a un ajuntament petit, gestionar directament l’abastament d’aigua amb els pous era una càrrega que, quan han pogut estalviar-se-la, se l’han derivat a un tercer.” Així, amb el pas del temps, ha augmentat la dependència de les aigües superficials i s’ha reduït progressivament l’extracció d’aigua subterrània.

Nous pous per a abastar els municipis

Actualment, uns quants municipis volen recuperar aquesta pràctica i han decidit de construir nous pous per subministrar aigua a la població. Salt, Girona i Sarrià del Ter, al Gironès, fa dues setmanes que han posat en funcionament dos pous que recolliran aigua de l’aqüífer del pla de Sitjar i que servirà per a cobrir entre el 30% i el 40% de les necessitats de tots tres municipis. Amb això es rebaixarà la tensió que hi ha sobre el pantà de Susqueda, d’on extreien l’aigua fins fa poc.

Un altre exemple és Sant Feliu de Codines, al Vallès Oriental. Històricament, s’ha proveït de les captacions pròpies, però el juliol passat va assecar-se un dels pous que tenien, i amb els tres restants no donen l’abast. De moment, cada dia deu camions cisterna arriben al municipi per cobrir el 25% de la demanda d’aigua. Tanmateix, segons que explica el batlle, Pol Cabutí, és una situació insostenible: “Amb els habitants que som, això no és sostenible ni a mitjà, ni a llarg termini. Ni d’un punt de vista econòmic, ni logístic, ni ambiental.” I afegeix: “Barcelona ha entrat en emergència bastant abans d’haver de portar aigua amb vaixells, i nosaltres, amb els camions, és com si duguéssim aquesta aigua amb vaixells. Per tant, a efectes pràctics, som en emergència per sequera d’ençà del juliol.”

Per això l’ajuntament van encarregar un estudi hidrogeològic que comprovés la viabilitat de fer un pou nou. Ara com ara, el sondatge és favorable i tot fa pensar que se’n podran servir a l’estiu: “És una oportunitat que tenim i que ens permetrà no haver de dependre d’aquests camions cisterna.” Fer un pou d’aquestes característiques costa uns 450.000 euros, però Cabutí insisteix que és una inversió necessària a llarg termini. Per pagar-la, compten amb subvencions de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), tot i que tan sols cobreixen aproximadament el 60% del cost.

Avui l’ACA és l’encarregada d’autoritzar la construcció de nous pous, segons el volum d’aigua que es vulgui utilitzar i de l’origen de la captació. Com a mesura excepcional, també autoritza les comunitats de pagesos a fer nous pous si en fan un ús compartit. Jordi Safont, que té una empresa de perforacions i es dedica a fer pous, explica que com més va més pagesos requereixen els seus serveis. “Com més sequera, més feina”, diu. Fa temps que va detectar un augment clar de la demanda, però admet que la situació actual és extraordinària. “Estem saturats. Ara mateix ja no agafem més encàrrecs”, reconeix. Segons que explica, el problema és que l’ACA també està saturada, i que ara triga el doble que abans a concedir les autoritzacions, és a dir, uns quatre mesos.

Safont treballa sobretot a l’Empordà. Té tota mena de clients: d’ajuntaments a empreses, passant per particulars. La majoria són pagesos: “Ara hi ha molt de nerviosisme i desesperació. Ja no busquen salvar la fruita i la collita, sinó la plantació o l’arbre per als anys vinents.” Fins i tot diu que ha tingut clients que demanen de fer pous per a emplenar les piscines particulars.

Es pot acabar l’aigua subterrània?

Amb tot, Safont explica que ara han de fer forats molt més profunds que no pas abans. “Allà on comptaves trobar aigua i abans n’hi trobaves, ara no hi ha res i has de baixar més”, lamenta.

“El pou és l’escapatòria per quan no plou. Però si no plou també ens quedarem sense pous, al final”, alerta. El subsol triga molt a assecar-se, però també a recarregar-se. Per això, Botey avisa del perill que implica donar massa autoritzacions per a la construcció de pous, perquè una sobreexplotació excessiva dels aqüífers pot reduir-ne la capacitat d’emmagatzemar aigua de manera irreversible. “Per evitar-ho i, en normalitat, permetre que aquests aqüífers es recuperin, cal saber-ne l’estat i controlar-ne bé les extraccions. Ara, amb l’emergència per sequera, és un campi qui pugui. Si tothom fa forats allà on vol i de manera poc planificada, després costarà molt de posar-hi ordre”, subratlla.

A parer seu, és un perill que l’administració hauria de tenir ben present: “Caldria millorar el coneixement tècnic dels nostres aqüífers per fer-ne una gestió optimitzada i sostenible.”

Els aqüífers, la solució màgica?

Botey recorda que, tot i que els aqüífers no s’utilitzen tant com es podria, tampoc no són la solució màgica. Sánchez Vila també recordava que l’aigua freàtica tota sola no resol el problema, sinó que, paral·lelament, cal augmentar l’ús d’aigua regenerada i combinar-la amb la provinent d’embassaments i la dessalinitzada. “Cal aprendre a utilitzar molts sistemes alhora i de manera estratègica.”

D’una altra banda, Botey creu que és urgent d’interconnectar tota la xarxa d’aigua del territori perquè les zones que tinguin més aigua puguin compensar les que no en tenen tanta. “En un any sec, a les conques internes hi ha tanta aigua disponible com si tinguéssim els embassaments de Sau i Susqueda plens fins dalt”, diu. I afegeix que cal interconnectar les xarxes per redistribuir els excedents dels aqüífers en bon estat i cobrir els dèficits dels aqüífers sobreexplotats.