28.01.2024 - 21:40
|
Actualització: 01.02.2024 - 10:49
El periodista i escriptor Agustí Pons i Mir (Barcelona, 1947) acaba de publicar Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals i guerra freda (Edicions de 1984). El llibre és fill tant de la seva experiència com a periodista, dels temps del Noticiero Universal fins a Catalunya Cultura, passant pel diari Avui, del qual va ser sots-director, com de la seva tasca com a escriptor i biògrafs d’alguns dels intel·lectuals més destacats de la Catalunya del segle XX. I hi documenta, i en reflexiona, la influència del marxisme en el món cultural i intel·lectual català a partir de la segona meitat del segle XX, en un context marcat per la guerra freda, el llarg període de confrontació ideològica, econòmica i cultural entre la Unió Soviètica i els Estats Units. Per què, tal com demostra aquest llibre, res del que va passar a Catalunya aquells anys va ser aliè a aquest món bipolar, que, entre més qüestions, va permetre el manteniment de Franco al poder després de la Segona Guerra Mundial. Pel llibre, hi desfilen Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Castellet, Alfonso Carlos Comín, Xavier Folch, Joaquim Molas, Manuel Sacristán, Ricard Salvat, Jordi Solé Tura, Antoni Tàpies, Joan Triadú i Manuel Vázquez Montalbán.
—Acaba de fer cent anys de la mort de Lenin, a qui vau dedicar un llibre. No voldria començar sense aturar-m’hi, perquè té molt a veure amb aquest llibre. D’entrada, hi dieu que és el personatge més important del segle XX, el segle del comunisme, que el travessa de dalt a baix, del 1917 al 1989.
—El llibre comença així, dient que Lenin és el personatge més important del segle XX. Ho crec perquè realment en l’àmbit intel·lectual i en el polític la seva transcendència és enorme. M’he dedicat a fer les biografies, de Pere Calders, de Maria Aurèlia Capmany, de Nèstor Luján… i la idea comunista travessa de dalt a baix la seva vida i obra, per un motiu o un altre. És la ideologia que mou més coses durant aquest segle XX.
—Segons que expliqueu, el problema no va ser pas Stalin, sinó Lenin, un intel·lectual que posa en pràctica les seves idees.
—Sempre he pensat que Stalin, des del punt de vista de debat intel·lectual, no té gaire interès, perquè tothom està d’acord, fins i tot els comunistes, que va ser un sàtrapa, un assassí, etcètera. Tot i que no oblidem que hi ha aquells versos del Miguel Hernández que diu, “Ah, compañero Stalin: de un pueblo de mendigos has hecho un pueblo de hombres que sacuden la frente” [“Ah, company Stalin: d’un poble de captaires, n’has fet un poble d’homes que sacsegen el front”]. És veritat que sota els primers anys de govern de Stalin la Unió Soviètica fa un salt extraordinari, però a costa del gulag. Aquests avenços que els permeten de llançar l’Sputnik no es corresponen amb la qualitat de vida dels soviètics. Pel que fa a Lenin, els seus grans biògrafs assenyalen que Lenin va instaurar el terror des del primer dia. De bona fe, perquè com escriu Vassili Grossman, “mai en nom del bé s’havien comès tants crims”. El problema de Lenin és el de l’intel·lectual que vol fer el bé, com Robespierre, i acaba causant una mortaldat de cent milions de persones. Per salvar a Lenin –i la mateixa URSS–, tots els erros es van acabar atribuint a Stalin, però no n’era l’iniciador. Ni de bon tros.
—Qui va ser Willi Münzenberg? Reconec que va ser un personatge de qui me’n vau parlar vós.
—M’agrada molt que em facis aquesta pregunta [riu]. M’escandalitza que Münzenberg sigui tan desconegut, quan és el Goebbels del comunisme. Propagandistament, perquè no deixa de ser un idealista i no té a veure amb l’antisemitisme i el racisme dels nazis. És un comunista alemany amic de Lenin que en el període que va de la Revolució Russa al començament de la Segona Guerra Mundial organitza tota una xarxa d’intel·lectuals a occident a favor de l’URSS. És demostrat que tot el moviment antifeixista és dominat de manera subtil per ell i els seus col·laboradors, perquè no es posés en qüestió allò que passava a Rússia. La penetració dins el món cultural és extraordinària, i ell es refereix als “innocents”, que són els que hi col·laboren sense saber-ho.
—Per anar-ho acostant cap a nosaltres, tot això arriba fins al Segon Congrés d’Intel·lectuals per la Defensa de la Pau, fet l’any 1937 a València.
—André Gide era un dels intel·lectuals més prestigiosos del moment i va ser convidat al funeral de Maksim Gorki, en tant que president de l’Associació Internacional d’Escriptors. De tornada a París, va publicar Retorn de l’URSS, publicat en català justament per Edicions de 1984, en què feia una crítica demolidora del que havia vist a Rússia. El Congrés de València va servir per escarnir-lo, fins i tot per la seva condició d’homosexual. Un dels qui més el va atacar va ser Romain Rolland, premi Nobel de literatura i un dels innocents més destacats de Münzenberg.
—Dediqueu el llibre a Àngel Pestaña, dirigent de la CNT que també va visitar l’URSS i no ho va veure clar…
—Em fa gràcia que si tots aquests intel·lectuals marxistes que he conegut, que es feien els savis per la vida, haguessin llegit Informe de la meva estada a l’URSS, l’experiència a Rússia d’un rellotger de Sants, haurien vist que tot allò no anava ni amb rodes. Pestanya ho veure amb els seus ulls i va quedar estupefacte. Allò no era la dictadura del proletariat, sinó la d’uns funcionaris. A més, també va escandalitzar-se per la manca de democràcia. Ho va viure en pròpia pell: durant el Segon Congrés de la Tercera Internacional, a Moscou, va poder parlar durant un quart d’hora, mentre, per replicar-lo, Trotski i Zinóviev van parlar tant com van voler.
—I ens trobem que a Catalunya la força del comunisme és molt reduït fins a la guerra del 1936-1939, davant la fortalesa de l’anarquisme. Tot això canvia a partir de la guerra, i quan vós comenceu a treure el nas fora de casa, el marxisme és hegemònic entre la intel·lectualitat antifranquista.
—Una vegada vaig llegir que després de la vaga dels tramvies del 1951, Gregorio López Raimundo va a París i diu a en Carrillo que allò no era, com deia Franco, cosa dels comunistes, i aquest li respon que calli. Tant Franco com Rússia estaven molt interessats a sobredimensionar la importància del comunisme. Per motius contraris, òbviament. Amb aquest llibre no vull treure cap ni un de mèrit als militants comunistes que es van jugar el tipus, sinó que és un llibre sobre els intel·lectuals catalans davant la guerra freda i el marxisme.
—Ja al títol destaqueu el vincle, l’aliança o el pas del catolicisme al marxisme… De veritat absoluta a veritat absoluta.
—Llavors encara érem en l’època de la Modernitat. És a dir, que hi havia una veritat, i des de la Il·lustració es necessitaven idees globals per entendre el món. Es creia que el món anava cap al progrés material, tècnic, econòmic i moral. Això, amb tots els respectes, s’assemblava molt al cristianisme. Tant el comunisme com l’Església prometen un dia final que serà millor. Per tant, és fàcil passar d’un món a l’altre. O ser a tots dos. Lenin parlava d’una nova terra, com l’editorial que fundaran un grup de catòlics i que tindrà Alfons Carlos Comín de director literari.
—Els intel·lectuals viuen en pròpia pell les dicotomies i els maniqueismes de la guerra freda. Si es declaraven anticomunistes, volia dir que eren al mateix bàndol que Franco.
—Tinc clar que els intel·lectuals marxistes catalans van lluitar per la democràcia a l’estat espanyol. Especialment arran de la política de Reconciliació Nacional del PCE i el PSUC. Van lluitar per la democràcia al costat dels interessos de la Unió Soviètica. Però la Unió Soviètica no tenia gens d’interès que aquí hi hagués un règim comunista. A la Conferència de Ialta es reparteix Europa. El líder del PCI, Palmiro Togliatti, tenia clar que no podia portar al seu partit més enllà del 49% dels vots, perquè una altra cosa hauria trencat els equilibris de la postguerra europea.
—De Serra d’Or, el periodista Eugeni Xammar en deia “revista monàstico-progressista”, en què els monjos posaven la gramàtica i el PSUC la doctrina.
—Així com Destino havia acollit les restes del món liberal de pre-guerra, en una mena de Mirador escrit en castellà, Serra d’Or és on s’aixopluguen les dues forces més importants després de la guerra, que són el catalanisme catòlic demòcrata i el comunisme intel·lectual. En aquest sentit, en Xammar, que no deixa passar l’oportunitat de posar l’adjectiu més fort, té raó. A Serra d’Or, el prior de Montserrat, Maur M. Boix, hi escriu sobre Lenin!
—Quin paper hi van tenir mandarins com ara Manuel Sacristán, Josep Maria Castellet i Xavier Folch?
—Cadascú va jugar un paper diferent, però tots el van jugar, els uns amb més intensitat, els altres durant més temps i els altres durant menys temps. Hi ha un popa que és Manuel Sacristán. Però, llegint sobre cadascun d’ells, m’adono que molts vénen de família franquista. Manuel Sacristán va arribar a anar amb pistola com a cap de centúria, en Castellet va relativitzar aquella etapa de col·laboració amb els mitjans del SEU i el mateix Folch, que no va ser mai falangista, va néixer a Burgos, on s’havia refugiat la seva família. No en faig un judici de valor, però sí que és veritat que alguns van continuar les idees familiars. D’en Tàpies hi ha una foto fent guàrdia vestit de falangista. I, de sobte, tots aquests es van passar al marxisme. Per idealisme, perquè creien en aquesta idea de la modernitat i perquè tenien un sentit del poder. Però, és clar, la Maria Aurèlia Capmany, que havia nascut en una casa “guerxa”, que volia dir pobre, no podia tolerar que li donessin lliçons a ella, que no havia estat mai ni falangista ni del SEU.
—Una conclusió: a Catalunya, la guerra freda també es va viure. I d’una manera ben particular.
—Per mi el dilema no és entre dretes i esquerres, sinó entre demòcrates i uns marxistes que mai no van dir res sobre Rússia. Estava molt bé protestar per la guerra del Vietnam, però hi havia un gran silenci sobre allò que passava l’Europa de l’Est, com si la seva situació fos una fatalitat. A més, aquesta expressió és d’una gran hipocresia, però, a més, com podíem dir que Praga era a l’est? Per una altra banda, Montserrat Roig, qui m’he estimat d’una manera sincera, va a Rússia per escriure L’agulla daurada i diu que no farà antisovietisme… Doncs, què vols que et digui, potser n’hauria d’haver fet una mica!
—També expliqueu com els intel·lectuals eren atrets per entitats com el Congrés d’Escriptors per la Pau, teledirigit per Moscou.
—Hi ha un seguit d’intel·lectuals que no volen reconèixer que es van equivocar. Hi ha un escriptor que passava per ser un dirigent marxista leninista i, en comptes d’explicar això, parla del seu pare. M’ha costat disgustos dir que alguns personatges, com en Josep Maria Castellet, es van fer fer una biografia a mida. Driblava tan bé la pilota que no sabia on la llançava. Teòricament, era el representant d’una entitat que s’havia fundat a Itàlia que figurava que estava en el món de la llibertat, i en realitat envia en Salvat i uns altres a Rússia. Però, en Salvat, almenys, ha deixat un extens dietari on explica sincerament que va quedar fascinat per la Pasionaria o en Líster.
—Què va passar quan va caure el mur de Berlín amb els protagonistes del llibre?
—L’any 1989 Luján va escriure un article en què ho comparava amb allò que deia Josep Pla sobre els casinos de poble. Un dia s’engresquen a fer un casino, porten cadires, taules… i un dia se’n cansen, i tots agafen la cadira i la taula que han portat i se’n van cap a casa. La caiguda del mur era com la dissolució del casino. Es va acabar el comunisme d’un dia per l’altre i, aquí, si repasses la premsa d’aquell dia, ningú no es va sentir al·ludit.
—Considereu aquest llibre una aportació necessària i cabdal per a revisar la història intel·lectual de l’antifranquisme de Catalunya?
—Estaria bé que algú entrés a estudiar la influència del marxisme en el funcionament del sistema universitari. He fet un llibre modest però ambiciós. Modest, perquè és només treure la pota, i ambiciós, perquè toca un tema central. Tornant a Lenin, poc abans de morir, s’entrevista amb Gorki, que eren amics, i li diu: “La meva vida ha estat duríssima, ha estat molt dura, diu, però tot ens ha de ser perdonat.” Se sobreentén que creu que tot el que ha fet era pel bé de la humanitat. Però, fixa’t, per fer un gran bé ha provocat cent milions de morts. I, és clar, quan es veu el que ha passat és quan surt la postmodernitat, que ho enderroca tot. Abans, existia una idea d’absolut, fossis catòlic, marxista o el que fos, però a partir de llavors ja no existeix aquesta idea global. És la diferència entre Montserrat Roig i Quim Monzó.
