Agustí Agulló, l’homenot que picava pedra al sud del sud

Acaba d’anar-se’n i ja l’enyore: ens ha deixat l’estimat amic Agustí Agulló. Espere que la tristesa no enterbolisca les meues emocionades paraules. El trist atzar l’ha aturat i l’ha fet caure quan encara hi ha combat.

Republicà fins al moll de l’os i ferm defensor dels Països Catalans, era l’ànima de l’ACPV-Casal d’Elx, la seua ciutat, on va fer una feina incessant, de manera que va saber convertir aquest espai en punt de trobada i de cohesió de sectors catalanoparlants elxans i de tota la comarca. Tot i que la seua família materna era del Baix Segura, castellanoparlant, va fer de la defensa i la promoció social de la llengua un dels eixos importants de la seua vida. Unia la qualitat professional i la humana, reconeguda per tots els elements valencianistes més significatius al sud i a Elx, i a tots els Països Catalans, com va reconèixer el Tempir quan el va guardonar amb un dels seus premis.

En una entrevista a El Temps, Agustí va reconèixer: “D’una banda, [estic] satisfet pel treball fet, però per l’altra banda pense que podríem fer molt més. Alhora, tinc molt d’entusiasme per l’arribada de les noves generacions. Sempre he estat optimista. Com a activista, tinc esperança en el poble valencià.”

Homenot que picava pedra al sud del sud, referent, lluitador, amable, tossut i molt valent. “Totes les amenaces, atacs i censures de tota mena no ens faran arronsar en la nostra actitud i treball diari”, va declarar després d’un atac feixista contra el Casal.

Et recorde, trepitjant territori, aquella nit inoblidable al Matarranya, als premis Jaume I de Calaceit. O braç a braç, aquell dia èpic a la Carrasqueta, defensant el repetidor de TV3.

Sabies que allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble. M’aclame a tu, estimat Agustí, el teu llegat no morirà mai, es convertirà en saba nova per a les generacions venidores.

Et devia una visita, que aquesta maleïda pandèmia m’ha impedit complir, i ara un ram de flors vermelles quan guanyem el combat.