Aguantar fins al final

‘La gent no s’adona del poder que té’, comença un poema de Joan Brossa, convençut que amb una vaga general d’una setmana es pot fer caure l’economia i paralitzar l’estat. Avui fa una setmana que va començar aquesta revolta, que va esclatar quan va sortir la sentència però que ja feia dies que s’escalfava a foc lent. Dos anys, dos, de l’octubre del 2017 que ens va canviar per sempre. I avui fa vuit dies es va encendre la metxa.

Aquesta setmana hem vist gent caminant quilòmetres improvisadament fins a l’aeroport i aguantar-hi hores i hores. Hem vist com la policia s’acarnissava i violava els drets més bàsics. Hem vist bales de goma buidant ulls una altra vegada. Hem vist periodistes agredits per policies perquè no documentessin les agressions comeses per policies. Hem vist contenidors encesos i llambordes arrencades. Hem vist gent tallant carreteres, gent preparant esmorzars, centenars de milers caminant durant tres dies en defensa de la llibertat. Hem vist Pere Quart citat en una barricada. Hem vist cues quilomètriques a la Jonquera, camioners tocant el clàxon i la gent dalt els ponts aplaudint-se i animant-se. Hem vist la gent al carrer en un dia de vaga general. Hem vist concentracions a Sant Sebastià, a Madrid, a Ovieu, a Granada, a Berlín, i a València, Palma i Perpinyà. Hem vist gent que ja no té por.

Hem vist gent, gent i més gent.

Vam dir que l’1-O seria un dia que duraria anys, i és això que veiem avui. És d’on venim. No ho van calibrar. Vam dir que no l’oblidaríem ni el perdonaríem, i avui la gent és al carrer contra una sentència demencial que empresona per idees polítiques com a venjança per l’1-O. En dèiem la Revolució dels Somriures, i el somriure no hauríem de permetre que ens el prenguessin mai, però aquests dos anys han servit per veure, per demostrar, que amb somriures i clavells i prou no ens en sortiríem. No pas en un estat demofòbic i repressor com demostra que és l’espanyol. Una pintada a la paret parla: ‘Se’ns han acabat els somriures’. I una altra: ‘Ens heu ensenyat que ser pacífics no serveix de res.’ Que els han sentenciat a presó.

Ens ha sorprès la joventut dels de primera línia, i n’hem admirat el coratge, potser. Jo, sí. Ens hem demanat qui eren, tota aquesta corrua de joves, després d’haver sentit unes quantes vegades que on era, el jovent d’aquest país. Aquí, és. Els han volgut criminalitzar, però molts d’ells han parlat, qui ho vulgui veure ho veurà. ‘Això és per cada cop que han tocat les nostres iaies.’ Ho canta Flashy Ice Cream. Que venim de l’1-O. I ara han sortit els joves que van veure com pegaven els seus avis fa dos anys. De la mateixa manera que aleshores les imatges de la brutalitat policíaca van fer la volta al món, les d’aquests dies també s’han pogut veure a tot arreu. Gairebé sis-cents ferits, gairebé dos-cents detinguts. I aquest cap de setmana han sortit a plantar-se davant els antiavalots les mares, i els pares, dels qui han estat a primera línia, que ‘als nostres fills no se’ls pega‘ i ‘n’estem orgullosos’. Pancartes amunt: ‘Si tanqueu les nostres filles, serem les mares a primera fila.’ Aquesta força sembla imparable. Fem que ho sigui.

Hem tornat a deixar els plats a la pica i una pila de roba bruta, el llibre oblidat a la tauleta i aquella sèrie a mitges. Com fa dos anys. Costa de concentrar-se a la feina i s’han reactivat grups de xat, hem deixat la vida quotidiana en standby.

Ara la qüestió és aguantar, i aguantar una mica més.

N’hi ha prou d’aguantar un segon més que l’altre. Quan dissabte, a la concentració de la plaça d’Urquinaona, algú va provar de desconvocar-la i empènyer la gent a anar-se’n, la resposta va ser força eloqüent: ‘Ni un pas enrere.’ Hi havia un home enfadat que va parlar per molts: ‘Per enviar la gent cap a casa, a uns els han caigut dotze anys de presó.’ I es van quedar allà una hora i una altra hora i una altra. Aguantant les provocacions. Fins que les furgonetes es van retirar passada la mitjanit. No hi va haver aldarulls. Si no hi ha policia, no n’hi ha, d’aldarulls.

És la gent, que no falla, que no ha fallat mai en tot aquest temps. I és la gent, que no perdona ni perdonarà cap actitud partidista. Que aquesta força sigui imparable i empenyi fins a forçar un consens i que es vehiculi la solució política que tanta gent fa tant de temps que reclama. Tot això només té sentit si no s’atura, si s’arriba fins al final.