Ai, carai!: cent anys de Joan Capri

Com diria l’inoblidable Estanislau Corbera, l’amo del Cafè del Moll de Camí de sirga, si la salut l’hagués acompanyat, avui, el senyor Joan Camprubí i Alemany, conegut en el món del teatre per Joan Capri, faria cent anys.

Els que vàrem néixer a l’equador del segle passat el seu nom l’associem principalment als discos de monòlegs humorístics que aquella ràdio omnipresent a les cases de la dècada dels seixanta reproduïa sovint. Era un home molt popular, en Capri. Fins al punt que recitar de memòria fragments dels seus soliloquis va esdevenir durant una època el passatemps preferit de les sobretaules després d’una festa familiar. Oncles, pares, cunyats i cosins rivalitzaven per veure qui imitava millor aquell inconfusible ‘ai, carai!’ que tant el caracteritzava. Això i la manera d’expressar-se una mica desmenjada amb la qual s’esplaiava tocant molts aspectes que ara mateix no dubtaríem gens a titllar de ‘políticament incorrectes’.

La sogra i la muller
El sentíem proper, Joan Capri, quan desenvolupava alguns dels tòpics que cada setmana els de la meva edat trobàvem caricaturitzats en els tebeos que llegíem: les sogres i les mullers, per exemple. Em sembla que era el monòleg ‘El nàufrag’ que acabava amb la sogra del protagonista ofegant-se mentre ell tancava el monòleg dient que ‘en el fons’ la seva sogra no semblava tan mala persona.

O quan a ‘El casament’ es planyia perquè l’amor sol tenir un final, però que, tal com predicaven els capellans, s’ha d’aguantar (‘caigui qui caigui i peti qui peti’), s’ha de tenir flexibilitat (‘que quan un estiri, l’altra arronsi’) i altres admonicions per l’estil fins que acabava el raonament amb un ‘Escolteu, escolteu: l’amor se’n va… PERÒ ELLA ES QUEDA!’ demolidor com un míssil.

Durant molts anys el nom de Joan Capri va anar associat amb el Teatre Romea amb una impressionant llista d’obres  –Mossèn Ventura, Romeu de 5 a 9, El fiscal Recasens, El senyor Perramon...–  que sens dubte li varen reportar popularitat i diners, però no tinc gaire clar que, a més a més, el convertissin en una persona feliç.

L’humorista malhumorat
De la mateixa manera que hi ha l’arquetip del pallasso trist, Capri era l’humorista malhumorat; ell encarnava millor que ningú la figura del ‘català emprenyat’, un concepte que va fer fortuna molt després de la seva mort, el febrer del 2000, però que el retrata amb gran precisió. Emprenyat, català… i deprimit. Una circumstància, aquesta darrera, que dissortadament per a ell i el seu entorn més íntim havia de ser molt complicada de gestionar.

Vaig poder veure en Capri en directe damunt d’un escenari molt poques vegades i val a dir que una de les coses que més greu em sap és no haver pogut assistir, a començament de novembre, a algun dels Tenorios que representava al costat de Mary Santpere en el paper d’una impagable Doña Inés. Així i tot, sí que em veig amb cor de dir que la impressió que aquest home transmetia era doble. Per una banda, crec que no era conscient de la importància del que feia i de com la seva simple presència arribava a la platea; i, per una altra, crec que l’únic lloc on el món i ell vivien amb harmonia era damunt l’escenari.

La seva irrupció en el món de la televisió, amb ‘El doctor Caparrós’  –dues temporades (1979 i 1980) al circuit català de TVE–  va ser un èxit que encara avui recordem els qui vàrem seguir la sèrie amb més o menys fidelitat. Curiosament, aquell èxit va coincidir amb la seva retirada dels escenaris i de la vida pública. No puc recordar bé detalls de l’època, però no m’estranyaria que en el fons d’aquella dràstica decisió hi hagués el motiu de ‘sentir-se buit’ que molt recentment uns altres personatges populars han esgrimit en el moment que decidien de fer una aturada en la seva carrera.

Cap a 1990, ja a TV3, Capri va tornar a la palestra amb una sèrie que es va dir ‘Amb l’aigua al coll’ que, vista amb la mirada retrospectiva dels meus records personals, gosaria a dir que va passar de manera més aviat discreta. Els últims anys de la seva vida –parlo de 1997 quan, per entendre’ns, ja no tenia ànims per fer la seva visita diària al Club Natació Barcelona– un grup d’amics, coneguts i admiradors mobilitzats per Salvador Escamilla varen organitzar un seguit d’actes d’homenatge entre els quals hi va haver la concessió de la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona i l’edició del doble CD El millor Joan Capri, amb una selecció de vint-i-dos dels seus millors monòlegs. Un procés en el qual vaig tenir l’honor de col·laborar personalment.

La plaça de Joan Capri
Mentre preparava aquestes notes m’he arribat a la plaça de Joan Capri, situada en un angle del solar on hi ha el mercat de Santa Caterina. Si no em falla la memòria, fa deu anys o dotze, de resultes de la remodelació d’aquella zona, algú va tenir la pensada que, atès que ell havia viscut sempre a Ciutat Vella, l’espai irregular que quedava lliure a tocar de la part del darrere del mercat li podia ser dedicada. Un flac favor al seu record, tant per la poca substància d’aquella diguem-ne plaça com per la gasiveria a l’hora de donar relleu a la figura de l’artista al qual s’ha dedicat: una plaça de les normals a tots els carrers de la ciutat afixada a la paret és l’única referència.

Expressament o no, Capri continuava la tradició de gent com Josep Santpere o com el seu quasi-coetani Carles Saldaña, aquell inoblidable Alady que en els cabarets dels anys quaranta es plantava enmig de l’escenari i, molt solemne i seriós, declamava: ‘Soy franco. No sirvo absolutamente para nada’ (per bé que ell l’adjectiu el deia en majúscula), un acudit que li va reportar unes quantes visites a les comissaries.

Sortosament, el llegat de Joan Capri no es va morir amb ell. La nòmina de bons humoristes, monologuistes i crítics rondinaires del moment que vivim és àmplia, potent i –cosa més important– en la majoria dels casos (no diré noms, el lector els coneix prou bé) són gent que reivindiquen amb orgull el mestratge que sobre ells va exercir aquest home que avui fa cent anys que va arribar al món.

Un home de caràcter difícil i reaccions imprevisibles que havia dit que si calia posar cap epitafi a la seva tomba digués: ‘Si ets creient, resa un Parenostre; i si no, fes una gran rialla.’ No sé vosaltres, però jo sóc del parer que s’ha merescut llargament totes dues coses.