Agustín Gómez: “Amb Wallapop volia conquerir els Estats Units des del Clot”

No tenien cap pla. Ni un estudi de màrqueting. Només ganes de muntar un projecte de zero. Amb aquesta projecció tan poc esperançadora va néixer Wallapop el 2013, gràcies a dos consultors tecnològics. Un és Agustín Gómez, que actualment n’és el president. “Van coincidir un seguit d’eixos que si intentes de preveure com dissenyar-los, no pots. Va ser un miracle“, recorda. L’empresa té un valor, diuen, de més de mil milions d’euros i ningú no sap quan tocarà sostre. Hom se l’imagina establert a la part alta de Barcelona, però no, Gómez ens cita al barri del Poblenou: “La meva imaginació és proporcional al que he viscut. Per això visc en un pis, gran, però un pis.” Conversem sobre aquesta història d’èxit: el naixement d’una aplicació que molts creuen que va sorgir de Sillicon Valley, però que té les oficines al barri del Clot.

—Va ser un espetec. Poseu l’aplicació a l’App Store i ràpidament us enfileu al número 1. Com els recordeu, aquells dies?
—Aquell dia ho vam rebentar. Sabíem que teníem entre mans una cosa que valia la pena. Es veia. No em diguis per què, però es veia. Des del dia que vam sortir a l’App Store, vam ser l’aplicació més descarregada d’Espanya durant dos o tres anys.

—Què se sent?
—Saps aquell somriure de beneit que tens quan has estat amb tanta tensió? Durant dos o tres mesos havíem treballat sense parar, i quan vam llançar l’app, vam optar per una opció arriscada, però que tenia sentit, que era invertir tots els diners que ens quedaven, en màrqueting. Perquè si tu publiques una aplicació i no la promociones és com un gra de sorra en un oceà. Ens quedaven 20.000 euros i vàrem fer un all-in. Si ens moríem en l’intent, ens moríem en l’intent.

—I bingo.
—Tirava tant que ens va superar, perquè no ho preveiem. I allà va començar tot. Ràpidament ja vam poder finançar-nos. No calia ser Warren Buffett per veure que allà hi havia alguna cosa especial.

—Recordeu la primera venda?
—Sí, la vam fer nosaltres. Un dels companys em va comprar un vaixell pirata de Playmobil per vint euros. I ara és exposat en una vitrina a les oficines de Wallapop. Però també recordo la primera cosa grossa que va entrar, que va ser una màquina de rentar. És clar, al principi hi havia coses de mercat ambulant, però que algú posés a la venda una rentadora, i després un cotxe, ens va impressionar… La gent hi posava coses serioses, i això volia dir que anàvem bé.

—Una pregunta que no us deuen haver fet mai. D’on la traieu, la idea d’una aplicació de compra-venda d’articles de segona mà?
—Havia estudiat Telecomunicacions i vaig treballar deu anys per a consultores i grans corporacions tecnològiques, tot donant voltes pel món. Fins que vaig tenir una crisi existencial profunda. Tenia trenta-dos anys i em dedicava bàsicament a anar de festa i poc més. Estava acabat i veia que no tenia camp per recórrer en el món de la consultoria. Em vaig unir a un amic, en David, i vam decidir de muntar alguna cosa. La idea era intentar de fer realitat algun projecte, el que fos. No teníem cap intenció de petar-ho, no ens passava pel cap ni en els millors dels somnis.

—Què vèieu clar?
—Tots dos teníem una motivació tecnològica, perquè érem tecnòlegs. I sabíem que volíem muntar una cosa que fos exclusivament per a mòbil, sense web. En aquells moments, el 2013, no n’hi havia, de projectes exclusivament per a mòbils. La major part de les grans empreses web tenien una pota posada en el mòbil, però més de cara a la galeria que res més. En Miguel Vicente i en Gerard Olivé (Antai) havien detectat una aplicació d’Àustria anomenada Shpock. I consistia en un mercat de segona mà per app. És que la idea no és ni nostra! Ens va agradar i vam investigar molt sobre transaccions locals i hi vam veure sentit. Vam desenvolupar una aplicació a la qual vam afegir un xat molt bàsic i geolocalització al quilòmetre.

—Aquesta va ser la vostra aportació.
—Res més. Aquesta va ser la nostra gran aportació a la humanitat. Sense voler aparentar falsa humilitat, era una cosa de sentit comú. Si és una aplicació mòbil, vols immediatesa, per tant vols un xat; i si vols vendre al barri, necessites geolocalització. Ja està, fi de la pel·lícula. Pensàvem que seria una aventureta que duraria sis mesos. De fet, en David i jo vam fer un pacte: que no hi deixaríem la pell durant deu anys. Pensàvem a sis mesos vista: si funcionava, bé; i si no, també. Per això, una de les coses que vam fer molt bé va ser anar de pressa. Vam desenvolupar l’aplicació durant un mes. Durant aquest mes, amb el meu cosí, vam crear el primer catàleg anant per mercats ambulants de Madrid i Barcelona. I així vam tenir el primer inventari.

—Era un catàleg fals?
—Sí, anàvem amb una llibreta i jo els explicava que era una iniciativa del govern. Així ens deixaven fer fotos dels productes.

—Tot això en un garatge, com en les grans històries?
—No, en un pis on hi havia més empreses. Però no era pas un viver. Hi feia tanta calor que sempre érem al bar. És que Wallapop el vam fer al bar. Llavors érem cinc persones.

—I ara quants sou?
—Uns tres-cents. Encara que sembli molt, no és un equip gaire gran per a una empresa que gestiona vint milions d’usuaris i un bilió d’euros en transaccions al dia.

—Després de sortir a l’App Store, Atresmedia entra en el vostre accionariat i dieu que va ser un punt d’inflexió. Per què?
—Nosaltres invertíem molts diners en màrqueting digital per fer-nos conèixer. Això feia que captéssim molts usuaris, però alhora això consumia molts diners perquè arribar a la gent és car. I, continuant amb la lògica, vam demanar-nos: què mira la gent? La tele. I en Miguel Vicente, un altre dels fundadors, va ser molt lúcid i va oferir un tros de l’empresa a canvi de tenir espai sobrant de publicitat a Atresmedia. Vam multiplicar les descàrregues per deu en una setmana. Després ja van venir els espots, on sortien nois hipsters, que ara ja és una idea molt cremada, però que llavors venia molt.

—I els beneficis d’on sortien?
—Vèiem clar que era un error monetitzar des del principi. Vam veure que teníem possibilitats de créixer molt ràpidament i ens vam centrar a créixer, a ser el número u a Espanya. A més, ens entraven diners. Teníem facilitat en les rondes de finançament capital perquè l’empresa funcionava i vam seguir aquest rastre.

—I quan vau començar a monetitzar?
—Massa tard, cap al 2016. Abans vam emprendre el camí de la glòria i vam obrir mercat al Regne Unit, França, Mèxic… I després als Estats Units. I la nostra energia es va centrar en aquesta batalla internacional.

—Per què aquesta obsessió a fer les Amèriques?
—Mira, digues-ne glòria, oportunitat… M’engrescava molt intentar aquest repte. “Des de l’Àfrica conquerirem el món”, deia a l’equip. Era una il·lusió. Fins llavors, les empreses espanyoles copiaven alguna idea dels EUA, la portaven aquí i potser l’expandien per l’Amèrica Llatina. Però no hi havia hagut empreses que s’atrevissin a anar al mercat americà. I això em removia l’estómac. Vam entrar-hi dos anys i mig després de sortir al mercat. Va ser brutal. Vam entrar-hi amb el capital necessari per a poder competir. I va ser entrar en una batalla. Va començar una guerra molt dura entre cinc aplicacions que intentàvem el mateix desafiament. A nosaltres ens va anar molt bé, i durant tres o quatre mesos vam liderar les descàrregues.

—Fins que va entrar Letgo.
—Sí, va entrar gràcies al grup Naspers amb cinc-cents milions d’euros de finançament.

—I vosaltres?
—Amb una ronda de finançament molt gran. No et diré les xifres, però n’hi havia prou per a presentar una batalla salvatge. Però la batalla va ser molt salvatge. Ells van jugar molt fort. Pensa que era una aplicació acabada de crear i tenia un finançament de 500 milions d’euros. La nostra fase de naixement es va fer amb 30.000 euros. S’han de tenir molt ben posats i pensar en gran per fer allò que van fer. D’allò en va sortir una fusió amb Letgo que al final es va convertir en una adquisició de Wallapop i vam acabar sortint dels EUA.

—Somniàveu plantar la bandera a Sillicon Valley?
—No, jo volia conquerir els EUA des del Clot. I ho podíem fer, però no va ser. El fet d’haver d’anar-nos-en em va desinflar. Va ser agredolç. Racionalment, sabia que ho havíem de fer, perquè continuar la batalla ens portava a la immolació, però emocionalment havíem fet tant com havíem pogut, i va ser dur.

—Tot i que us compren i guanyeu molts diners.
—Sí, ens va entrar una quantitat important de capital. Era lliure i podia estar sense treballar durant un bon temps. Però en aquell moment no ho valores. I no vaig pensar mai en els diners perquè, si ho hagués fet, m’ho hauria venut molt ràpidament. Sempre hi va haver l’oportunitat de vendre-ho. Però era una cosa que jo no tenia en compte; estava abocat en el desafiament de fer créixer l’empresa i no veia res més. I els diners que ens entraven per finançar el projecte eren gasolina que atiava el foc d’aquest desafiament.

—Wallapop és allò que s’anomena un unicorn, una empresa que ha arribat a tenir un valor de mil milions.
—Mira, l’última ronda de finançament ha estat de 690 milions. Es parla molt de les rondes de finançament, i ho entenc perquè són xifres que fan impacte. Jo tendia a no parlar-ne, però no per estratègia, sinó perquè em feia cosa. Una persona ho va explicar molt bé. És com si et donen una hipoteca i vas a celebrar-ho. No té sentit. Té sentit celebrar que hi ha gent que dóna suport al teu projecte i hi dóna un valor. Però que no és real.

—Els fons d’inversió són els que han acabat tenint el control de l’empresa. Això us decep?
—Fa temps que en tenen el control. Des del moment que et vas diluint i vas fent rondes de finançament, evidentment un consell d’administració té el seu pes. És un procés molt natural. Bo o dolent? Depèn de l’empresa i les persones. Per nosaltres va ser necessari; si no, sense el seu suport, no hauríem fet tot això que hem aconseguit.

—Ser el director general d’una empresa que gestionava tants diners no era una pressió molt forta?
—No. Ja sabia on em posava. La pressió la dóna el context, l’envit que has triat. Vaig viure uns quants anys que van ser un esprint. I realment, vaig reflexionar sobre allò que havia fet, o allò que se suposava que havíem fet, tres anys després. Sóc molt abraçador i un dia, a l’oficina, em van dir que hi havia un noi que s’encarregava del manteniment i de canviar els tòners de les impressores. Vaig adonar-me que hi havia gent que no coneixia i li vaig fotre una abraçada. Vaig mirar al voltant i vaig veure que hi havia molta gent, que l’havia fet bona. I em va entrar vertigen. Vaig prendre consciència que ja no era l’Agus de sempre i que tenia una responsabilitat.

—Us van acabar substituint com a director general i ara sou el president. Per què?
—De fet, va ser una sortida de l’empresa. Ja no en segueixo el dia a dia i tinc un càrrec simbòlic pel fet de ser un dels fundadors. Estava esgotat. Feia set anys que treballava al màxim, i al final vas perdent la motivació, veus que et falta gasolina. I els inversors també van veure que feia falta un altre perfil. Després de deixar de ser el CEO, un càncer es va creuar en el camí.

—Caram.
—Sí. He estat dos anys aturat i ha estat l’excusa per a afluixar. I ara estic molt bé, amb pèl, com pots veure; fantàstic. Ara faig vida de jubilat estàndard que dóna menjar als coloms. Pau interior absoluta. He estat dos anys criant el meu fill i ara n’he tingut un altre. Saps allò que hi ha gent que es penedeix de no haver passat més temps amb els seus fills? Doncs netejo aquest karma durant aquesta etapa i em ve de gust continuar fent-ho una temporada més.

—Haver fet una fortuna us ha canviat, com a persona?
—He fet uns diners que no hauria imaginat mai i que em donen llibertat durant uns quants anys. Parlo per mi, però hi ha el fals mite que si algú triomfa se li’n va l’olla, i jo crec que passa molt poc. Hi ha un percentatge molt baix d’imbècils i en el món de l’èxit, aquest percentatge de beneits també és baix. En el meu cas, el canvi més gran que he notat és en la manera com et tracta algú que no et coneix i de cop algú li diu que vaig fundar Wallapop. La imaginació no em permet de ser imbècil. Com que jo de petit no feia vela, ni navegava en iot ni vaig tenir afeccions que costessin diners, doncs la meva imaginació és proporcional a allò que he viscut. Per això visc en un pis, gran, però un pis.

—Invertiu en altres aplicacions?
—És un camí natural que ha seguit molta gent, però que a mi no m’agrada. Jo em sento un artesà i m’agrada construir tecnologia. No sóc capaç d’invertir en una empresa perquè de seguida m’hi involucro emocionalment. No ho sé fer i no hi tinc criteri.

—I teniu cap projecte al cap?
—Aquests últims dos anys he entès que cal fluir, que les coses arribin per si soles. En la quimioteràpia em va arribar la motivació de muntar una plataforma que posava en contacte gent que necessitava ajuda amb gent que en podia oferir, però no va funcionar. Però se’m va quedar la llavor plantada. I ha anat germinant durant aquest any mirant de respondre i entendre per què no va funcionar. Per què és tan difícil donar ajuda? Per què és tan difícil demanar-ne? I he estat un any aprofundint en això, buscant un model. Crec que aniré per aquest camí. Sé que sona naïf, però hi ha d’haver una eina perquè ens donem un cop de mà els uns als altres.