Agustí Colomines: “D’aquí n’he sortit com una persona nova”

Agustí Colomines (1957), professor d’història a la Universitat de Barcelona, escriptor, ex-director del Centre UNESCO de Catalunya i de la Fundació CatDem (2007-2013), ara pivota el nou centre d’estudis del Consell per la República. Home avesat al conflicte polític, ara ha publicat el dietari Tot el que el cor s’estima (Lleonard Muntaner), un llibre tendre, que descol·locarà el lector, i que permet de descobrir un Colomines que parla sobre la mort de la mare, la no relació amb els germans, la narcolèpsia, l’arítmia, els suïcidis familiars, els amors de la seva vida, el desamor amb A, barrejat amb un viatge intel·lectual pel segle XX i els arxius de Joaquim Maurin (1896-1973), amb qui Colomines es reconeix: “Tota la vida va ser d’esquerres i el veien com un home de dretes.” Va escriure aquest dietari durant els tres mesos que va ser a la Universitat de Stanford (EUA), convidat pel professor Joan Ramon Resina. Ara VilaWeb ha entrevistat un Colomines molt allunyat del polemista, desencisat amb la política més militant i que ha vist la mort de prop per culpa d’un càncer recent.

—Què passa el 3 de juliol de 1972?
—El 3 de juliol de 1972 es va morir la meva mare. Tenia catorze anys i estava de vacances a Sant Andreu de Llavaneres, amb el meu germà Lluís. La meva mare, com passa a les famílies tradicionals, era l’eix sobre el qual giravoltàvem tots. Per les circumstàncies especials de la seva mort, això va causar un fort enfrontament dels meus tres germans grans amb el meu pare. I, de cop i volta, tot allò que havia estat un gran compacte va explotar. D’ençà d’aquell moment em vaig sentir com un fill únic. El dia que es mor la meva mare, jo em converteixo en fill únic.

—Circumstàncies especials d’una mort que, “per respecte als germans”, no expliqueu. I va i no dieu com es mor la vostra mare.
—No. Ni t’ho explicaré.

—Conteu que tots els germans se’n van de casa menys vós, que viviu sol amb el pare i la seva nova parella. Quan us n’aneu de casa?
—Vaig marxar quan devia tenir uns quinze anys o setze. Vaig aconseguir que el meu pare m’emancipés davant un notari. I vaig començar a viure a casa d’un germà meu, en Jordi,  que estava casat amb la Mercè, i després a casa d’uns amics, que són els meus germans reals. La relació amb els germans de sang és pràcticament inexistent.

—Una àvia se suïcida. Una altra, “cau del balcó”, farta de la vida. I un avi s’intoxica. A veure, he llegit entre línies.
—Sóc dels que pensen que tots tres es van suïcidar, evidentment. Per raons diferents, cadascun. La mare del meu pare, que tenia vint-i-sis anys, perquè tenia la malaltia de la gelosia patològica. El meu avi Ramon, viatjant, era el seu marit i ella es pensava que se n’anava al llit amb mig món, pobre home. L’àvia es va matar a vint-i-sis anys, davant el meu pare i la seva germana, aleshores petits. El marit d’aquesta es va intoxicar al cap de molts anys, perquè no va acabar mai de superar aquesta situació. I l’altra, que és l’única que he conegut, l’àvia materna, estava fins als nassos de la vida. I un dia es va fotre daltabaix i adeu. Però oficialment tan sols hi ha un suïcidi.

—“Sóc un home que plora.”
—No tinc cap inconvenient a plorar en públic. No sóc d’aquests que s’amaga, ni ho considero una falta de masculinitat. Ben al contrari. Plorar, ho trobo molt alliberador. Expressar els meus sentiments des del plor em sembla la cosa més normal.

—“Joan Colomines.” Un nom que no surt al llibre.
—Les coses van com van. El meu pare va desaparèixer bona part de la meva vida. Vaig escriure aquest llibre amb total llibertat, i he intentat d’explicar per què no sóc un Colomines. No sóc aquesta persona que tothom diu que sóc. No sóc un nen de l’Eixample, fill del doctor Colomines, que ha tingut una vida regalada. No és veritat. Si hagués estat així, hauria anat als Estats Units a formar-me. El meu pare no va pagar, i per no pagar, no em va pagar ni els estudis. Però jo, durant tota la meva vida, he acceptat un relat. Vaig començar a escriure aquest llibre quan vaig anar als Estats Units, quan en tenia prou de la vida pública tal com l’havia vist fins aleshores, i em va fer sorgir una reflexió de la meva vida per l’impacte que vaig tenir a la universitat. Em va fer pensar en la vida que segurament hauria pogut tenir si les coses haguessin anat d’una altra manera.

—Ángeles, néta el mític general republicà Vicente Rojo. La vostra primera dona.
—Com més anys passen, més m’adono que és el puntal de la meva vida, aquesta dona. Hi tinc una gran relació. Mare del meu fill Gabriel, es va separar de mi al cap de pocs anys, i és la persona que em va ensenyar a llegir. Geòloga, i gran lectora de novel·les, em va fer entendre que jo també podia reflexionar sobre les coses que em preocupaven per mitjà de la literatura. Coses molt importants en la política, i ben reals, i amb molta influència, com és el rumor, per exemple. Intangible i ben significatiu. Però ho trobes més en la literatura que no pas en l’assaig de ciència política.

—Quants anys vau estar casat amb Ángeles Rojo?
—Pocs. Set o vuit. Tots els accidents de moto i cotxe m’han canviat molt la vida. M’han destarotat molt i m’he pogut autojustificar per les bestieses que he fet. Després d’un accident de cotxe em vaig embolicar amb la fisioterapeuta i l’Ángeles em va fotre al carrer. Directament.

—Sou coix per aquest accident?
—No. Sóc coix per l’accident del 1977. He tingut dos accidents de cotxe i dos de moto. M’han operat les cames una desena de vegades.

—Apocarid, Eliquis, Octadite, B12, xeringues. Brutal la quantitat de medicaments que us preneu.
—Prenc quatre píndoles diàries, una injecció mensual, dues de quinzenals. Em tracto arítmia, narcolèpsia, Eliquis per a la circulació, tinc un problema de tiroides, i he superat fa poc un càncer. El Primer d’Octubre em van descobrir que tenia un infart pulmonar, que si en comptes de tenir-lo venós, l’arribo a tenir arterial, és un ictus. Un parell de dies a l’hospital. Em van posar elèctrodes al cor un parell de vegades. Ho explico al llibre perquè així s’entén com sóc.

—Escriviu el llibre als Estats Units, on aneu a regirar les trenta-una caixes de l’arxiu Joaquim Maurin perquè voleu escriure un llibre sobre aquest sindicalista de la CNT, militant del POUM, i exiliat als EUA. Per què us atrau, Maurin?
—M’hi sento molt identificat personalment. A banda, si veiessis les fotografies… Victòria Ocampo s’assembla a la meva mare, i per això tinc aquesta obsessió amb aquesta dona. I Maurin és alt, espigat, i té un biaix que s’assembla molt al meu. Ell pateix del mateix: no deixa mai de ser un senyor d’esquerres a qui tothom diu que és de dretes. Senzillament per què no és comunista. M’atrau, tot i que la seva concepció nacional no té res a veure amb la meva. Ell és el pare putatiu de les tesis de Solé Tura. El catalanisme és sempre burgès. Però m’atrau molt la seva curiositat intel·lectual, autodidacta, el viatge cap a la democràcia. Joaquim Maurin, després de deu anys a les presons espanyoles, arriba als Estats Units, on tenia la dona, amb una mà al davant i una al darrere. Va crear una mena de Project Syndicate, i n’era l’administrador. Va començar escrivint-hi ell mateix, utilitzant vint-i-un noms diferents. El va presentar a Víctor Alba, Neruda, Sender, i va anar creixent. Va sortir de la presó essent un anticomunista total, tot i haver estat un dels grans dirigents comunistes de Catalunya. La idea és escriure un llibre sobre Maurin, en castellà, perquè la gran majoria de la correspondència i documentació és en castellà. A l’única persona que escriu en català és a Pau Casals, a qui té una admiració brutal.

—En la vostra estada aneu a una conferència de Timothy Garton Ash (1955) sobre la revolució de vellut, que us impacta.
—Perquè a Catalunya no hi ha ningú que faci conferències així. Era molt culta, molt profunda, gens pedant i molt comunicativa. Hi ha gent que somnia ser president de la Generalitat. Jo sempre he somniat ser catedràtic d’universitat. Des que era jovenet. La cosa intel·lectual m’atrau. Sóc hereu de Josep Termes, però qui tenia les idees originals era ell, no jo. No he trobat mai cap idea original.

—Al llibre parleu poc de política. Ho feu pel desencís del vostre pas dirigint la fundació CatDem. Parleu de l’entorn del president Artur Mas d’aquesta manera: “Em sento tan lluny d’aquesta gent que fins i tot em pregunto per què els he aguantat durant tants anys.”
—Em sento molt lluny d’aquesta gent. Molt. Vaig militar a Bandera Roja, el PSUC, Nacionalistes d’Esquerra. I he estat votant d’ERC fins el 2004 segur. Passa que em vaig manifestar de manera rotunda contra el tripartit PSC-ERC-ICV. I aquí va començar la relació amb l’entorn de l’Artur Mas. I mantinc allò que pensava, que fins que CDC no virés cap al sobiranisme era impossible de somniar amb tot això que ha passat. Vaig acceptar de treballar per ells. I me’n penedeixo. Tan sols tinc el meu currículum, el meu ego i el meu prestigi. I aquesta gent m’ha posat una llufa que es diu 3%. I em causa un malestar profund. A banda que són mentiders crònics. Persones que ni en privat, si fas les preguntes que has de fer, són capaces de dir-te la veritat.

—La Fundació CatDem va servir per a fer el viratge cap a l’independentisme de CDC i, alhora, per al 3%?
—Sembla que va ser així. A mi solament em va correspondre la primera part. Ara, és culpa meva. Quan vaig arribar allà vaig dir-los que tanquessin la fundació Trias Fargas i obrissin una altra cosa. I ells van dir que no. I ja he entès perquè no. Ja ho he entès, ara. En el meu pas per la política, ni jo mateix m’he arribat a agradar. És molt poc edificant. L’acadèmia no és que sigui molt més bona, però et permet de destacar individualment. En política ets dins un ecosistema. I el català és molt dolent. I no és d’ara.

—Ara sou al centre d’estudis del Consell per la República.
—He acceptat de pivotar això del centre d’estudis del Consell per la República perquè tinc un deute amb l’exili, amb ell. No puc fer veure com si això no existís. Hi és, és allà, i és un fanal que hem de cuidar, perquè ens serveix, és molt útil. A més, crec que tota aquesta colla de Junts necessiten una fusió nuclear. Han de desaparèixer les arrels, els orígens, de cada sector, s’ha de convertir en una cosa fusionada, no unida, en la qual costi molt de reconèixer d’on prové cadascú, o no funcionarà. Vaig ajudar-los en el pacte que després els altres es van fumar, i ara ho han acabat de solucionar. Espero que funcioni. No sóc militant de Junts, perquè ja no ho penso fer més. Ja no m’implicaré en política si no és per alguna cosa molt concreta.

—Qui és Marina Falcó?
—Directora general d’Exteriors. Per un acte a Brussel·les, se la van carregar. Ella i jo som els dos únics directors generals que van destituir pel 155. Van destituir consellers, el delegat a Madrid, i més càrrecs. Però de directors generals, ella i jo, i prou.

—“No sé si li he sabut explicar l’amor que li tinc.”
—El meu fill Gabriel. És veritat. Ara ja té trenta-quatre anys. Quan vius separat del teu fill, no li vius el dia a dia. Jo sóc molt sec. He agafat el meu pare de contraexemple. Què faria ell? Això. Doncs jo, el contrari. I de vegades no m’ha sortit bé.

—Feu una cosa molt bonica. Escriviu el llibre a partir de l’amor cap a A. Al final, A us deixa. I vós decidiu de deixar els trossos amorosos del llibre intactes, no retocar-ho, no carregar-vos-ho, no passar comptes.
—Què vols que faci? Ho sentia d’aquesta manera. Falsejaria. Quan explico l’escena de San Francisco, i que li compro un anell, havia de dir que no va passar? Va passar. M’ho creia. I em pensava que havia trobat la segona Ángeles. Però no va ser així. M’ha decebut molt, al final? Sí. Bàsicament les mentides, intentar de negar una cosa que es veu que sabia tot Catalunya menys jo. Quina havia de ser la meva actitud? De revenja? No. Precisament perquè aprecio les dones. Ara, m’ha costat molt de superar-ho. La seqüència de covid, separació i càncer costa molt de superar. Molt. No tinc trenta anys. Hi ha una cosa que no m’havia passat amb els accidents i sí amb el càncer. Amb el càncer, m’ha entrat al cos la sensació de mort. No havia tingut mai aquesta sensació de mort, de finitud. Però també he descobert el meu fill. Amb la malaltia s’ha lliurat a mi d’una manera brutal. M’ha reconfortat des d’una altra perspectiva. D’aquí n’he sortit com una persona nova. I he tingut converses amb gent per demanar-li perdó, perquè crec que no ho havia fet bé. No volia anar-me’n sense explicar una cosa que tota la vida havia tingut al cap.

—Fareu un altre llibre com aquest?
—Aquest llibre les grans editorials no el van voler publicar. Tots volien la gresca. Aquest personatge que surt aquí no els quadrava. Volien canya. I no escriuré cap llibre sobre política i el procés donant canya. No n’escriuré cap. Estic en contra de tots els llibres que s’han escrit. Tots. Aquesta mena de llibres tan sols s’escriuen quan o s’ha guanyat, o has entès que has perdut i llances la tovallola. Algú ha escrit com els espanyols van arribar a Catalunya amb el 155? Ningú. Ells han fet l’acció, i punt. Nosaltres, aquí, ensenyant les misèries. I això desorienta, desanima. Tinc ganes de fer una segona part del llibre des de Barcelona. Tinc centenars de biografies. En sóc fan. Hi ha grans llibres. Hobsbawm, per exemple, escriu gràcies a un equip de treball que llegeix llibres i li fa resums. No crec en Déu, ni sóc religiós, però si hi ha reencarnació, demano ser catedràtic a Stanford.