Àgueda Micó: ‘Els valencians hem de ser un problema per a Madrid’

Ara que finalment arriba el fred que l’estació requeria, la temperatura política augmenta al País Valencià: el 18 de novembre hi ha convocada a València una manifestació per posar sobre la taula la qüestió del finançament. En parlem amb Àgueda Micó (l’Olleria, Vall d’Albaida, 1978), coportaveu de Compromís i coordinadora general del Bloc. De la manifestació, del Govern del Botànic, dels moviments recentralitzadors de l’estat espanyol i, amb les precaucions que facin falta, del 2019.

—Per què aquesta manifestació i per què ara?
—El valencianisme polític ho ha tingut clar des del primer dia. Arrosseguem el problema del finançament des del començament de l’estat de les autonomies. Ara que tenim rellevància pública i que formem part de totes les institucions, tenim més possibilitat d’explicar-ho, perquè tothom al País Valencià siga conscient del problema d’infrafinançament que tenim. Pot fer la sensació que és una cosa molt abstracta, però si entres en detall, la gent veu que no tenir un finançament o unes inversions justes vol dir no tenir els hospitals que ens pertoquen, no poder construir les escoles que ens pertoquen, etc. Afecta la qualitat de vida de la gent. Tenim una acumulació de deute històric de més de vint mil milions d’euros. Som l’11% de la població de l’estat espanyol, el 10% del PIB, i rebem un 3,5% d’inversió real. El corredor mediterrani, que és una infrastructura clau, continua aturat…

—I  s’arrossega des de temps immemorials.
—Sí. Però des que el valencianisme polític té un altaveu fort i la capacitat d’influir en l’opinió pública és més fàcil que ens escolten. I crec que, en part, el fet que els problemes valencians afloren també és perquè hem tingut la capacitat de liderar aquesta qüestió. Quan hi ha un partit nacionalista fort afloren els problemes reals i ens convertim en un problema per a Madrid. I és això, que pretenem: ser un problema per a Madrid. Si no ets un problema, no hi ha solucions per a tu. I crec que ho estem aconseguint: estem obligant tots els partits polítics a posicionar-se en el marc de la defensa dels interessos valencians. Fins al punt que Ciutadans ja ha dit que s’incorporava a la manifestació unitària.

—Com ho valoreu?
—És una gran notícia. Aïllem el PP, que diu que no veu bé que es faça una manifestació perquè ‘les coses s’han de negociar en els despatxos’ i que eixir al carrer no és la solució. Però, després, veus com Bonig va a Catalunya a participar en manifestacions espanyolistes i, en canvi, no és capaç d’eixir al carrer ací a defensar els interessos valencians. Volem denunciar eixa actitud hipòcrita del PP i al mateix temps, el fet que, arran de la crisi territorial de l’estat espanyol, intente portar eixe conflicte al País Valencià: vol ubicar Compromís en un posicionament de radicalitat política i és el PP, en realitat, qui té una postura molt radical en el nostre territori. Que és l’única cosa que tenen, perquè no presenten cap projecte polític per al País Valencià, no tenen objectius de futur. S’emboliquen amb la bandera per tapar els casos de corrupció i atacar el govern del Botànic, que ara mateix és un govern amb molta estabilitat: les enquestes d’opinió pública mostren que la gent valora positivament l’acció de govern, i, per primera vegada al País Valencià, tots els consellers i les conselleres l’aproven.

—Com veieu la situació a Catalunya?
—Hi ha hagut una clara falta d’altura de mires de determinats partits polítics, que sols s’han preocupat d’utilitzar electoralment la qüestió catalana per guanyar eleccions a la resta de l’estat espanyol. I no ho han volgut veure com una oportunitat per anar avançant cap a un estat més federal, descentralitzat, plural. No sé si el PP pensava que no s’arribaria tan lluny, ni fins a quin punt han estat conscients de la seua falta de diàleg o no. El trencament es va produir quan van portar l’estatut al Constitucional (i no ho van fer amb l’andalús, encara que tenia molts articles similars). Ara bé, les reivindicacions nacionals de Catalunya no són una qüestió nova. I l’estat espanyol no hi ha sabut donar resposta mai. De fet, l’independentisme ha anat creixent a Catalunya gràcies, també, a eixa falta de visió del PP i el PSOE. Sincerament, estic molt preocupada. Primer, pels empresonaments, per com s’utilitza la justícia per exemplificar, per espantar. Volen frenar l’independentisme a Catalunya perquè a ningú se li acudesca de tenir una visió més plural de l’estat espanyol. Ara pense en Lijphart, per exemple, quan explica que en societats on hi ha llengües i cultures diferents, hi ha d’haver sistemes polítics que permeten que s’expresse eixa diversitat, perquè, si no, es genera una fractura social i política. Solució?

—Ah.
—Jo no la tinc. Però nosaltres pensem que l’exemple del Regne Unit i Escòcia és de sentit comú: un referèndum legal pactat. A més, en Catalunya un 80% de la gent està d’acord amb eixe dret de decidir. I em va sorprendre una enquesta recent que mostrava que, a l’estat espanyol, també hi havia una majoria que estava a favor d’un referèndum legal pactat. Vull dir que és complicat i no ho és tant, en realitat, si hi ha voluntat política. I és això, que ha mancat. Hi ha massa interès electoralista. Ho han utilitzat per tapar els seus problemes i també per intentar tornar al sistema d’abans del 15-M, quan no havia aflorat eixe pluralisme polític i social que va trencar les majories absolutes. És clar que això fa que el sistema polític siga més inestable, però és bo, perquè si l’estabilitat implica uniformitat en societats plurals, a la llarga comporta encara més conflicte.

—Els moviments recentralitzadors de l’estat espanyol també afecten el País Valencià…
—Afecten tothom. Ara, per exemple, tenim molts problemes per a desenvolupar les nostres competències perquè el PP recorre contra totes les lleis que aprovem ací. I fixa’t que parlem de competències constitucionals i no d’anar més enllà i fer canvis a la constitució, encara que serien necessaris, i optar per un sistema més federal, no: és que ja ni tan sols deixen que funcione el sistema actual! I aturen el dret civil valencià i les lleis contra els desnonaments o la pobresa energètica. No ens deixen governar. I, en l’àmbit financer, ens tenen intervinguts: Montoro ens diu quants diners del FLA podem gastar i quants no. I això que les competències són nostres. L’estat espanyol, al final, en què en té? Defensa? Política exterior? Les qüestions clau, com ara la salut o l’educació, les gestionen les comunitats autònomes. I l’estat espanyol juga amb els diners que nosaltres hem d’aplicar. Hi juga. Al servei del seu afany recentralitzador.

—’Els polítics valencians només saben plorar’, va dir el ministre espanyol Montoro.
—Sí. En fi. Doncs hi ha un refrany valencià que diu que qui no plora no mama. I sembla que aquest traure a la palestra els problemes valencians funciona. Perquè ara tots els partits polítics (menys el PP), els sindicats, la patronal, les associacions cíviques i socials, tot el món, es manifestarà el 18 de novembre. Volem tenir prou poder quan anem a Madrid a negociar el nou model de finançament, la quitança del deute històric i les noves inversions en els pressupostos. I si hi anem empesos pels cinc milions de valencians i valencianes, serà molt difícil que puguen no fer-nos cas. És que no és una qüestió partidista, aquesta, sinó ideològicament transversal, i afecta tota la ciutadania. Si sumem un finançament just amb una bona gestió pública (i sense robar, és clar), de seguida tindrà repercussió en la vida real de la gent.

—Més enllà dels temes que el PP presenta com a conflictius, no penseu que arriba poca informació de les coses que fa el Botànic?
—En som conscients. I intentem revertir aquesta situació. A Compromís sempre hem utilitzat les xarxes socials, però no n’hi ha prou. Quan governava el PP, a base de pandereta, feien moltes promeses que no complien, però com que les venien quedava com una cosa que havia passat. Ara ens passa el contrari: desenvolupem moltes polítiques públiques centrades en les persones (de fet, aquests últims pressuposts són els més socials que ha tingut mai el País Valencià), però, en canvi, no arriba a la gent.

—I quan us diuen que els canvis van a poc a poc?
—Sí. És que el PP ho va deixar atado y bien atado perquè fóra gairebé impossible, per exemple, posar en marxa el procés de retornar la ràdio i televisió públiques. I costa. Ara tot indica que abans de Nadal començarà a emetre la ràdio, i la plataforma digital amb dibuixos animats en valencià. I a partir del març de l’any que ve, la televisió. Crec que arriba tard. Però també sóc conscient que arribar fins ací ha costat moltíssim. Aquests vint anys de majoria absoluta del PP han arrasat. Literalment. La vida pública del País Valencià està devastada. Per molt de pressa que vulgues anar, per molt que faces, de vegades tens la sensació que no és suficient. I és que no és suficient.

—’Vida pública devastada’: és dur, això.
—Sí. Tenim una cultura política de molt baixa participació. I fins i tot de baixa qualitat. Per això és complicat un canvi de paradigma. Així i tot, el fet que tingam un govern de coalició, de negociació constant, on mai ningú pot fer allò que vol completament, funciona molt millor que no em pensava. Ben mirat, a Compromís, la nostra manera de funcionar ja és això, també. El fet d’haver de trobar solucions de consens fa que les decisions que prenem acaben essent assumides d’una manera més àmplia. N’hem anat aprenent i hem anat assumint que, o prenem les decisions per consens i tothom queda una mica decebut pel que fa al resultat, o no funciona. Hem canviat la nostra cultura política. I això fa que ara, que encarem situacions complicades en institucions, no ens vinga de nou. Potser tenim més instruments per a poder gestionar la pluralitat política que uns altres partits. Aquesta és la part positiva.

—I la negativa?
—Que de vegades ens costa més prendre decisions. Per exemple, a la gent del Bloc ens agradaria que el funcionament de Compromís fóra com el nostre, que és molt assembleari i obert, però Compromís no funciona per votacions i majoria, sinó per consens. I crec que és positiu. En societats plurals, el consens funciona molt bé. En partits o projectes plurals, també.

—Compromís és una coalició de partits, però no és permanent. O sí?
—Nosaltres diem que som una coalició permanent i estable, però cada volta que ve una contesa electoral hem de signar la coalició. Per tant, som permanents i estables en la mesura que fa deu anys que treballem i ens hem dotat d’unes normes bàsiques i un cert funcionament orgànic. Som tres partits: el Bloc, Iniciativa i els Verds. El Bloc és bastant més gran que Iniciativa que, alhora, és bastant més gran que Els Verds. I, a més, compartim la vida política amb Gent de Compromís.

—Que ara són una mica als llimbs…
—Quan es va crear Compromís i s’hi van apuntar, se suposava que seria una situació temporal, fins que es convertiren en algun a cosa més, no sé si un partit però sí una estructura més unificada. Però no ha passat. I això causa que aquesta gent que no és d’un partit, sinó directament de la coalició, no es veja representada en algunes decisions que es prenen des de la direcció nacional. Hi havia un Consell General amb representants del Bloc, Iniciativa, Verds i Gent de Compromís, però no funciona. Al final, la solució és que tots vulgam que torne a eixir. Però en això no tenim consens. Al Bloc sí que ho volem, però les altres dues potes no ho veuen igual. Haurem de veure quins instruments utilitzem perquè els qui no són de partits es troben més còmodes en l’estructura nacional de Compromís.

—Acabeu d’anunciar que eixiu del govern municipal d’Alacant. Alguna solució a la vista?
—L’actitud de Compromís a Alacant sempre ha estat constructiva. Hem cosit el pacte de govern, sempre complicat, des del primer dia. Quan les investigacions del batle ixen a la palestra, pensem que cal una actitud coherent per a allò que sempre hem defensat, l’ètica en la política. Els donem una oportunitat perquè la governabilitat de la segona ciutat del país és fonamental, i també perquè la investigació estava en fase fiscal i no judicial. En l’acord per a refer el pacte, demanem que si s’agreuja la situació s’haja de triar un nou batle del PSOE. Doncs la situació s’ha agreujat, la investigació ja és judicial i el PSOE d’Alacant no té intenció que el batle dimitesca. Per tant, han incomplert el pacte i no podem continuar governant amb ells. Si en algun moment tornen a l’acord i el batle dimiteix, estarem en disposició de refer un acord de govern de progrés en Alacant.

—La constitució del Govern del Botànic va marcar un canvi de cicle polític. Fins a quin punt penseu que en veurem la consolidació, d’aquí a dos anys?
—Estic convençuda que, en el 2019, el Botànic continuarà. És veritat que el PP prova d’utilitzar els instruments que té al seu abast, i la crisi territorial catalana, per revertir els canvis socials que hi va haver en el 2011, i que van acabar produint el canvi en 2015. Però, sincerament, més enllà d’allò que puguen dir el PP i Ciutadans, mentre el Botànic siga útil a la societat valenciana (i mentre es consoliden projectes com ara la renda d’inclusió, el copagament farmacèutic, la construcció d’escoles, l’increment de les beques de menjador…), no perillarà. En tot cas, les dificultats vindran més de part de la gent que ens diga que en vol més, que no hem avançat prou. I haurem d’explicar que en quatre  anys no es pot revertir el mal de vint, i molt menys amb els greus problemes de finançament que tenim. Consolidar el Botànic també dependrà de la nostra capacitat d’explicar a la gent què fem i en quines circumstàncies. I de continuar fent bé la nostra feina. Per a la majoria.

—Acabem: quin és el darrer llibre que heu llegit?
—País Valencià, avui i demà. És un assaig coral coordinat per Jordi Muñoz. En vaig fer la presentació fa poc a Albaida.