Agustí Pons: ‘Ara, a Catalunya, carlins i federals van units’

Agustí Pons (Barcelona, 1947), periodista i escriptor, autor de les biografies d’escriptors com ara Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany, i Néstor Luján, i també de llibres d’assaig com 1914-2014. Per entendre l’Europa del segle XX, acaba de publicar un assaig divulgatiu atractiu i singular. El llibre se centra en tres personatges excepcionals que van suscitar tres revolucions al segle XX: Lenin –la revolució política–, Joyce –la revolució literària– i Tristan Tzara –la revolució poètica. S’escau que tots tres van coincidir a la ciutat de Zuric l’any 1917, enmig de la guerra, a l’exili suís. No se sap que es trobessin, però Pons ens fa entrar en les seves històries personals i les trena, en un relat atractiu i amè, alhora que rigorós. En l’entrevista, el periodista també es mira el moment excepcional que vivim a Catalunya, també de revolta, des de la distància, pel fet de no estar al peu del canó periodístic. Ell, partidari de la tercera via, explica que va passar el Rubicó, tot i que creu que el moment actual es fa difícil d’interpretar, que ningú no sap encara com evolucionarà.

—Zuric, 1917. Lenin, Joyce, Tzara és una mena d’assaig inhabitual aquí.
—Sí, no hi abunda. Potser perquè és difícil, de publicar assaig. També perquè aquí l’assaig va molt vinculat a la recerca universitària, que està molt bé i em mereix tots els respectes i admiració moltes vegades, però no sé si l’assaig d’òrbita universitària té el mateix objectiu que el que pugui tenir jo. Jo vull ser llegit, perquè vinc del món del periodisme. I estic acostumat a ser llegit molt. Perquè, tot i treballar en un diari modest com era l’Avui, el dia que anava pitjor, passaven unes 20.000 persones per sobre la columna que jo escrivia. L’obsessió d’un periodista és tenir públic, perquè si no en tens no serveixes per a res. I potser el que no abunda tant és l’assaig rigorós que a la vegada tingui amenitat.

—És un llibre amè però amb voluntat d’estil, també.
—És clar, perquè jo bàsicament sóc un escriptor o un periodista que escriu. No sóc un biògraf. Un periodista que escriu, en la línia de la tradició que tenim: Pla, Xammar… No m’hi vull comparar, parlo dels models de la meva generació. Ara la gent fa una altra cosa. Fa tweets. Això que jo faig és molt tradicional, en aquest sentit. Intento que hi hagi una tesi, alhora que sigui amè i implicar-m’hi, també. Ara, jo dic que això més que un assaig és una crònica amb tesi. I la meva tesi és recurrent i ja l’he explicada en uns altres llibres i és que tot comença el 1914.

—Hi ha un abans i un després de la Primera Guerra Mundial.
—Ara que es parla tant de l’espai Schengen, doncs és tornar al 1914. Gaziel, a les seves memòries, explica que un dia a la universitat hi havia quatre nois de casa bona avorrits, al matí, i van decidir d’anar-se’n a París. Ni passaport ni res. Aquella Europa on anaves a Praga, a Berlín, a París… és l’Europa a la qual ara hem retornat. Al llibre hi ha aquesta tesi, que també explica, com dic al pròleg, per què als Estats Units, quan Obama va arribar a president, la gent es va entusiasmar, i aquí no s’entusiasma ni Déu per res. Hem d’anar al 1914 per entendre-ho i llegir Stefan Zweig.

—Que també surt al llibre. Però Stefan Zweig és el final d’una època, i el vostre llibre dóna protagonisme a aquells que revolucionen aquell moment i que marquen el després del 1914.
—Els tres que ho foten tot enlaire. De fet, Joyce agafa Ulisses, un dels grans mites fundacionals de la literatura occidental, i el col·loca al segle XX. Això, després, ho faran tots. Ho fa Espriu quan agafa figures de la Bíblia i de la mitologia i els barreja amb els personatges de Sinera. Amb això dóna continuïtat als clàssics, perquè després del 1914 ja no poden estar dalt del pedestal. I al cap i a la fi, Tzara no deixa de fer poesia, però Lenin, Joyce i Tzara ho trenquen tot.

—Això que mostreu és com la guerra precipita la modernitat.
—Sense la Primera Guerra Mundial no hi hauria hagut la revolució russa. I això cada vegada és més acceptat, sobretot quan se sap que Alemanya va pagar tot l’aparell de propaganda a Lenin. I sense la revolució russa, segurament el feixisme no ho hauria tingut tan fàcil. Això primer només ho deia Churchill, després ja ho va dir Tony Judt… Bé, i sense el feixisme no hi hauria hagut la Segona Guerra Mundial, això és ben clar. El segle XX és molt tràgic a Europa i és una cadena de fets que comencen amb una atzagaiada, que és la Primera Guerra Mundial, que no volia ningú. I la idea de Lenin, que aquesta guerra beneficiava els capitalistes, que és una idea que va arrelar, cada vegada es posa més en qüestió.

—Situar en una mateixa ciutat els tres personatges que marquen la revolta política, la revolta literària i la revolta poètica del segle XX, no sou el primer de fer-ho. Ja expliqueu que hi ha una obra de teatre de Tom Stoppard del 1974, Travesties, que fa coincidir tots tres personatges. Tanmateix, continua essent una troballa fantàstica. Com va néixer el vostre llibre?
—A Cartes a Clara ja deia que si jo fos novel·lista escriuria una novel·la sobre aquests tres personatges. Jo estic fascinat per Lenin en el terreny intel·lectual. La idea més bonica del món, que tots som iguals, i la idea de l’optimisme històric, que acabi amb un desastre tan imponent, que ens ha esclatat a la cara… és una desgràcia i una sort que ens hagi tocat viure-ho. És apassionant veure com les millors idees, que neixen de la Il·lustració del segle XVIII, que creuen que a través de la ciència aconseguirem el progrés, se’n van a fer punyetes. Com diu Vasili Grossman, ‘en nom del bé no s’havia fet mai tant de mal’, això defineix el segle XX. Aleshores, em fascinava Lenin, em fascinava Tzara (quan era jove i vaig començar a fer poesia, Tzara ja m’agradava molt), i amb qui mantenia més distància i respecte era amb Joyce. Amb tot, situar-los a Zuric el 1917 em permetia de fer un treball de recerca i acostar-me més encara a tots tres.

—I aquesta crònica amb tesi, que dieu que heu fet, és molt agraïda per al lector, perquè li permet d’entrar d’una manera molt minuciosa en aspectes que corresponen a la vida privada d’aquests personatges, que ajuden a definir-los molt.
—És que és molt important la psicologia i la vida familiar. L’anècdota eròtica que explico de Joyce, quan coneix Nora, la seva dona, penso que el retrata molt. O quan Lenin queda fascinat pel sabater que li lloga l’habitació, que no és res més que un explotador. O quan parlo d’Hugo Ball, un personatge secundari del llibre, creador del Cabaret Voltaire, que anava amb la pistola a la mà perseguint els amants de la seva dona.

—Aquestes són les coses que heu après amb aquest llibre?
—A mi m’apassiona molt la cosa humana. Joyce i Lenin comparteixen el menyspreu pels diners, per exemple. Perquè ells estaven convençuts que allò que feien era tan important, que la cosa dels diners algú els l’havia de solucionar, no pas ells.

—Al pròleg expliqueu que, tot i voler dedicar el mateix espai a tots tres, Lenin ocupa la centralitat de l’assaig. Tanmateix, el retrat de Lenin és connotat pel vostre anticomunisme i aquest amor-odi que li teniu. En canvi, el retrat de Joyce és net d’aquest prejudici i això el fa més reeixit. Pel què fa a Tzara, hi trobem a faltar la part humana i la vida privada del personatge (que els altres dos personatges sí que tenen) i queda més desdibuixat.
—Hi ha dues coses. Jo no sóc un joycià, però crec que la imatge de Joyce està molt dibuixada i que no hi puc aportar res. Però, en canvi, amb Lenin, sí. Perquè la visió que es té de Lenin, encara avui, aquí, és molt equivocada. En un dels últims números de Serra d’Or hi ha un article de Jordi Coca en què parla de Meyerhold. I allí Coca diu que la revolució russa era la gran revolució de Lenin fins que Stalin la va fer malbé. Això aquí encara és vigent i això no és veritat. Reconèixer que el projecte comunista és ontològicament criminal des del primer moment, això costa molt. Però això ho he de dir. I cada nova biografia de Lenin és pitjor, per a ell. I jo aquí estic a la defensiva, sí. I en el cas de Tzara, vaig buscar molt però no vaig trobat res, cap llibre, que m’acostés a la part més humana del personatge. Vaig trobar el diari d’Hugo Ball i també un llibre que es va publicar quan jo escrivia el llibre, però hi ha molt poca cosa.

—El retrat de Tzara cau en la part més acadèmica i l’home no hi és.
—Sí, cert, en sóc conscient. Si hagués escrit una novel·la m’hauria pogut inventar alguna cosa, però jo no en sé, de fer novel·les.

—Però en el llibre no hi ha res inventat, oi?
—Res inventat.

—En el llibre hi ha aquesta idea d’una Europa que ja no hi és. Però hi trobem una civilització.
—Praga i Berlín eren el centre d’Europa. Després, la gent parlava de l’Europa de l’Est. Quina bestiesa! El centre d’Europa era París, Berlín, Praga, Viena. Tot és Europa.

—Hi ha un altre tema interessant que es mou per sota del relat: les llengües. Tzara és hongarès, però adopta el francès com a llengua de cultura; Joyce té el conflicte amb l’anglès; els personatges es troben a Zuric, una ciutat de parla alemanya, però que conviu en un país mig francòfon; els fills de Joyce malparlen en italià, però l’italià no hi té presència…
—El francès és la llengua de cultura dominant. És la llengua que parla el tsar i la reina d’Anglaterra encara signa ‘”Moi”, la reina’. I Joyce té aquest conflicte, molt interessant: vas contra uns arquetips però els rebentes des de la llengua anglesa. Joyce va pronunciar aquella frase tan terrible: ‘Si les dues generacions anteriors s’han venut la llengua, per què n’he de pagar les conseqüències jo?’

—Com l’enteneu, aquesta frase?
—Portada a casa nostra, hi ha una cosa que no es pot passar per alt. Quan Espriu deia que ell portava un ciri i que quan ell no hi fos la processó continuaria, he de dir que la processó continua perquè hi ha escriptors, no pas per la televisió. Aquí hi ha escriptors, eh! Als escriptors no se’ls reconeix prou que són els qui aguanten el ciri. Vull dir que no és tant inactual com sembla la reflexió de Joyce. Crec que els polítics, les conselleries, els programadors…, l’haurien de tenir penjada i ben visible aquesta frase. A Catalunya qui aguanta el pes de la cultura o el que ens diferencia són els escriptors catalans. I nosaltres som el que som, perquè tenim uns escriptors de primera. Ja vam començar amb Ramon Llull, que és començar a la Champions, i ara tenim un ex-ministre d’Afers Estrangers alemany, com és en Joschka Fischer, que cada vegada que ve aquí va a veure Jaume Cabré perquè li signi un exemplar. És això que ens fa forts, no pas TV3. És això que ens fa diferents. I avui ni els pintors ni els músics no s’hi juguen res. Avui els que ens hi juguem coses som els escriptors.

—En un moment com l’actual, aprofundir tres personatges que han fet les revoltes del segle XX, com us fa mirar la revolta en què ens trobem?
—Ells, tots tres, estaven molt convençuts del que feien. Hi ha unes circumstàncies històriques que van ajudar. No hi ha res predeterminat. Tampoc la força de voluntat et garanteix la victòria. Ara, és clar que sense força de voluntat segur que no guanyes. També per convenciment i astúcia. Jo crec molt en les individualitats i avui aquí tenim uns bons lideratges: Mas, Puigdemont, Forcadell, Junqueras… Quina és la força de Catalunya? Els líders d’opinió de la vida col·lectiva fan costat al procés: Sala Martín, en l’economia, Lluís Llach, en el camp de la cançó, Guardiola, en el futbol… Aquesta és una de les fortaleses que tenim ara.

—Dimecres 20 de setembre, quan es va desfermar tot, quan la Guàrdia Civil va entrar en conselleries i va fer les primeres detencions, Junqueras va dir una frase molt significativa: «Només el poble salva el poble.» Pels carrers, els manifestants cridaven i criden cada vegada més: «Els carrers seran sempre nostres.» Com les interpreteu aquestes crides?
—Tot plegat tot just comença. Jo m’ho miro des de lluny, perquè ja no estic al peu del canó del periodisme. Des de fora veig que tot just comença i que no hi ha res escrit. No sabem com acabarà tot plegat. En la primera transició, no vam ser herois, però els franquistes no estaven disposats a donar res. Ningú no ho veia clar, que el president Tarradellas tornaria com a president de la Generalitat. Que el partit comunista fos legalitzat o que tindríem els traspassos d’ensenyament semblava impossible. Que tinguéssim un mal finançament fou en part perquè no teníem memòria històrica, no recordàvem què havia passat durant la República. Les coses no eren totes escrites. Ara estem igual. No tot és escrit. Jo veig que l’esquema que jo tenia quan era el subdirector d’opinió de l’Avui ha canviat, en part, perquè el món empresarial ha canviat, encara que no ens ho sembli.

—La banca no ha fet cap gest ni s’ha mogut ni un centímetre, mentre que les pime ja fa temps que van prendre posició.
—Però Rajoy està molt enfadat amb els empresaris catalans perquè diu que mantenen l’equidistància. Ell no s’ho esperava, perquè el manual d’història diu que no va així. Per tant, això ha canviat una mica. I també ha canviat la immigració dels anys seixanta. Hi ha una base més àmplia. D’una altra banda, encara s’ha de veure si el debat és dependència-independència o dependència – trencament de l’status quo. No sabem què passaria si hi hagués una tercera via. Tot i que la veig molt difícil.

—En aquests moments, sembla que només hi ha un camí i és cap endavant.
—Jo que havia defensat sempre la tercera via, he passat el Rubicó i he dit que la tercera via no funciona. Aquest és el meu compromís. Ara, com a analista, estic a l’expectativa. No sé què passarà. L’error de Rajoy va ser menystenir els intel·lectuals catalans d’esquerra, en el moment que liquiden el projecte de Pasqual Maragall. Els ex-alumnes de Virtèlia, per dir-ho així, no estan acostumats a ser humiliats, no estan acostumats a perdre. I això fa decantar molt la balança. I d’alguna manera, en el procés, ara hi trobem junts els dos grans corrents, convergents i maragallistes. Carlins i federals, diríem, van units ara. De manera que hi ha un seguit de coses noves que no sé interpretar.

—En aquesta anàlisi passeu per alt que el PP, en aquest moment, és d’extrema dreta.
—Mireu, fem l’entrevista el dia que al parlament d’Alemanya hi ha entrat novament l’extrema dreta. Espanya és l’únic país que no té extrema dreta, perquè la té a dins. No tot el món del PP és d’extrema dreta, però, des d’Aznar, l’extrema dreta ha ocupat els càrrecs. I quan penses en la gent de dretes del PP amb qui es podria pactar, no hi són. I encara es fa més difícil per a coses intangibles que no tenim mai en compte: a Espanya hi ha una mentalitat visigòtica que és molt difícil d’aturar. Uns són visigòtics i els altres són afrancesats.

—Considereu que aquest moment que viu Catalunya és el final del règim instaurat al 1978? Parlem d’una segona transició?
—Tan de bo, això sí.

—Havent viscut la primera transició al peu del canó des de la premsa escrita, com viviu ara la utilització de la premsa per crear una realitat paral·lela, per omplir de rumors i de contrainformació les xarxes socials i confondre la gent?
—Aquest moment serà per a estudiar a les facultats de periodisme: com el conflicte entre Espanya i Catalunya s’ha canalitzat no pas a través de l’exèrcit sinó dels mitjans de comunicació i les xarxes socials. A mi hi ha una cosa que em fascina i em deprimeix, i és que al costat de les pitjors maldats sempre hi ha un periodista.