15.04.2018 - 22:00
|
Actualització: 16.04.2018 - 07:29
No és solament la xifra, la massa de gent que va inundar els carrers de Barcelona –tot i que també. Són les maneres. Tenim tot el govern a la presó o a l’exili, però nosaltres continuem ocupant pacíficament els carrers, sense cap incident, sense cap agressió, sense cap consigna violenta, somrient-nos, abraçant-nos. Ens han abocat tota la violència, verbal i física, que eren capaços d’imaginar i tanmateix nosaltres continuem cantant i alçant castells, continuem ballant i gaudint de ser un entre tants. Ells, mentrestant, proven d’amagar la veritat a la desesperada. Menteixen cada dia. Menteixen sobre la manifestació, menteixen sobre quanta gent érem, menteixen sobre com ens comportàvem, menteixen sobre què cridàvem, menteixen sobre què volem. Però nosaltres no perdem el somriure i ens mantenim a lloc; tots junts fent voleiar banderes, avancem vestits de tots els tons de groc i cridem les consignes que estimem sense ni mirar-los, sense ni escoltar-los, sense perdre-hi ni un segon.
Quan l’estat espanyol va desfermar el colp d’estat contra Catalunya, el 20 de setembre, pretenia desmuntar en poques setmanes aquesta monumental i extraordinària organització popular que s’ha expressat amb tantes sigles i organitzacions aquests darrers nou anys. Hi van abocar tot el que tenien. Des de la Guàrdia Civil fins al darrer columnista d’El País. Des del jutge Llarena al més violent dels feixistes incontrolats. Des del monarca fill del monarca hereu de Franco fins al grec que desvia pregunta rere pregunta i indignació rere indignació en la conferència de premsa de la Comissió Europea. Tots els recursos, armats i desarmats, de l’estat varen ser posats en formació per provar de doblegar-nos, perquè deixàssem de reconèixer-nos com allò que som. Poques vegades un país deu haver hagut de plantar cara a un atac coordinat de les dimensions del que es va desencadenar al setembre contra el moviment republicà català. Però nosaltres ho hem resistit tot i, sis mesos més tard, som ací. Som ací ben plantats al bell mig de Barcelona, ocupant el Paral·lel i la plaça que hauria de ser del Primer d’Octubre, escampant-nos –perquè no hi cabem– per la Gran Via i pel Poble-sec, allargassant la massa humana fins a mar. Davant els ulls atònits i admirats de bona part del món.
El colp d’estat va aconseguir en algun moment de fer trontollar la imatge que teníem de nosaltres mateixos. La virulència i l’agressivitat que van abocar sobre el moviment independentista va fer que alguns dubtassen de poder trobar el camí d’eixida, de resistir. L’enorme quantitat de recursos esmerçats a mirar de fer veure que no érem allò que som, allò que sabem que som, en algun moment va sumir una part de la població en una tristesa comprensible i justificada.
I, tanmateix, els vàrem derrotar a les urnes el 21 de desembre, amb una victòria electoral exemplar que no hi ha adjectius que puguen qualificar. I els vàrem derrotar el 5 d’abril quan la resolució del tribunal alemany va deixar clar que les acusacions de la justícia espanyola són insostenibles, una ficció impossible d’acceptar per cap democràcia. I els vàrem derrotar ahir, 15 d’abril, quan tornàrem a fer nostres els carrers i recuperàrem aquella manera contundent i amable alhora, alegre i responsable al mateix temps, de caminar plegats. Aquella que ens havia caracteritzat fins que ells van escampar la violència pels nostres carrers. Aquell domini serè de les places i les avingudes. Aquell saber-nos forts simplement perquè sabem que tenim la raó i que som més.
Ahir aplaudíem fins a fer-nos mal a les mans cada vegada que algú feia desfilar davant nostre les cares o els noms dels nostres presos i exiliats. Les cares i els noms de Puigdemont i de Junqueras, de Bassa i de Forcadell, de Romeva i de Gabriel, de Forn i de Rovira, de Turull i de Serret, de Ponsatí i de Sànchez, de Cuixart i de Rull, de Puig i de Comín. I en miràvem les fotografies amb dolor, trists per tot això que han de passar, per la injustícia que els toca de viure per haver fet allò que nosaltres vàrem votar que fessen. Però després ens giràvem i, bo i mirant al voltant, tot allò que vèiem ens reconfortava i ens enfortia. Perquè ens tornàvem a reconèixer en allò que havíem vist i havíem demostrat tantes i tantes vegades aquests darrers nou anys.
Nosaltres sabem qui som. I sabem què som. No ens ho ha d’explicar ningú ni necessitem que ens ho reconega ningú. Nosaltres sabem que som la majoria social i política d’aquesta Catalunya que ja s’ha proclamat república i que ara lluita per viure en l’estat independent que ens hem guanyat al carrer i a les urnes. Sabem la nostra força i la nostra determinació. Sabem que no afluixem ni fem cap pas enrere. Sabem que hem frenat el seu colp d’estat. I sabem que no ens han doblegat, que no han pogut fer-ho. Però sobretot sabem que no podran fer-ho mai si ens continuem unint com ho vàrem fer ahir al Paral·lel, com ho vàrem fer al carrer de la Marina, com ho vàrem fer a la Diagonal, com ho vàrem fer al passeig de Gràcia i a la Meridiana, com ho vàrem fer a la Via Catalana. I, com que sabem tot això, ahir ens miràvem els uns als altres somrients, malgrat el dolor per la presó i l’exili. Ens reconeixíem en la llibertat, ens reconeixíem en la lluita, ens reconeixíem com a poble, ens reconeixíem en aquesta dignitat insubornable que Jordi Cuixart va dir encertadament que som. Indestructibles. Lliures fins i tot enmig de la tirania. Sobirans indiscutibles del nostre futur.
