Agualusa, explorador de l’absurd i els somnis

 No es passa del possible al real, sinó de l’impossible al veritable
(Maria Zambrano)

Continuant en la línia de traduir al català les obres dels grans escriptors africans lusòfons –el moçambiquès Mia Couto i l’angolès José Eduardo Agualusa–, Edicions del Periscopi publica una novel·la d’Agualusa del 2004, El venedor de passats, en una excel·lent traducció, com sempre, de Pere Comellas. Entre les obres de l’autor publicades per aquesta editorial, hi ha Teoria general de l’oblit, premi internacional de literatura de Dublín 2017 i premi Llibreter 2018,  i La societat dels somniadors involuntaris (2019).

L’escriptor angolès (Luanda, 1960), fill de colons portuguesos, ha estat conegut aquí per les seves obres més recents; per tant, considero un gran encert de publicar i difondre una novel·la seva anterior, que no pot passar desapercebuda al seu públic. El venedor de passats brilla entre tota la producció d’Agualusa com una peça única, breu, subtil, poètica, sarcàstica i encantadora que conté, en embrió, moltes de les coordenades i els ingredients més habituals, incisius i delicats del seu imaginari i de la seva literatura.

Agualusa sempre ha explorat per les vies del conscient i de l’inconscient, de la realitat i el somni, amb grans dots d’observació i imaginació, els paràmetres que delimiten la memòria històrica que perviu en el racó més profund de les persones, els objectes, els records, el llenguatge i els fets. I tot això trencant tabús socials imposats per la política i el poder, capbussant-se a contracorrent en la ressaca dels fets històrics, el dolor, l’oblit i la màgia subjacent en la vida quotidiana.

Les seves eines literàries i la seva imaginació guien els lectors per camins desconeguts, potser encara verges, que ens susciten moltes preguntes sobre la veritat dels fets del passat i les conseqüències en el present, tot concebent uns relats de gran originalitat i bellesa. Alhora, penetren en les forces invisibles de la supervivència humana, de la cultura i de la vida.

De les ruïnes del passat, fa emergir en la ficció noves geografies mentals, nous mapes per a descriure l’estat d’ànim de la seva societat ferida. Potser per orientar-se en un present incomprensible, congelat, pel qual es fa difícil transitar. En el fons, en cadascun dels seus llibres fa un monument al poder de la imaginació i de la literatura, lliures de qualsevol ancoratge en les tòpiques plantilles morals i polítiques, a voltes interessades i manipulatòries, que pretenen constrènyer la immensitat i la complexitat del passat. No són sinó cuirasses que pretenen encarrilar i ensinistrar les empantanades aigües del present, sempre turbulentes per la mar de fons invisible desfermada en múltiples corrents, no pas exempts de falsedat, mentida i perill.

El rerefons històric de les narracions on viuen els seus personatges, més o menys comprensible, però sempre boirós, és la guerra civil d’Angola (1975-2002), una de les més llargues del continent africà, molt condicionada pel context internacional de la guerra freda. Un conflicte complex que en vint-i-set anys va deixar prop d’un milió de morts i quatre milions de desplaçats.

De la seva rica producció literària, es destaca Estaçao das chuvas (1996) (Estación de lluvias, Bronce, 2002), potser l’obra en què Agualusa més directament ha tractat sobre la llarga guerra civil del seu país. És considerada una de les obres més commovedores de la literatura africana moderna i la més important sobre la història contemporània d’Angola. És una de les seves novel·les fundacionals, un dels embrions de la seva obra posterior. Encara no ha estat traduïda al català.

L’albí inventor de passats

L’altra, sens dubte, és la que s’acaba de traduir i publicar: El venedor de passats, que evoca amb enginy i fantasia, a estones a ritme de novel·la d’intriga, les conseqüències de la guerra en les ments i les actituds dels seus conciutadans per sobreviure i reinventar-se. L’autor idea uns personatges i una trama que li permeten d’endinsar-se, amb intel·ligent i aguda ironia, en el laberint dels temps viscuts.

Conceptes com el passat i el present, el real i l’irreal, la memòria històrica, l’absurd i el dolor d’haver de pair molts anys de violència salvatge, divisions, delacions, repressió, por i mort, cristal·litzen en una narració vibrant, profunda, amb moments de gran bellesa i inspiració literària. Com si l’ús de la ficció actués per despertar la realitat adormida i acceptada de la crua postguerra angolesa. Malgrat tot, un país molt viu, on les persones conserven el record dels vells mites rurals del passat, de la relació íntima amb els animals i la natura. Amb molts anys de cultura, d’història, i una saviesa i honestedat ancestrals, o també amb una desorientació endèmica, que aflora en els pitjors moments.

La trama se situa a la postguerra, quan el conflicte ja s’ha acabat i les persones, com el país, es debaten entre la recerca de qui són, qui eren i qui volen ser. Fèlix Ventura és un negre albí, fill d’un llibreter de vell que va comprar valuoses biblioteques als colons portuguesos quan van haver de fugir del país. El llibreter també va acabar fugint a Lisboa, i deixà la casa i el seu fill Fèlix a Luanda.

Fèlix viu en una caseta que és com un “vaixell ple de veus” que navega riu amunt. Viu sol, en companyia d’un llangardaix amic seu que narra la història a partir de la seva perspectiva. La torre té un bonic jardí tropical, amb papaies i mangos. Per dins és tota plena de llibres, diaris, revistes, retalls arxivats en carpetes i cintes de vídeo que el protagonista enregistra dels noticiaris de televisió. Hi ha el passat fossilitzat, les empremtes de la memòria del país i de la seva gent. Les veus. D’aquí neix la idea del protagonista d’oferir als seus conciutadans, sobretot a la nova burgesia emergent, la venda de passats falsos.

“Crec que el que faig és una forma avançada de literatura”, diu Fèlix en un dels somnis. “Jo també creo trames, invento personatges, però en comptes de deixar-los presoners dins d’un llibre, els dono vida, els deixo anar a la realitat.”

De fet, reconstruir la pròpia identitat adaptant-la als requisits del present és l’únic que els falta als supervivents del conflicte. Després d’aquella guerra, i de moltes més, els que volen situar-se en llocs de poder o, simplement, esborrar el rastre de la seva vida anterior, potser no gaire benvista en el nou present, s’esforcen a elaborar un relat acceptable de les seves vides per tal d’afrontar el futur amb tranquil·litat.

Agualusa ens parla en aquesta sàtira dels mecanismes de construcció de la memòria col·lectiva. De les llums i ombres de la veritat, de la realitat més evident i acceptada. I, en conseqüència, de la fragilitat de les identitats existents, reals o imaginades.

Un personatge misteriós

Segons la voluntat i els gusts del client, Fèlix elabora per a cadascun diverses històries i arbres genealògics. La imaginació, els llibres i els retalls de premsa contribueixen a teixir la semblança de veritat que les mentides biogràfiques necessiten. Els pensaments del llangardaix, els somnis de l’albí i del rèptil, els desitjos dels clients i els relats falsos de les seves vides, van teixint un petit món al voltant d’ells i de la casa plena de veus.

Però un dia arriba la visita d’un personatge misteriós que vol una nova identitat, impecablement angolesa. Un nou passat amb nous documents d’identitat falsos. És una feina que defuig les habilitats del venedor de passats que, ara, ha de passar, també, a ser falsificador de presents. La feina, com sempre, Fèlix la pensa i l’elabora meticulosament, però el personatge misteriós, deixant-se endur per la seva curiositat o, potser, pel seu humor maliciós, emprèn la recerca dels seus avantpassats inventats, bastint una tensió en la trama molt imaginativa i sorprenent.

La sorpresa i la ironia guien la narració que, després d’obrir alguns camins, segons la relació amb el passat que tenen els diversos personatges, que semblen, aparentment, molt divergents, acaben encaixant. És una obra el·líptica amb dosis d’intriga, en què tots els camins iniciats pels personatges a la recerca de la seva nova identitat inventada per l’albí venedor de passats, o de l’antiga que van viure, acaben trobant-se. Com en moltes de les seves obres, els pensaments, les accions i els somnis del venedor de passats i del llangardaix que viu a les parets de casa seva tenen un paper interessant en la comprensió polièdrica i invisible de la narració.

Agualusa,  explorador de l’absurd i del somni

Si el rigor és la condició indispensable dels historiadors, José Eduardo Agualusa esprem amb passió i enginy totes les possibilitats de la imaginació, la irrealitat i el somni. Sovint, amb excessiva facilitat crítica occidental, li han atribuït de representar el realisme màgic africà, com si ell i Luanda fossin l’equivalent angolès del García Márquez de Macondo. Ell no hi està d’acord. De cap manera. M’ho va explicar un dia que el vaig entrevistar: “Si surts ara al carrer, aquí, a Barcelona, trobaràs gent que creu en una persona que caminava sobre les aigües o que transformava l’aigua en vi. Si això no és realisme màgic, què és?”

Tot seguit em va confiar que ell s’interessa més per l’absurd que pel meravellós: “Luanda, que té cinc-cents anys d’història, és infiltrada i ocupada pel món rural que hi aporta la seva mitologia. Però a mi m’interessa més la manera com l’absurd apareix sobretot en situacions d’absència d’estat. L’absurd m’interessa més que no pas el meravellós. M’interessa més Borges que no pas García Márquez.” En el rerefons, Agualusa està en permanent diàleg amb Fernando Pessoa.

Potser algun dia la literatura esdevindrà la realitat més lúcida, tal com, quan dormim, somniem que dormim. Segons l’escriptor moçambiquès Mia Couto, el seu “germà gran”, més enllà d’un periodista i més enllà d’un escriptor, Agualusa és un “traductor de somnis”. De fet, els somnis són un element molt important en les seves novel·les. Els personatges somnien, entren i surten dels somnis dels altres, dormint teixeixen una realitat diferent, un altre paisatge. I la comparteixen.

És sabut que el valor dels somnis en la literatura és universal, però a les cultures africanes poden arribar a tenir uns valors extraordinaris, molt més enllà de les teories i experiments de Freud. Per Freud, els somnis expliquen la part més profunda i oculta de l’individu. Pels africans, expliquen la més profunda i oculta del món.

M’ho va reafirmar, en llegir-lo, un altre escriptor, el nigerià Ben Okri, en el llibre Infinite Richness (Riquezas infinitas, El Cobre, 2006):  “De vegades ens descobrim vivint en els somnis dels morts. Qui sap quin és el destí d’un somni? En quants mons simultanis vivim? Quan dormim, ens despertem en un altre món, en un altre temps…?”

El món oníric és clau per a Agualusa. Ho és a Teoria general de l’oblit, a La societat dels somniadors involuntaris i, és clar, també, a El venedor de passats. Un registre narratiu que complementa i afegeix idees, noves pistes, a la ficció. Alhora que eleva fins a l’infinit la llibertat mental i vital dels protagonistes. I, de retruc, dels lectors. Una llibertat que els projecta més enllà del consens que anomenem realitat, o veritat del passat i del present.

Una de les protagonistes d’El venedor de passats diu: “”Déu ens ha donat els somnis perquè puguem treure el cap a l’altra banda. Perquè conversem amb els nostres avantpassats. Perquè conversem amb Déu. Potser amb dragons.”

Els somnis de les persones, o dels seus protagonistes, són una eina imprescindible per a interpretar-nos o per a interpretar la realitat i la història. No es poden posar fronteres a la imaginació. Ni a la mentida. Ni a la veritat. De fet, com va escriure Mia Couto: “A l’Àfrica, la ficció i la realitat són filles bessones i intercanviables de la vida.”

Quan li vaig comentar aquesta frase del moçambiquès, Agualusa, amb mirada de complicitat i un gran somriure, m’explicà: “A mi, hi ha una història que m’agrada molt. Li va passar a Mia. Acabava d’escriure un llibre i va fer un viatge per l’interior de Moçambic. En la part més profunda es va trobar un vell que li recordava el personatge que havia escrit. El vell li va dir: ‘Sóc cec.’ Però l’endemà Mia el va veure escrivint. ‘No m’havíeu dit que éreu cec? Jo us veig escrivint.’ I el vell li va dir una frase que ja era en el llibre que ell acabava d’escriure: ‘Solament no sóc cec quan escric.’”

Al final d’El venedor de passats, l’autor rememora la imatge en blanc i negre de Martin Luther King fent un discurs a la multitud, quan va dir la famosa frase “He tingut un somni”. I reflexiona: “Més aviat hauria d’haver dit: ‘He fet un somni.’ Si hi penses bé, hi ha diferències entre tenir un somni i fer un somni. Jo he fet un somni.”