26.06.2017 - 22:00
El Barça viu dies convulsos. Als mals resultats esportius cal sumar-li ara unes possibles eleccions. El que va ser candidat en els últims dos comicis, Agustí Benedito, vol optar al càrrec per tercera vegada. De moment tempteja el terreny. Està cercant adhesions per a comprovar quin suport tindria una moció de censura contra l’actual directiva del Barça encapçalada per Josep Maria Bartomeu, l’hereu d’un Sandro Rosell que és en presó preventiva per un presumpte blanqueig de comissions il·lícites: ‘Són dues cares de la mateixa moneda. Allà on trobis Bartomeu hi trobaràs Rosell‘. No s’amaga de dir que Bartomeu té interessos a Catar i li demana la dimissió per haver condemnat el Barça a un doble delicte fiscal. Benedito ens rep al seu despatx del passeig de Gràcia amb la seguretat que podrà emprendre el vot de censura. Hi parlem del club, de Catar, dels interessos empresarials de la directiva i com no pot ser d’altra manera, de Joan Laporta, amb qui el separa una relació d’amor i odi.
—A què us dediqueu?
—Diguem que tinc una empresa de consultoria empresarial prou coneguda i també tinc interessos en societats d’uns altres sectors.
—En quins sectors?
—Doncs, per exemple, tinc una societat que es mou en el sector del transport i la logística. Una altra empresa es dedica al món de les inversions, tinc una altra empresa en què participo en la intermediació immobiliària… Bé, participo en diverses societats.
—Veniu d’una família d’empresaris, però aquest no era el vostre sector.
—Durant tota la vida la meva família s’havia dedicat a la distribució d’automòbils, als concessionaris de cotxes. La marca més coneguda era Opel i durant molts anys la gent m’ha identificat amb Benedito, que així és com es deia el negoci principal i en les matrícules hi havia inscrit aquest nom. A Barcelona teníem més de 60.000 clients. Em vaig dedicar a aquest negoci fins al 2012, que va ser quan la família es va vendre aquesta part de les empreses que es dedicaven als concessionaris d’automòbils.
—S’ha de ser ric per a optar a la presidència del Barça?
—El que és segur és que la junta directiva que guanya les eleccions té l’obligació d’avalar l’equivalent al 15% del pressupost anual de despesa, tot i que això s’avala de manera mancomunada entre tots els membres de la junta. Llavors, en les pròximes eleccions la xifra voltarà els 90 milions d’euros.
—Per tant, vós tot l’equip que us acompanyarà si finalment hi ha eleccions, sou persones amb molt bons comptes corrents, per entendre’ns.
—Bé, capaços de constituir un aval davant la Lliga de Futbol Professional que equivalgui al 15% del pressupost anual del Barça.
—I creieu que és just que tothom que vulgui optar a la presidència hagi de tenir tants diners?
—No solament penso que no és just, sinó que és contrari als interessos del Barça. Quan el directiu avala amb el seu patrimoni personal potser es troba que si pren alguna decisió que pugui perjudicar d’alguna manera la seva possessió d’avalador, potser farà prevaldre la defensa d’aquest aval davant l’interès del Barça. I, encara pitjor, un club que és d’una propietat compartida per milers de socis, i aquesta és la característica principal que tenim com a club al món, fa que només una minoria molt reduïda pugui efectivament dirigir el club. I això ho trobo del tot injust i contraproduent, perquè hi ha gent molt valuosa i vàlida que, per culpa d’aquest requisit, no pot optar a la presidència.
—I a quin tant per cent ho reduiríeu?
—Penso que les juntes directives del Barça no haurien d’avalar. Com no avalen el batlle de Barcelona ni el president de la Generalitat, que remenen pressupostos més milionaris. Cal pensar que els gestors de les companyies responen davant el codi de comerç, el codi civil i el codi penal. Per tant, si algú fa una acció contrària a la llei, el club ja es troba protegit. El problema és que els avals serveixen per a avalar en cas de pèrdues, més enllà de si són atribuïbles a la mala gestió.
—Heu dit que Bartomeu és casta. Però som a la vostra oficina, al passeig de Gràcia, i acabeu d’explicar la vostra activitat professional. També sou casta?
—Ens hauríem de posar tots d’acord a saber què és casta.
—Què creieu què és?
—Jo pretenc explicar que a la ciutat, al país, diguem-ne que hi ha tot un grup de persones que entre elles conformen el que en diríem l’establishment. Persones connectades entre elles, amb interessos encreuats, en què es toquen les fronteres amb interessos familiars… I tenir capacitat econòmica no necessàriament vol dir que es formi part d’aquests cercles. Potser la paraula establishment és més adequada que no pas casta.
—Benedito, doncs, no és establishment?
—No, segur que no. De fet sóc clarament identificat per l’establishment com una persona que no pertany al seu grup. No en formo part ni tinc relacions que m’hi puguin acostar.
—Per contra, diria que si observem els últims presidents, sembla molt difícil d’arribar a la presidència del Barça si no es forma part de determinats cercles com ESADE, La Caixa o el Banc Sabadell. Hi esteu d’acord?
—Bé, al final la presidència del Barça la decideixen els socis del Barça. És veritat que si mireu les darreres presidències, sí que d’alguna manera la resposta que us hauria de donar és que és molt difícil. Però el 2003 va passar, si entenem que el Joan Laporta de l’any 2003 no formava part de l’establishment. De tant en tant, la massa social del Barça té un sentiment compartit de fer canvis radicals. I per tant, molt de tant en tant, sí que és veritat, passen coses com les que van passar el 2003.
—Ho vau viure des de la primera fila.
—Sí, i tant. En Joan Laporta i jo feia molts anys que anàvem junts. Abans i tot de l’Elefant Blau. Vàrem compartir les eleccions de l’any 1997, que això és anterior a la moció de censura de l’any 1998.
—I per què us vàreu distanciar?
—Ara potser fa temps que no en parlo tant. Per dir-ho així, la gota que fa vessar el got és el que es va anomenar en aquell moment el ‘cas Usbequistan’. Parlem del mes de febrer de l’any 2011. I allò causa el meu distanciament de Joan Laporta i la meva sortida del club. No em va semblar gens acceptable que des de la presidència del Barça es pretengués fer el cobrament d’una comissió d’uns cinc milions d’euros mitjançant una entitat amb la qual el club tenia relació comercial. A mi no em sembla acceptable que cap directiu del Barça pretengui fer negoci amb un actor que alhora, per dir-ho així, té relacions comercials amb el club. Em sembla que s’ha de ser molt escrupolós, i aquesta va ser la meva decisió.
—D’ençà que vàreu anunciar que volíeu emprendre una moció de censura, Laporta ha optat per un paper molt distant. Us ho pensàveu?
—Potser sorprèn, però jo amb Laporta hi tinc una molt bona relació personal. I vaig parlar-hi abans de fer pública la intenció d’emprendre la moció de censura.
—I què us va dir?
—Em va dir que ja manifestaria la seva opinió públicament. Però li va semblar molt bé, la veritat. Alerta! No podia ser de cap més manera. Perquè si amb alguna cosa coincidim amb Laporta, és que el millor que li pot passar al Barça, urgentment, és que aquesta directiva dimiteixi.
—Però públicament no us ha donat un suport explícit.
—No, no. Va estar molts dies sense dir res.
—Per què ho creieu?
—Doncs no ho sé. Sé que darrerament ha fet alguna intervenció en el sentit que si el vot de censura pren força, ell llavors no únicament signarà, sinó que recomanarà de fer-ho.
—És a dir, que s’enfilarà al tren quan toqui.
—Sí, però jo ho puc arribar a entendre. Fer un vot de censura té molt risc. Hi ha una gran massa conservadora del barcelonisme que ho observa com una iniciativa dura, agressiva. Per tant, qui ho encapçala té un cert risc d’erosió. Sé que a una part de socis del Barça no li agrada que faci això, però al final, sé que és molt difícil, però era necessari. No he tingut en compte l’interès tàctic.
—Arribat el moment, amb Laporta reconsideraríeu una aliança com la que finalment no vàreu fer el 2015?
—És veritat que el 2015 va haver-hi converses, sobretot els darrers dies. Hi havia gent que pensava que un acord amb Laporta era necessari i beneficiós per al Barça. Jo no vaig estar-hi d’acord. Amb Laporta hi ha moltes coses que compartim. Hem estat junts des de l’any 97. Però també és veritat que hi ha algunes coses en què no estem d’acord.
—Potser molts socis pensen que si hi ha eleccions, aquest serà un moment més excepcional que mai. Salvant les distàncies, com ERC i CDC quan van decidir de conformar Junts pel Sí per un objectiu comú. Consideraríeu una aliança?
—Amb això voleu dir, suposo, que una hipotètica aliança entre Laporta i Benedito conformaria una opció electoral que potser tindria moltes més opcions de guanyar. Suposo que aquest és el raonament.
—Sí.
—Jo no hi estic del tot d’acord. Entre la gent que a mi em vota, que em segueix, hi ha una quantitat importantíssima de gent que de cap manera no m’acceptaria un pacte amb Laporta. En les darreres eleccions va ser el segon candidat més votat, i és veritat que hi ha molta gent que li agrada. Però també he de dir que encara hi ha més gent que no el vol. En les darreres eleccions el van votar 15.000 socis llargs i 33.000 no el van votar. Laporta suscita files i fòbies. Caldrà veure més endavant si és interessant electoralment que aquesta directiva no repeteixi i que ens ajuntem electoralment. Jo no ho veig pas clar.
—Per què creieu que hauria de dimitir aquesta directiva?
—Mai com ara no hi ha hagut motius per a fer un vot de censura. Jo personalment valoro dos fets que ajuden a entendre-ho. Primer, l’acord que aquesta directiva va prendre amb la fiscalia ara fa un any, quan a Bartomeu li reclamaven pena de presó de dos anys i tres mesos i multa de cinc milions d’euros i a Rosell li demanaven una pena de presó de set anys i tres mesos, més una multa de vint milions d’euros; i l’acord amb la fiscalia és que ells quedin alliberats. El preu d’aquest acord és que el Barça quedi condemnat per doble delicte fiscal. Potser la gent no és prou conscient de la transcendència i que això implica uns antecedents molt greus per al club. Per mi allò ja hauria d’haver motivat la dimissió immediata de la junta directiva. I en segon lloc, el dia 25 de maig passat, Rosell és detingut i empresonat. La causa, per la qual la jutgessa de l’audiència empresona preventivament Rosell, és en relació amb el Fifagate. L’escàndol de corrupció més gros que ha existit mai en el món del futbol. I finalment això el lliga a Catar, perquè hi ha en discussió la designació d’aquest país com a organitzador de la fase final del mundial del 2022. I si parlem de Catar i el Barça, aquesta relació només s’explica pels interessos econòmics del trident de Catar.
—Bartomeu, Faus i Rosell. Però de Bartomeu no se’n saben negocis a Catar. En teniu proves fefaents?
—Ho respondré d’una altra manera. Rosell i Bartomeu són dues cares de la mateixa moneda. Allà on trobis Bartomeu hi trobaràs Rosell. I els interessos són encreuats. Aleshores, em sembla molt evident, i Rosell ho ha admès, que té relacions amb Catar. La proximitat de Bartomeu amb Rosell és el que fa que jo digui en aquests moments que els interessos de Bartomeu a Catar expliquen el contracte que temps enrere vàrem signar. Faus, curiosament, va pretendre negar-ho. Va activar una demanda contra la meva persona perquè havia dit això que dic ara mateix de Bartomeu. Va haver de ser una jutgessa qui va resoldre que Faus, mentre era vice-president econòmic del Barça, mantenia relacions econòmiques amb Catar.
—Però tenir negocis a Catar no és delicte.
—No hi ha res dolent, més enllà de la consciència de cadascú. Recordo que tenim icones del Barça relacionades directament amb Catar, com Xavi o Guardiola. Els interessos que jo dic que té el trident de Catar, no necessàriament es relacionen amb el Fifagate o coses delictives.
—Ni que tinguin vincles amb l’autoanomenat Estat Islàmic. I doncs?
—La vinculació de Catar amb el finançament del terrorisme gihadista és un tema gairebé governamental. Per tant, qualsevol societat que sigui amb participació o la direcció de les entitats públiques de Catar, d’alguna manera ja t’hi relaciona. En l’àmbit privat dependrà de l’inversor, però tots sabem com va aquell món. La majoria d’empreses es relacionen d’alguna manera d’altra, es relacionen amb la família de l’emir i s’ha comprovat que hi ha relacions estretes amb el terrorisme gihadisme. Aquests vincles només responen a l’interès econòmic que tenen Rosell i Bartomeu i, per una altra banda, no n’hi havia cap necessitat.
—Per què creieu que Bartomeu no us ha denunciat per haver-lo vinculat amb negocis a Catar?
—Primer, perquè considero que no falto a l’honor dient que ell té negocis a Catar. Suposo. Faus va interpretar que li danyava l’honor, cosa que en el cas de Xavi i Guardiola tothom accepta perfectament. Bartomeu deu pensar que el fet que es digui que ell té relacions amb Catar no li afecta l’honor. Vull pensar que és això.
—Amb quantes signatures compteu de moment?
—Aquest cap de setmana superàvem les set mil.
—De moment us aneu provant abans de presentar la moció de censura. Creieu honestament que arribarà el moment que us vegeu amb prou suport per a formalitzar la denúncia amb la seguretat que pugui anar endavant?
—Jo estic convençut que sí. Sens dubte. Perquè més enllà de les adhesions que tenim, tinc la percepció que el fet d’haver-me presentat en dues eleccions em dóna una posició d’interlocució amb molta gent. Crec que sé quan hi ha qüestions que poden ser compartides i quan no. I diguem que l’opinió respecte de la idoneïtat d’una dimissió d’aquesta junta és compartida per milers i milers de socis. Però passa que amb la reforma dels estatuts del Barça l’octubre del 2013, el requisit de suports mínims per activar el vot de censura s’ha triplicat. És un 15%, i això vol dir 16.500 persones. Si no serien 5.000 persones i ja les tindríem. El vot de censura ja s’hauria activat. Però, aprofitant la pregunta: la situació és extraordinàriament greu. L’instrument que permeten els estatuts és l’únic que tenim a causa de l’interès d’aquesta directiva a aferrar-se al càrrec. No és una qüestió menor. Institucionalment té un impacte molt gran en la vida social del club. No promouré formalment un vot de censura si no veig que hi ha possibilitats certes d’aconseguir el suport que em demanen els estatuts.
—Vàreu dir que si arribàveu a deu mil adhesions tindríeu la confiança per a iniciar el vot de censura i arribar als 16.500.
—Sí. Però vull dir una cosa també. Vàrem iniciar la campanya d’adhesions el 8 de juny. En aquell moment desconeixíem quin calendari i en quin termini podríem recollir 10.000 adhesions. Som a prop d’acabar el mes de juny però penso que no tindrem 8.000 adhesions. Per tant, el període necessari per arribar a les 10.000 l’haurem d’ampliar. Si no les tenim el 7 de juliol, les tindrem el 14, i si no més endavant. És veritat que entrem en un període de vacances i que és més complicat, però si convé haver d’esperar que hi hagi un partit a l’estadi on vagin 50.000 socis per donar sortida a aquest clam tan majoritari i finalment provocar el mot de censura, doncs esperarem. Perquè l’interès principal és fer el vot de censura.
—La qüestió és arribar a les 10.000 adhesions, però tampoc no es pot esperar eternament.
—No, no. A part que seria contraproduent i no tindria sentit. Cal pensar que tot això s’ha iniciat amb la temporada acabada. La vida social del Barça està adormida. Per tant, té una dificultat afegida recollir adhesions en un període com aquest. Així i tot, ho he volgut comprovar, i els suports que obtenim són una brutalitat. Però aquí la cosa més important és fer que aquesta junta dimiteixi. I si ells no pleguen, l’únic instrument és el vot de censura.
—En general el votant del Barça és conservador, en el sentit que quan les coses van bé prefereix no canviar-les.
—Hem de pensar que aquí hi ha una cosa que es diu pilota, i que en política no existeix. El soci del Barça pot estar molt preocupat per afers institucionals, per afers que no tenen res a veure amb el futbol, que això si que ens diferencia de qualsevol altra afecció del món, que entre ells només parlen de futbol. Aquí parlem de més coses, això és veritat. Ara, per damunt de tot, hi ha els resultats. Els poden preocupar més coses del club, però el resultat de l’equip de futbol passa per damunt de tot.
—Per això, segurament, Bartomeu va ser dels més votats de la història del Barça.
—No, per això Bartomeu va guanyar les eleccions. Si no hagués guanyat el triplet, Bartomeu segur que no hauria guanyat les eleccions. Les enquestes eren claríssimes. I el vot de censura no tindria cap possibilitat si enguany el Barça hagués aconseguit el triplet. Ni hauria arrencat. Perquè, tot i que les raons són compartides per milers i milers de socis, conec prou el comportament del soci per a saber que després d’un triplet no hauria valgut la pena.
—És a dir, si la pilota entra, val més no tocar-la.
—Exacte, això és molt més precís. Si la pilota entra, gairebé t’ho disculparan, però no t’ho atendran. Al revés també, quan la pilota no entra, tot allò en què la gent no es fixava passa al focus de la crítica.
—Heu reservat l’1 d’octubre.
—He reservat què? [Riu.]
—Per al referèndum.
—Parleu amb un independentista català que ho és d’ençà que té ús de raó. En aquests moments m’entrevisteu com a actor de l’entorn blau-grana, com a soci que impulsa una moció de censura, o com a persona que s’ha presentat a unes eleccions a la presidència i que pretén tornar-s’hi a presentar. I us he de dir que en aquesta condició, el Barça no pot convertir-se en un actor polític. Crec que fem un mal favor al Barça, i pitjor encara, fem un mal favor al país. Si mai la majoria del poble català vol que Catalunya es normalitzi en un concert de nacions lliures al món, i això passarà segur el dia que la majoria de catalans ho vulguem, passarà perquè s’haurà fet a través de les vies polítiques, que és com es correspon.
—Aleshores vàreu estar d’acord que el Barça s’adherís al pacte nacional pel referèndum?
—I tant. Que s’adherís i que el protagonitzés i el liderés si convenia, perquè defensar el pacte nacional pel referèndum o defensar el dret de decidir del poble català no és fer política, és un principi democràtic i el Barça s’ha situat sempre, històricament, al costat de la democràcia. Per tant, defensar la posició que el poble català pugui votar, és defensar un principi democràtic. Una altra cosa és que el Barça hagi de manifestar-se públicament i dir a la gent si el Barça com a institució ha de prendre posició a favor del sí o del no.
—Però d’ençà que va començar el procés la posició respecte del dret de decidir sempre ha estat molt calculada i molt tímida.
—He de dir que ho comparteixo, que hi estic d’acord. També he de dir que quan ha tocat prendre posició en general, en la relació amb altres entitats del futbol internacional, abordar determinats temes conflictius, sempre s’han vist molt prudents, molt porucs, amb poca valentia. I per tant no em sorprèn que en aquest cas també hagi passat. Sobre l’1 d’octubre, personalment, ho visc amb la il·lusió de creure que els catalans serem cridats a manifestar la nostra opinió, i podrem votar i decidir.
