05.09.2021 - 21:50
El cartell de la FAI amb el lema “Llibertat” de Carles Fontserè presideix el despatx d’Agustí Alcoberro, situat a l’edifici històric de la Universitat de Barcelona (UB). No és l’únic pòster de l’època que trobem a les parets. “Una de les grans col·leccions que tenim a la UB és la dels cartells de la guerra del 1936-1939, i ara treballem en un projecte per difondre’ls”, ens explica. Alcoberro, que és professor i vice-president de Patrimoni i Activitats Culturals de la UB, torna tot just de les vacances, tot i que matisa: “Aquells qui som escriptors i historiadors sempre escrivim i treballem, però almenys he estat a prop de la mar i he aprofitat el temps.”
Bo i coincidint amb la Diada de Catalunya, Alcoberro ha publicat el llibre La desfeta (Rosa dels Vents), una crònica acurada dels fets del 1714, tant de l’11 de setembre com dels dies anteriors i posteriors, amb detalls que fins ara no s’havien divulgat. “Aquests darrers anys he fet un esforç molt gran per recuperar cròniques personals que ens han permès de construir un discurs que he pogut desplegar en aquest llibre”, explica. El llibre forma part de la col·lecció “Dies que han fet Catalunya”, que dirigeix el mateix Alcoberro.
Amb ell parlem d’aquesta obra i rememorem el seu pas per la presidència de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), entre l’octubre del 2017 i el març del 2018, en un període marcat per la repressió i per les desavinences entre els dos principals partits independentistes a l’hora de formar govern.
—Al llibre dieu que cap català no dubta que l’11 de setembre de 1714 va ser un dia històric. S’ha fet un abús d’aquest concepte aquests darrers anys?
—Efectivament. A les darreres diades, hi ha hagut una tendència a considerar que totes han estat històriques. En realitat, els dies històrics són dates en què un munt de gent viu unes circumstàncies similars que generen una memòria col·lectiva. Com va passar el 14 d’abril de 1931, amb la proclamació de la República i, a la nostra generació, els dies 1 i 3 d’octubre de 2017. El Primer d’Octubre la gent va anar als col·legis electorals i, malgrat les imatges de violència policíaca, ningú no es va moure de la fila. Això és un factor que, aplicat col·lectivament, genera un canvi a la mentalitat d’un poble.
—És una reacció popular similar a la que van tenir els ciutadans de Barcelona l’11 de setembre de 1714?
—Sí. La guerra estava perduda, però calia defensar Barcelona. Les ciutats, en una guerra, es poden ocupar per dues vies: la conquesta (amb saqueigs, violacions, destruccions, incendis…) i la capitulació, que significa posar-ho prou difícil al vencedor perquè hagi d’acabar acceptant certes condicions, entre les quals hi ha que respecti la vida, la llibertat i les propietats. Això va passar a Barcelona. Per tant, l’11 de setembre, la gent va actuar de manera col·lectiva perquè lluitava pels drets col·lectius. I la sensació, quan es va aconseguir la capitulació, va ser de derrota dolça. Vam perdre la guerra de manera clara, però vam guanyar la batalla de Barcelona: no va ser destruïda ni saquejada.
—Al llibre també dieu que els catalans contemporanis han viscut aquesta mena de derrota dolça en unes ocasions no gaire llunyanes. A quines us referiu?
—Jo l’he viscuda el 3 d’octubre. Teníem la sensació que probablement havíem perdut, però que havíem donat un exemple de dignitat i que tindria translacions polítiques posteriors.
—El 1714 va ser una derrota dolça, però el nom del llibre no ho és: La desfeta.
—Perquè es va acabar l’estat català, la nació política catalana i una determinada manera de fer i de governar-nos que havíem anat perfeccionant durant segles, des del segle XIII, pel cap baix. Per tant, és una desfeta incontestable. A més, hi va haver milers de presoners, exiliats i represaliats per vies molt diverses. Però aquella Barcelona del 1714, i la Catalunya que hi havia darrere, van saber mantenir l’honor.
—Quan sentiu algú que nega que Catalunya fos un estat abans del 1714, què li responeu?
—Un estat és un espai organitzat per unes lleis comunes, un govern i un sistema fiscal comuns. L’estat català es regia per les constitucions de Catalunya i per un sistema fiscal propi. Hi havia un grau de competències absolut. El tribunal suprem era l’Audiència de Catalunya. I, per tant, la sobirania era plena en els àmbits legislatiu, fiscal, judicial, etc. Però sí que negaré la contrària: la cosa que neix l’endemà dels decrets de Nova Planta no és un estat.
—Què és, doncs?
—Fins al començament del segle XIX hi va haver diferències claríssimes en termes de lleis i d’imposts entre Catalunya, l’Aragó, València i Castella, que afavorien evidentment la corona castellana. És a dir, l’opció borbònica no va ser de crear l’estat espanyol, sinó de mantenir en termes colonials i una situació opressiva permanent els estats de l’antiga corona d’Aragó. I això només es va intentar de modificar a partir del 1812 amb la constitució de Cadis. Però probablement ja havien fet tard. L’estat espanyol no ha existit mai abans del 1812 i la nació espanyola probablement no hagi existit mai.
—Per què heu decidit d’escriure aquest relat sobre l’11 de setembre?
—La intenció era de reivindicar una història factual. Crec que cal reivindicar les arrels de la història, que és la història narrativa, que explica els fets com es van produir. Es tractava de reconstruir pas a pas els fets del 1714. I era molt difícil, perquè la majoria de relats institucionals, especialment el dietari de la Generalitat i el del Consell de Cent, havien estat destruïts pels mateixos governants just el dia abans de l’11 de setembre, per por que la documentació fos emprada pels borbons com a repressió.
—Què hi trobarà el lector?
—Aquests darrers anys, amb més companys, he fet un esforç molt gran per recuperar cròniques personals, que a vegades es trobaven amagades en situacions molt estranyes, però que ens han permès de construir un discurs coral, que ens permet alhora de reconstruir determinades reunions, de les quals no teníem cap informació institucional. També hi apareixen fets de guerra que fins ara tampoc no havíem pogut descriure. Ho hem fet bo i contrastant diferents testimonis que ho havien escrit i que ho havien amagat.
—Ha estat difícil de recopilar-los?
—És la gran contribució d’aquesta obra. És evident que durant el tricentenari es van fer aportacions bibliogràfiques interessants, però difícilment es va entrar al tema clau de l’11 de setembre. Per tant, el relat que fins ara ha perdurat, perquè és un bon relat, és el de Santiago Albertí al seu llibre L’onze de setembre, del 1964. Ara, amb el coneixement de força més cròniques, podem arribar a un text més definitiu, tot i que, en història, no hi ha mai res de definitiu.
—El llibre està narrat en present històric. Per què?
—Per donar-li un to de relat. Hi ha una voluntat literària perquè sigui un llibre que es pugui llegir com una novel·la.
—Creieu que aquest estil pot atreure més lectors?
—A mi m’agradaria molt que fos així. La immensa majoria dels catalans tenen un coneixement molt reduït de què va passar l’11 de setembre. Un relat escrit des del rigor de la història, no de la ficció, crec que pot interessar a molta gent.
—Al llibre expliqueu que el conseller en cap, Rafael Casanova, i el seu conseller segon, Salvador Feliu de la Penya, van tenir episodis de tensió sonats. Les picabaralles polítiques en moments determinants sempre han estat un tret distintiu dels catalans?
—[Riu] Efectivament, a mesura que el drama del 1714 es va anar construint, hi va haver dissensions més clares dins el bloc dirigent. I això no es va acabar amb la derrota, sinó que aquests rancors i aquestes culpabilitzacions es van mantenir molt més enllà. Casanova i Feliu de la Penya es barallaven d’una manera clara i, després de la guerra, no es van tornar a parlar mai més, malgrat que tots dos vivien a Barcelona. Casanova sempre va sospitar que determinades decisions de Feliu no eren a favor que arribessin aliments a la ciutat, sinó que hi arribessin els seus vaixells, per interessos econòmics privats.
—Hi llegim que, després de la guerra, alguns sectors van acusar Casanova de negligència o de descuit deliberat per haver reaccionat tard a l’atac dels borbons. És creïble?
—Fins on jo sé, l’actuació de Casanova va ser impecable. A l’exili, es va publicar un pamflet que proposava la tesi que Casanova havia traït Barcelona perquè un dels seus fills estava empresonat. És fals, perquè Casanova tenia un fill i prou i era a la fortalesa de Cardona. No hi ha cap ombra de dubte sobre l’actuació de Casanova.
—També expliqueu que Felip V era vist com un inútil pel seu avi, Lluís XIV.
—Felip V va arribar a rei d’Espanya de manera inesperada, quan era adolescent, i tenia un gran respecte pel seu avi, Lluís XIV, que intentava sempre que Felip obeís les seves ordres. Felip V va viure com una gran ofensa el fet que el 1705 els catalans haguessin proclamat rei Carles III i, per tant, a partir d’aquí van tenir una relació molt difícil. A banda, Felip V tenia un trastorn bipolar greu que es va anar accentuant amb els anys.
—Publiqueu aquest llibre tres anys i mig després del vostre pas per la presidència de l’ANC, entre l’octubre del 2017 i el març del 2018, uns mesos molt convulsos. Quina anàlisi en feu passats aquests anys?
—Va ser un període molt dur. Però vaig poder comprovar que teníem un poble darrere sa i fort, i vaig tenir molt de suport. El 27 d’octubre vam aconseguir que el parlament votés, llegís i proclamés la independència de Catalunya. Però és evident que això no va tenir continuïtat. La sensació és que, fins els dies 1 i 3 d’octubre de 2017, l’independentisme va prendre la iniciativa. I que, a partir del 3-O, és l’unionisme qui la pren. I va ser perquè es va demostrar que era fals un lema que s’havia emprat fins llavors: que Espanya no s’atreviria i que Europa mai no ho permetria. Doncs ni una cosa ni l’altra. Crec que aquí és on cal buscar la clau de què va passar els dies següents.
—El 30 de gener de 2018, el dia que el president Torrent va desconvocar el ple d’investidura de Carles Puigdemont, alguns sectors van criticar l’Assemblea per haver desconvocat la manifestació davant la cambra. Va ser una bona decisió?
—Després del 27 d’octubre, els partits van desaparèixer. Només hi quedàvem Òmnium i l’ANC. I nosaltres vam haver de refer un moviment i donar-li una dignitat. I vam fer dues coses molt importants: les manifestacions de l’11 de novembre i del 7 de desembre, en aquest cas a Brussel·les. Va ser l’últim acte unitari amb els partits. Tot allò que va passar després es va escapar de les nostres mans. El 30 de gener de 2018, vam saber que el president del parlament desconvocava el ple i nosaltres vam decidir de mantenir la convocatòria, però no vam anar més enllà. Era difícil de calibrar què passava.
—Per què es va desconvocar la manifestació?
—L’ANC va mantenir la convocatòria i va fer un míting. En acabar-lo, vam tancar l’acte. I aleshores, fora d’això, va ser quan un grup de gent va entrar al parc de la Ciutadella i alguns van ser detinguts. No vam desconvocar l’acte, però no va consistir en una pressió física, sinó en un míting.
—Durant aquells mesos, les entitats sobiranistes us vau sentir soles?
—Des de l’ANC, sempre vam fer accions a favor de la unitat. El 21-D, vam muntar l’escenari electoral que va permetre de projectar al món la victòria de l’independentisme. Si no, el món hauria vist la celebració de Ciutadans i prou, perquè el local d’Esquerra era un funeral i el de Junts estava pràcticament buit, perquè els caps eren a Brussel·les. L’endemà, vam donar un temps perquè els partits arribessin a algun acord. I a partir del 8 de gener va ser quan es va veure que les diferències eren més grans que mai i que ja no tenien una base ideològica ni tàctica, sinó que el conflicte polític era personal i que arribava a nivells molt profunds.
—Com veieu la situació actual?
—Hi ha una certa decepció per part de molta gent; la pandèmia també hi ha contribuït. Però crec que queda la llavor d’unes jornades que van ser històriques. El canvi que es va produir a l’ADN del poble català a partir dels dies 1 i 3 d’octubre és irreversible. Quan la gent em pregunta: “Guanyarem?” Jo dic: “Guanyarem. No sabem quan, però n’estic convençut.”
—Aviat es reunirà la taula de diàleg. Què en penseu?
—La idea que hi ha d’haver una negociació entre els governs català i espanyol ve d’Europa. El simple fet que hi hagi una taula de negociació, d’igual a igual, ja és un èxit de Catalunya. Tenim una gran capacitat de destruir nosaltres mateixos els nostres èxits. Ara, dit això, Espanya, com a nació política, té una determinada manera de fer i l’ha mantinguda al llarg del temps. I mai no acceptarà de bon grat la independència de Catalunya. Per tant, això depèn de nosaltres i prou. I hem de ser nosaltres qui l’hem de conquerir. Amb acció constant i efectiva.
