Agustí Villaronga: “No em fa por morir-me, me’n feia quedar-me inutilitzat i lluny del cinema”

Fem aquesta entrevista a Barcelona, al pis de sostre alt i parets acolorides on fa més de vint anys que viu Agustí Villaronga. Fa un horabaixa plujós. Els núvols tamisen la llum que entra pels finestrals i crea un ambient que convida a la conversa. A totes les parets i als prestatges hi ha imatges i objectes relacionats amb el cinema. I, emmarcada, una fotografia de Mercè Rodoreda, “la Rodo”, com l’anomena Villaronga, quan parla del projecte sempre present de rodar La mort i la primavera.

Amb el cineasta hi ha la seva germana, que ha vingut a ajudar-lo a triar la roba que es posarà diumenge per anar a la gala dels premis Gaudí. Fa unes quantes setmanes ja va anar als Goya, a València, i també als premis Feroz. “No estava gaire bé, però em vaig disfressar i hi vaig anar. Ara estic en molt bones condicions per a anar als Gaudí”, diu. Villaronga segueix un tractament per al càncer que li van detectar fa pocs mesos. És optimista i diu que quan li van comunicar el diagnòstic no va pensar en cap moment que es moriria.

Allò que més greu li ha sabut són els dies en què es trobava malament i no podia ni pensar ni escriure cinema, perquè, diu, la seva vida és el cinema.

El seu film El ventre del mar opta a dotze guardons, entre els quals millor film, millor direcció i millor guió. Amb tot, diu que li faria molta il·lusió que els guanyassen els seus companys de rodatge que són a l’inici de la carrera.

—Com estau?
—Bé! [Riu] L’operació va anar molt bé i ara seguesc el protocol de quimioteràpia de sortida.

—Quan us van detectar el càncer ho vàreu explicar obertament.
—Ho vaig contar un dia per casualitat, perquè vaig estar mesos sense dir res. La primera quimioteràpia va ser molt ràpida i quasi em vaig morir. Vaig estar molt greu i molt de temps hospitalitzat, intubat. Quan en vaig sortir, un dia, en una entrevista a IB3 Ràdio, al final, quan ja havíem acabat, ho vaig dir sense donar-hi importància. La gent fa molta història amb això, però no passa res. Es té càncer i ja està. Els mitjans es van fer ressò de l’entrevista i l’endemà va sortir publicat a tot arreu.

—Us fa por morir-vos?
—No. Em feia por quedar-me inutilitzat perquè em costava d’imaginar viure independentment del cinema. Ara que he hagut de passar sis mesos sense poder pensar en res ni tenia condicions per a posar-me a escriure, el dia a dia era molt difícil. Afortunadament, la vida continua. Ara, por de la mort, no en tenia. Potser perquè no m’he cregut mai que m’hagués de morir. Quan em van dir que estava malalt, mai no vaig pensar ara em moriré, ara em moriré… Però és cert que canvies la manera de pensar. Tenc molts projectes, però sé que això pot durar el temps que duri. Pot no durar. Tens una visió de futur molt diferent. He agafat consciència del pas del temps i veig que ja no som jove. Pots tenir l’esperit emprenedor i curiós, que el tenc, però el temps ja ha passat.

—El ventre del mar té dotze nominacions als premis Gaudí. Quina expectativa teniu?
—L’altre dia, amb en Tono Folguera, el productor, que en té dues, Mediterráneo i Llibertat, dues pel·lícules destacables, vam fer la broma. “Tots dos amb tantes nominacions, i encara farem un Almodóvar, ens n’anirem a zero” [en relació amb l’escàs resultat que el film Madres paralelas va obtenir als Goya].  Les expectatives són normals. A mi em fa il·lusió aquest dia. Em fan il·lusió algunes de les nominacions i em faria il·lusió que guanyessin. Per exemple, la d’en Roger Casamajor, la de la música, la del Blai [Tomàs] i en [Josep Maria]  Civit, que opten a fotografia. Em faria molta il·lusió la de la Susy Gómez [directora artística]. En general, totes les dels companys, em fan molta il·lusió.

—Més que les vostres?
—Les meves, també, és clar, però és diferent, perquè per a aquesta gent, tant la Susy com el Blai, són les seves primeres vegades. I els primers moments destacables, les primeres vegades, tenen molta importància en una carrera. Per a mi no són les primeres. Al revés, estic a les darreries. Entén-me, ja he rebut premis, i és clar que em fan molta il·lusió, també. Mira, avui parlava amb la meva germana i deia, els premis, sí, collonut, tant de bo! Tant de bo, eh? Perquè al principi et costa començar, però al final t’has de mantenir. I és una cosa que ara pensava, si hagués de pujar a recollir un premi i fer aquell discurset, ho diria, eh? Alerta, que de les prop de cent nominacions que hi havia als Goya, només hi havia sis persones majors de seixanta-cinc anys. Els oficis de direcció i els tècnics són uns oficis en què tens més durada del que és una jubilació; en canvi, molta gent es queda a la cuneta o pel camí. Et van arraconant.

—Per a mantenir-vos, heu hagut de renunciar a moltes coses o, justament perquè ja sou dalt, us podeu permetre alguns luxes?
—No ho sé. La gent no sé què s’imagina. Jo ara mateix, estic amb una baixa laboral que no basta per a pagar el lloguer. Ara visc amb doblers prestats. Si no treball, no cobr. I treballes quan tens sort. La gent es deu pensar que la vida del director de cinema és la vida de Javier Bardem o de Pedro Almodóvar. I som treballadors bàsics, nosaltres. Sí que els darrers anys he pogut triar una miqueta. He fet coses d’encàrrec, coses que m’han agradat més, menys…

—Nacido rey és un encàrrec?
—És un encàrrec. I és una cosa que em va anar molt bé. És la pel·lícula en què he cobrat més. Però El ventre del mar, que és una pel·lícula que m’encanta, no m’ha donat ni per viure. Ha estat una producció molt petita, el meu sou és molt petit. I saps que ha de ser petit perquè si no, la pel·lícula no es pot fer. Ara, mantenir-se a dalt? No crec que hi hagi un sistema en què un pensi: s’ha de fer això i això i això per mantenir-se… No ho sé. És sort. Sort i també podria ser un poc més estrateg. Ara imaginem El ventre del mar amb un repartiment de primera línia, l’adornes un poquet, no la fas tan dura, no la fas en blanc i negre… Ja és una pel·lícula que podria tenir més oportunitats.

—No és una cosa que us preocupi.
—Jo en realitat no hi pens. Aquest ofici es fa per amor. I si és per amor, has de seguir el teu cor. Afortunadament, puc dir que quasi mai he treballat d’una manera mercenària. Ni tan sols quan vaig fer Nacido rey. Ho vaig viure com una aventura. És una manera de rodar a l’estranger, amb un equip diferent, amb molta pasta. Normalment no t’ho trobes. De cop i volta tens l’oportunitat d’estar dins una cosa que és com un somni, també. Rodar una batalla, i rodar amb seixanta cavalls, quaranta camells… 

—Per què us agrada tant, El ventre del mar?
—Perquè és molt lliure. Perquè és una pel·lícula feta sense concessions. Neix en un moment determinat, en plena pandèmia, sense haver de donar explicacions a les televisions. Pel fet de néixer així, amb un equip petitó, no hi havia grans pretensions, i això fa que sigui molt lliure. No havies de passar filtres i cada dia descobries unes dificultats, però eren dificultats molt humanes. Ara no tenim això, idò ho farem així…

—És un crit, aquest film?
—La paraula crit és molt forta. És un poc rebel. Rebel en el sentit que està en un moment que no toca. No tocava per pandèmia, ni tocava perquè aquesta mena de cinema arriscat, cada vegada toca menys i la gent en fuig més. En aquest cas, més que un crit, és una manera de dir: som aquí, com aquí i aquí seguim.

—El film és en blanc i negre, però té color. Sembla teatre, però és cinema. Els monòlegs semblen diàlegs… Proposau un joc de textures que dóna molta feina a l’espectador.
—El fas entrar en un joc. En principi, teníem por, perquè hi ha unes convencions. Si al cap de cinc o deu minuts no hi ha entrat, adeu! Són quatre nivells diferents de narrativa. Utilitzam tècniques molt literàries, tècniques teatrals aplicades directament i cinematogràfiques. I les cinematogràfiques, a més, amb una narrativa diferent. És una aposta condicionada pels pocs mitjans. Com expliques un naufragi amb 150 persones enmig de la mar sense poder rodar a la mar perquè no tens els mitjans? L’altre dia, salvant les distàncies, veient Macbeth, de Joel Coen em va agradar moltíssim perquè aquesta gent treballava la part cinematogràfica sense oblidar la part teatral. Pens que és una cosa que s’hauria de fer més. La mescla de les arts, la música, la literatura, el teatre, el cinema… D’El ventre del mar m’agrada això, que la teatralitat no desaparegui. No només pels decorats, sinó que hi ha moments que són forçadament teatrals.

—Per què heu optat pel blanc i negre?
—En un principi era per a aproximar-lo més a la idea del documental. És una cosa que se suposa que és d’època, però no volíem allunyar-ho molt del món present. I el món present són les arribades de barcasses, que són en color, evidentment. Però hi ha molt de material que jo havia vist en blanc i negre. Vàrem parlar amb els directors de fotografia, amb en Civit i en Blai Tomàs i va aparèixer de cop una pel·lícula que es diu November d’un director estonià, boníssima, feta tota amb infrarojos blanc i negre, i ens va impressionar. Vam veure que l’opció estètica i visual d’aquesta pel·lícula era la que ens convenia. I ho vam fer així, les escenes de la part tancada. A banda, també hi ha un color molt difuminat, quan contam els records dels protagonistes. Però a dins, quan són a les barques, els negres tenen la pell blanca. Els ulls els queden com lluminosos, això és l’efecte de l’infraroig. Treballàvem sense llum. El rodatge era al·lucinant, perquè no hi vèiem. El director de fotografia havia de posar les mampares per anar fent retalls de coses que només vèiem al monitor. Quasi no es veien entre ells, els actors.

—Dues frases del film: “Els derrotats no tenen fortuna”. “Els febles només poden fugir”. Les podríem emprar per a subtitular una crònica de la guerra a Ucraïna del telenotícies d’avui.
—Els pobres no poden fugir. Per exemple, mira, aquests dies, la gent ha criticat l’actitud del govern espanyol sobre enviar armes o no enviar-ne i mantenir-se més neutral. D’una banda, pots pensar: els pobres no tenen sortida, la millor cosa que poden fer és abaixar el cap i que s’acabi de pressa això, però ja se t’han posat a sobre. Hi ha tantes situacions al món real amb enfrontaments de l’home contra l’home, una cosa que no té sortida! Ucraïna n’és una. A qualsevol guerra veuríem aquesta situació: l’home contra l’home. Com se’n surt? No ho sé. En un naufragi sembla que lluites contra el mar, però arriba un moment en què ja no és el mar. Són unes persones contra unes altres. Això és el que passa a les guerres, el que pot passar a moltes fronteres. A moltes fronteres la gent desapareix en situacions que són naufragis.

—Nàufrags i abandonats.
—És un fet històric que va provocar un escàndol molt gran a França. Van tallar les amarres a posta. Al final, el capità el van jutjar. Fa poc vaig tornar a llegir els llibres del Géricault. Per pintar El rai de la medusa va haver de fer una reproducció i va demanar a Thomas i a Savignyi que l’ajudassin. Els va rescatar, perquè el govern francès els havia amagat, i els va dur a viure a casa seva, en unes condicions més dignes. A Géricault li van fer el buit quan va contar la veritat. Ell ho va fer amb totes les conseqüències. Anava als dipòsits a cercar cadàvers i als manicomis a estudiar la mirada dels bojos. Quan contes una cosa així, aquest és el procés que has de fer. No pots frivolitzar. Vull que s’entengui bé el que diré, i no em vull clavar amb el treball dels companys. Tu agafes una pel·lícula com Mediterráneo, i fa com un reportatge, t’explica una cosa que has vist moltes vegades al telenotícies. En cap moment no es posa dins les persones, no hi ha un conflicte. El que a mi m’agrada de Baricco és que es posa dins la pell d’aquestes persones. M’agrada molt el procés que fa. Com s’arriba a la bogeria a través d’una situació descarnada en un món que t’ha canviat per sempre. 

—És un film amb molts de riscs. Heu travessat molts marges creatius que abans no havíeu travessat?
—És molt arriscada, sí. Els productors s’ho van haver de pensar molt. Però per a mi té més risc el que vindrà ara. Afortunadament, tenc una pel·lícula per a fer i és una comèdia. Avui pensava: sabré fer riure? Això sí que és un risc! Endinsar-me dins El ventre del mar és molt còmode.  És com a El mar, de Blai Bonet. Jo entrava dins El mar com si fos casa. Hi tenia molta connexió. Aquell món obsessiu religiós d’aquells adolescents em toca. Si llegesc una novel·la amb un problema de parella, és com si sentís ploure. Ara llegesc molt de Pasolini. N’he llegit tres o quatre llibres seguits. Em toca de per tots els costats.

—El rodatge va ser un goig o el vàreu patir molt?
—Aquest va ser un gust. En Roger Casamajor ho ha dit moltes vegades, que mai no m’havia vist tan content. Sempre estava content. I no és una cosa que m’hagi passat sempre. Afortunadament, ara que ja he fet catorze pel·lícules he anat canviant, perquè al principi, per a mi cada rodatge era una batalla. Als matins anava angoixat al rodatge. Ara puc gaudir un poquet més.

—Heu esmentat Roger Casamajor. És un actor habitual als vostres films. Però en teniu més que també han repetit. Pensau en ells quan escriviu?
—Depèn. És curiós. Per exemple, a Pa negre, el personatge d’en Roger ja estava pràcticament contractat amb Òscar Jaenada, però li va sortir una cosa als Estats Units i em va demanar que l’alliberàs, i és quan vam cridar en Roger. Ho va fer meravellós, però va ser de rebot. En Roger, l’he vist madurar en el teatre, en altres coses… És un treballador. No està d’hòsties ni li agrada gens figurar… Me l’estim molt. Amb la Nora Navas també he repetit. Hi ha persones que te les trobes i no te’n vols separar.

—Sempre hi ha papers per a nins a les vostres pel·lícules… Els feu un tractament especial.
—El món dels nins m’atrau moltíssim. Pens que és un món d’innocents, de persones que encara són per fer. I moltes vegades, veig les persones i intent imaginar-me-les quan eren més petits. Què els ha passat per arribar a tal lloc. Fer la fabulació d’allò que el destí ha canviat en un infant i l’ha convertit en un home. Arriba un moment que et fas com especialista en nins i et criden per a dirigir quan hi ha criatures. Igual que si hi ha coses de guerra civil ja em criden, i a mi la guerra civil no m’interessa massa.

—N’heu fet una trilogia.
—N’he fet una trilogia que és més de na Isona [Passola] que no meva.

—El mar, de Blai Bonet, Pa negre, d’Emili Teixidor, Incerta Glòria, de Joan Sales. Si féssiu La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, ja seria un pòquer de films basats en grans obres de la literatura catalana.
—M’agradaria molt. La vull fer des d’abans de conèixer na Isona.

—Hi va haver un projecte per a fer-lo, però no va reeixir.
—Hi vam ser molt a prop. Després de fer El niño de la luna vam fer un projecte amb una producció francesa, alemanya i espanyola. Ja havíem fet localitzacions a Sort amb el director d’art, i una productora es va retirar i se n’anà a norris. A partir d’aleshores és com un projecte maleït. Salvant les distàncies, seria com quan Tarkovski fa Andrei Rubliov.  Jo m’imagín molt fer La mort i la primavera. Té tantíssimes virtuts! Tantíssimes virtuts! És tan necessari que existeixi visualment! I veus que la gent es gasta la pasta amb unes beneiteries…

—El teniu dins el cap, el film, el veieu.
—La mort i la primavera jo me l’he imaginada sempre. He lluitat per fer-la. He anat als Emirats Àrabs a intentar traure doblers d’allà, volia anar a l’Azerbaitjan, també per si a algun país d’aquests sortia.  Jo la veig molt antropològica. No té cap mena de relació amb res. És una cosa que sorgeix. A la “Rodo”, la Rodoreda, li sorgeix l’obra en el moment en què Alain Resnais fa Nuit et brouillard.  És el moment de l’Holocaust, de la Segona Guerra Mundial. Hi té molt a veure, però té una cosa que és tan antiga… Antiga em referesc al temps. Tant, que té referències que són prehistòriques, perquè ella fa una cosa molt tribal. És molt difícil de situar el poble de La mort i la primavera. No el pots situar a Romanyà de la Selva ni a Palafrugell. És impossible! És tan tribal que has d’anar molt enrere. Has de construir coses molt bàsiques. A vegades pens que seria una raça especial. Parla dels caramells, una gent que ha quedat així, no se sap que hi ha  enllà de les muntanyes… En canvi, en les coses que fan físicament, té detalls que sí que són d’avui dia. Per exemple, pot dir: “El carruatge del senyor tenia aquest estampat”; però la resta és de tribu d’Àfrica… Jo la trob antropològicament molt interessant.

—Quant pot costar una producció així?
—Tampoc no és tan cara. No la pots fer amb dos milions, és cert. L’altre dia vam fer comptes amb un amic i vam calcular uns set milions. Són molts, però se’n gasten molts en moltes coses.

—Dèieu que ara llegiu Pasolini, com sou com a lector?
—M’agrada molt llegir. Sempre intent que el que llegesc tengui una mica de relació amb el que vulgui produir, amb una pel·lícula que vulgui fer, amb algun tema que m’interessi. Llegesc cercant aliment…

—Viviu a Barcelona, però no sou el típic mallorquí que enyora l’illa quan fa un cert temps que no hi va.
—Visc aquí. La pandèmia la vaig passar allà perquè tenia una cosa de teatre allà i m’agrada molt estar allà, però he de viure aquí. Fa vint anys que visc en aquesta casa. M’agrada veure la mar. A Mallorca la tenc a tocar de casa, però m’agrada viure allà on sigui.

—Quan éreu petit vàreu escriure una carta a Rossellini dient-li que volíeu ser director de cinema. Aquella passió, continua intacta?
—Ha canviat, segur. Ara, amb la malaltia m’ha passat que he pres una consciència del temps que no tenia. De cop, veus que el món no va com tu vols. Mira que he tingut dificultats a la vida, com molta gent, però de cop veus que aquí es pot acabar tot. I de cop, comences a pensar.  El que més ràbia em feia és que no podia fer cine. A l’oncòloga li deia: jo el mes d’abril he d’haver acabat perquè he de fer una pel·lícula. La salut aquesta és tan important com l’altra. La meva vida no té sentit si no hi ha cinema. Moltes vegades no he tingut vida privada. La meva vida és a través del cine. La meva vida és el cinema.

—Us han fet doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears. Quina sensació us fa aquesta mena de reconeixement que no és per una feina concreta?
—Bé, molt bé. Aquest concret, record que em va telefonar na Margarida Brotons, supòs que en Biel Mesquida hi té a veure. Era a l’hospital, vaig quedar un poc parat. Em vaig imaginar amb el birret i la toga i no ho sé, però després vaig pensar: és la universitat i a més, és un munt de gent que ho ha pensat i és un reconeixement. Penses que el cinema transcendeix fins al punt que arriba a ser un fet cultural més. I vaig pensar: collonut. M’agrada.

—Seguiu de prop la situació política, us preocupa, o pensau que ja s’ho faran?
—Sí, al final he decidit que ja s’ho faran. Si hi hagués una cosa en què cregués molt i veiés que està ben encarrilada, supòs que m’hi posaria. Pens que gent que tenim una imatge pública hem d’anar molt alerta amb les coses que diem. Si et refereixes a la qüestió de l’independentisme, vaig molt alerta. He passat per tots els moments. Jo som de Mallorca, que no és igual que ser de Catalunya. Véns amb una formació molt diferent. Aquesta cosa identitària que tenen aquí, a mi m’encanta. Però quan veig que l’independentisme arriba a generar tantes traves de comunicació amb altres persones i amb situacions, pens: potser no és el moment, potser ho hem de fer d’una altra manera… Així i tot, amb això s’ha de ser molt respectuós perquè hi ha un percentatge de gent molt gran que pensa això. Per això jo no em vull definir. No em definiria mai en aquest extrem. Jo personalment, podria fer-ho, però si això és el que vol aquesta societat, si no t’agrada te’n vas a una altra banda. Però no m’hi clavaré. Veig que s’ha creat tanta llunyania i tanta demora d’altres coses que són molt importants, i veus coses que no són el moment. Parl amb sinceritat.

—Heu dit que serà una comèdia el vostre film següent?
—És una pel·lícula que teníem plantejada fa dos anys i ha tingut retards per la pandèmia i per la malaltia. Rodarem el mes de juny, al barri de Sant Roc de Badalona. És una història molt maca, d’una ex-atleta olímpica. És una pel·lícula de nins i adults vells. Gent molt gran. Una atleta d’elit que comença amb un procés degeneratiu mental i els seus néts, que no tenen pares, es tanquen a la casa per sobreviure… Són situacions dramàtiques fetes en clau de comèdia. Amb actors no coneguts. Professionals, molt bons, però.

—Us tempta fer sèries de televisió?
—Tenc dues sèries escrites. Una és un encàrrec de Globomedia, però no ha acabat de sortir. I ara estam amb una altra perquè és molt interessant. És sobre el cas de Hildegart, aquella noia que sa mare va criar com una superwoman i la va matar. Fernando Fernán Gómez en va fer una pel·lícula. És un tema molt interessant.