Ai, Bruce, si ho sabessis…

Bruce Springsteen ja és on sigui que els seus fans saben que para. Ja són història les cròniques de cada vegada –carta d’amor a, relació especial amb–, gastats tots els acudits –ja va parlar més català que Tal, ja va fer més per la llengua que Pasqual–, perquè els indígenes anem tan necessitats d’amor que qui vulgui que vingui de fora a oferir-nos-en un bri esdevé automàticament el nostre soldat. I tot això és perquè, mentre naltros som titllats de fonamentalistes i de fanàtics per voler fer útil l’idioma d’aquesta terra, al Boss –hi ha res més boomer que dir “el Boss”?– ningú no gosa demanar-li què hi diu al seu DNI.

Per això és tan notícia un “bona nit” o uns “us estimem, Catalunya” en un macroconcert assistit per visitants de tot el planeta, en una Barcelona afectada per la més gran flaquesa provinciana –i per això, també, els mitjans del poder no se’n saben avenir. Springsteen no és un Serrat a qui puguin cridar a l’ordre des del públic per la llei de “si un sol alumne ho demana”. Durant tres hores, Springsteen és allò que molts catalans voldríem ser sempre: algú a qui ningú no li exigirà cap “en castellano” mentre treballa a la capital catalana. A més a més, el paio et planta una bandera del seu país i una del nostre a banda i banda de l’escenari i així deixa entesa la trobada bilateral, sense intermediaris ni llengües interposades. I bé, com fa el conte, acabada l’actuació s’acaba la màgia, els cavalls es tornen ratolins i carruatge carabassa, i la ciutat es queda una altra vegada amb la realitat sota els peus, intacta.

I la realitat és que, senzillament, a Barcelona hi ha de tot. Vull dir que, si s’escau la conjunció, com a català hi pots gaudir d’un concert amb subtítols en ídem, d’un film en VOSC o d’un xou de comèdia en la llengua autòctona, però d’una manera cada vegada menys diferent de com podria fer-ho un italià o un francès amb els seus respectius idiomes, i sense agafar cap avió. O un castellà mateix a Broadway o al Cervantes Theatre de Londres. Vull dir que les grans ciutats ja ho tenen, això. Buscant, buscant, a tot arreu on hi ha prou representants d’una cultura hi ha la possibilitat d’ensopegar amb el seu rastre en un escenari o altre. Pel que fa a la llengua catalana, no crec que aquesta possibilitat hi acabi de desaparèixer mai, a can Fanga, però al temps present, la sensació per als catalanòfons residents ja és de ser-hi un expat, que és aquesta manera cool de dir un turista que hi té casa.

Incorro un moment en l’articulisme del jo, ja em disculpareu, però és que l’exemple fa al cas: una de les nits que tocava el Bruce –més boomerisme, més– servidora i companyia ens encaminàvem a veure el xou d’El Soterrani al Paral·lel. I havent sortit amb temps, encara vam haver de córrer per haver comès l’error d’improvisar l’acte de sopar: saltant d’un bar a l’altre, entre grans cartells il·luminats d’espectacles en castellà, no vam topar amb cap establiment, cap ni un, on ens atenguessin en la llengua que dóna nom al barri i els seus carrers, ja no cal dir que en tinguessin la carta ni que fos per a turistes del país, a la manera de Perpinyà. És el post-, és el pre-, és tot el que envolta aquesta excepció que hem d’adquirir pagant entrada, encapsulats en uns receptacles on podem viure el miracle entre tota l’oferta de la Barcelona parc-temàtic.

Això sí: davant d’un escenari podem recrear la il·lusió de viure, culturalment, en la que seria la capital catalana si no hagués renunciat a fer-ne el paper, com qui es posa unes ulleres 3D per veure un film immersivament. Perquè en l’estona que dura una obra teatral, un recital, un monòleg en el teu idioma, pots respirar tranquil que ningú no t’aixecarà la mà per fer d’Erasmus, de visitant de Palència o de veí d’escala que demana la reunió en la llengua de sons padrins que van vindre a aixecar Catalunya. Perquè, a Barcelona, el castellà s’espera de franc, s’espera que el regalis, mentre que tu has pagat per això teu. De portes endins, és la concessió que tens.

Ai, Bruce, si ho sabessis… A la ciutat comtal, tres hores seguides de sentir-se tractat culturalment com a català és un miracle. I això t’ho recorden, per acció o per omissió, des de la web de venda d’entrades fins a la pissarra de la terrassa de després; des del títol del musical del costat fins al rètol vermell de la cartellera que t’adverteix, com d’un al·lergen: “En català”. La idea de l’entreteniment és desconnectar, però tota l’experiència que t’espera fora d’aquest parèntesi de normalitat et recorda contínuament què ets, la nosa que resultes a l’exterior d’aquests entorns guetitzats on pots ajuntar-te amb altres pagesots a consumir el vostre coi de llengua pagesa.

Per als expulsats culturalment de la nostra capital, un article així pot acabar-se de dues maneres: com sempre, repetint-nos allò que ja sabem, o pensant per un dia en la nostra salut mental, perquè l’estrès lingüístic, com qualsevol altre estrès, no es pot deixar enquistar. Totes les identitats oprimides, siguin de gènere, classe, ètnia, llengua, necessiten una vàlvula d’escapament, i en aquest sentit hi ha un vessant de la cultura que té un poder enorme de descompressió: l’humor autoreferencial. Acabo, doncs, amb una recomanació expressa per a l’estat anímic que arrosseguem: consumim humor nacional, autoreferencial, d’actualitat. Humor com més estripat millor, del que no deixa res per verd. El piu de l’olla de pressió que portem a dins xiula de valent amb la comèdia a peu dret, amb monòlegs irreverents, en bars de micros oberts. Riure de la tribu des de la tribu és terapèutic. És necessari. És la resistència. Les ganes de botar foc no et passaran, però ja és la idea. Sense desmerèixer les actuacions de mirar circumspectes pinçant-nos la barbeta, amb aquest panorama, poc es paga a qui ens faci regirar de riure en una platea.