Agricultura, cultura, els joves i el vi

Pensava que el debat sobre el Procés i la nova república catalana s’ha oblidat la cultura (fet demencial, perquè com pot ser nou un país que no té la cultura com un bé de primera necessitat?), així també, Unió de Pagesos ens ha posat de manifest, amb la mobilització d’aquesta setmana, que un altre pilar per construir una societat digna, com és el món agrari, és bandejat del discurs sobre la construcció del nou país. Ai, Ai.

L’oblit del món agrari i la pagesia, el fet que la nostra societat s’hi hagi girat d’esquena, hagi oblidat dignificar aquest viure, que és la baula més forta que lliga l’home amb la natura, la comunitat amb la natura, té conseqüències enormes, que avui patim en infinitat d’àmbits. I que ens empobreixen, com a individus i com a comunitat.

En això pensava mentre mentalment començava a preparar aquest article que volia dedicar a l’acte que es va celebrar dijous 26 de gener al Museu d’Arqueologia de Catalunya, a Barcelona, que portava per títol ‘El vi com a fet social’. Perquè aquest tema de la pagesia i el món agrari hi va aparèixer, es va citar, sense aprofundir-lo. L’acte, emmarcat dins l’exposició ‘El vi grec. De l’antiguitat als cellers catalans actuals’, que s’acaba avui, tenia com a ponents la periodista vinícola Ruth Troyano, la responsable de l’hostal Sport de Falset (el Priorat), Marta Domènech, i el llatinista i especialista en el món del vi, Joan Gómez Pallarès, que conduïa les intervencions. L’escriptora Empar Moliner havia de participar-hi també, però al final no hi va anar.

En el conjunt de tot el que es va dir per part de ponents i públic, van aparèixer algunes idees que es troben en el pinyol dels fets estructurals que determinen la realitat del món del vi avui, que és el fet social que realment interessa. Tot seguit, mirarem de recollir algunes d’aquestes idees que van aparèixer, encara que fos d’una manera fugaç, encara que en cap cas s’hi aprofundís. Dir-les en veu alta permet d’obrir camí en la reflexió, d’anar-hi pensant, d’anar-ne parlant, d’anar construint un discurs més complex i ric.

De tot allò que es va dir, segurament la idea més atractiva i misteriosa i amb ganes de donar-hi voltes, va ser la de Joan Gómez Pallarès quan va dir: ‘El vi és un mirall de la societat i sempre ha estat així.’ I per argumentar-la, va apuntar: ’En una societat com l’actual, tan líquida que deia Bauman, plena de trasbals i de paradoxes, el vi és més accessible a tothom i més democràtic que en cap altra època, i hi ha més tipus de vins diferents que mai també, amb una accessibilitat desconeguda fins ara.’

Va ser Ruth Troyano la que va introduir la ‘desconnexió amb el món rural’ i ho va vincular amb fer arribar la pagesia i la viticultura als infants. Va posar l’exemple d’una escola de Sant Pau de l’Ordal, que tenen ‘la vinya dels infants’, on els escolars aprenen d’una manera directa, des de la praxi, connectant-se amb el món agrari.

Marta Domènech va prendre aquest fil i el va allargar, tornant a incidir en la importància d’apropar el món del vi als infants i sobretot als joves, una feina que, va dir, es trobava en el seu sector, el dels prescriptors. Aleshores, una jove entre el públic es va aixecar per comentar que el vi tenia una aura elitista que feia que molts joves se n’allunyessin i que calia desmentir aquesta percepció.

Ruth Troyano li va contestar que incorporar nous públics era fonamental i que era un dels tres grans reptes que al seu entendre centren la situació actual del vi: afrontar el canvi climàtic, la comunicació i incorporar nous públics. En aquest sentit, va recordar que els cellers calia que aportessin vins frescs, que trenquessin tòpics, vins introductoris per als joves, i també incorporar les noves tecnologies. I va citar una iniciativa del Vinseum, per acostar els joves al món del vi i a aquest museu de les cultures del vi: un concurs de fotografies vinícoles adreçat als joves per Instagram #vinseumsub25.

Precisament, el Vinseum té algunes iniciatives interessants en aquesta direcció, com és que els joves que compleixen divuit anys tenen l’accés al museu de franc i una copa de vi a la taverna, acabada la visita. També organitza tasts de vins dedicats als joves. Però són iniciatives encara amb poca fortuna.

Troyano va recordar que no s’ha de saber de vi per beure’n, igual que no s’ha de saber de mecànica per conduir un cotxe. Però Gómez Pallarès va citar un estudi científic fet als Estats Units sobre estudiants, que donava uns resultats clars: a més cultura i titulació més consum de vi i més proximitat a la cultura del vi.

Ruth Troyano, a l’inici, havia apuntat la idea de la desconnexió amb el món rural, però va ser Gómez Pallarès que la va vincular a la manca de consum de vi i a la pèrdua de funció social que això ha representat. Perquè aquest esglaó perdut, el contacte amb la terra de la societat, també ha condicionat el consum de vi. I jo pensava que sí, que ens trobem en una època de màxima democratització del vi, però aleshores, perquè se’n consumeix tan poc? Mentre la generació dels meus pares consumeixen diàriament vi, sempre tenen vi a taula, perquè per a ells és un element popular lligat a la seva dieta, en canvi, la meva generació ja concep el vi com un element de luxe, de consum esporàdic.

Acabem amb el concepte de democratització en el vi, que va tancar les reflexions de Joan Gómez Pallarès, arran d’una intervenció del públic que qüestionava les bondats d’aquesta democratització, entenent-la com un desprestigi i el risc de tenir ampolles de vi a un euro. I ell li va dir: ‘Quan parlo de democratització ho dic en el sentit que és un fet catòlic, que vol dir que arriba a tot el món. La capacitat d’accés als vins de tot arreu que tenim ara no l’havíem tingut mai abans. Avui des de casa podem comprar vins d’Austràlia, per entendre’ns.’

I ara, mentrestant em miro per televisió com els tractors ocupen l’avinguda Maria Cristina de Barcelona, penso que sí, que cal visibilitat, que cal que els joves es reconnectin amb la cultura del vi, i que cultura i agricultura vénen d’allà mateix.